LA PARADOXA GREGA

soldado griegoQualsevol persona que conega com funciona l’empresa privada sap ben bé que el primer que fa un mal empresari és financiar-se amb els proveïdors i els creditors. Habitual és el cas on es deixa de pagar a un proveïdor de matèries primeres que ha tallat el subministrament i es recorre a un altre de nou, negociant un pagament aplaçat (“reestructuració del deute”) amb l’antic, o el més habitual: deixant-li el bony per sempre més. Amb Grècia passa exactament el mateix. Al país hel·lè Europa li ha tancat l’aixeta dels diners fins que no confirme una sèrie de reformes i ha decidit buscar nous proveidors, la Xina i Rússia. L’esquerra radical de Syriza associant-se amb dos gegants del capitalisme ferotge, la corrupció i la manca de respecte pels drets humans més essencials. I tot això després de que Europa (nosaltres també) li fes una quitança del 53% del deute en 2012. A la Xina li entreguen el control del port del Pireu, un dels més importants de la Mediterrània; i a Rússia li facil·liten la instal·lació d’un gasoducte que travesse el país. I mentrestant ací seguim amarant populisme i demagògia, i ens enlluernem amb un personantge amb la insolència d’un Varoufakis que es passeja per Europa amenaçant de no pagar nimgú quan no té ni per fer front a les nòmines dels seus ciutadans del mes següent.

I és que és molt fàcil no assumir responsabilitats tirar les culpes als demés. Perquè, primer, l’administració grega ha estat gastant durant anys i anys el que no tenia: sector públic unflat, jubilacions anticipades ridícules, despesa militar desmesurada, Jocs Olímpics i infraestructures innecessàries, etc. I segón: el frau fiscal desbocat esdevé un fet cultural tan arrelat que és impossible de controlar, estimant-se que l’economia submergida representa fins el 40% de l’economia del país. I d’això en tenen la culpa els propis grecs. Desenes de milers de familiars de morts cobrant pensions durant anys, 2/3 parts de professionals (metges, advocats, cirugians, arquitectes..) que no declaren més de 12.000 euros bruts, 50% de benzineres il·legals o que no tributen, distribució del tabac il·legal i no gravada, frau immobiliari, impunitat absoluta dvant els delictes econòmics. I a tot això podem afegir que l’evasió fiscal està absolutament descontrolada i que la corrupció es troba d’allò més estesa entre la classe política i un percentatge elevat de funcionaris que reben comissions per agil·litzar qualsevol tràmit.

Un país on el frau fiscal té una incidència tan elevada mai en la vida podrà disposar dels recursos de que precisa per financiar un sistema públic que sempre serà molt més deficitari d’allò tolerable. I un fet tan greu solament es pot solventar a llarg termini, i com ací, amb un sistema d’educació pública de qualitat on es pose en valor la responsabilitat social de les persones, la racionalitat, la solidaritat o el respecte al pròjim. Educar en eixos valors és necessari, allà i ací; com també es precís que les futures generacions tinguen la capacitat de ser crítiques i exigents amb els qui els governen; i de no banalitzar mai més la corrupció o la mala praxis dels seus governants. Perquè, siguem seriosos, a la fi el que hem vingut patint a Espanya, a Grècia o a Itàlia són governs corruptes (cleptòcrates no sé si és adient o exaggerat), balafiadors, i que han servit els interessos d’uns pocs; i la complaença d’una part de la societat a la que ja li ha anat bé convivint amb el clientelisme i el frau. A sobre, la innacció de la resta ha acabat per fer-ho tot mes fàcil.

És cert que els rescats estan subjectes a interessos, que hi ha una banca que s’ha enriquit considerablement (¿quina banca no s’enriqueix amb interessos abussius?); però repetir una i altra vegada que la situació d’aquestos tres països és producte de l’opressió i sotmetiment dels països del nord d’europa envers els del sud és, com a poc, una miqueta agosarat. Polaritzar tot aquest escenari entre bons i roïns, rics i pobres, opressors i sotmesos resulta bastant infantil. I no voler adonar-se de com s’han produït els esdeveneiments els darrers anys, no és de rebut. Perquè els governs grecs dels últims lustres han estat un irresponsables que s’han estafat els uns als altres, entre altres coses, no reportant el dèficit real; que han enganyat Europa amb informes falsejats i que no han deixat de gastar el que no tenien sense acometre cap reforma. I ara, els qui tot just han arribat per a canviar-ho tot (després de pactar amb l’extrema dreta ortodoxa i antieuropea) no fan sinó defugir bona part de les seves responsabilitats i associar-se amb xinesos i russos. Tot plegat, massa decebedor per als qui pensem que en política no val tot.

Diuen que els valencians necessitem un Varoufakis. Desconec si tenim cap economista amb un curriculum tan extens per aquestes contrades per tal d’assumir la cartera d’Economia en un futur Govern, la qual cosa també ens aniria bé. Si es tracta d’algú que sàpiga plantar cara a Madrid per a que rebem per fi el finançament que ens pertoca, no hi tinc cap dubte. O rebem el que ens correspón i deixem de permetre que el dèficit fiscal acumulat es faça cada colp més gros, o difícilment eixirem de la foscor en que ens trobem. I no sé qui tindrà la responsabilitat de fer el paperot del conegut ministre grec, però particularment no crec que l’haja de representar una sola persona, sinó més aviat un govern de progrés fort que vetlle d’una vegada pels interessos dels valencians i deixe de ser esclau d’aquells que posen i lleven presidents des de la metròpoli.