LA COPA DE LA VERGONYA

Em produeix una indignació profunda la decisió de la Federació Espanyola de Futbol d’emportar-se la final de la Supercopa a un estadi d’Aràbia Saudita. Com tenen el valor els dirigents esportius d’una suposada democràcia occidental moderna i avançada de portar el seu futbol a un país ubicat dalt una borsa de petroli i amb infinitat de xeics i ministres corruptes a més no poder? Per un grapat de dollars? Per uns quants milions d’euros? Un país que viola sitemàticament Drets Humans essecials com ara la llibertat de pensament, de credo o d’informació; que persegueix pensadors, intel.lectuals, dissidents, ateus, feministes, dones adúlteres i homosexuals; que a molts d’ells els condemna a milers de fuetades, a la presó o ben sovint a l’escarni públic; que a alguns altres acaba decapitant-los i penjant-los de faroles o grues pels carrers. El terror més fastigós, aborronador i insuportable. El retorn a l’Edat Mitjana. Ah, i un estat que han sovintejat els nostres exemplars monarques inclús acceptant fins i tot, i sense cap problema, un ‘flamboyant’ iot com a regal. I el més vergonyant del cas no és que els descerebrats dirigents futbolístics s’emporten allà una final, sinó que l’Estat, la pròpia diplomàcia o el propi Gobierno provisional suposadament progressista no hagen estat capaços d’aturar esta situació infame, evitable, indececent i absolutament vergonyant. Afortunadament, a RTVE a algú li ha entrat el sentit comú i es nega a la retransmissió del partit per algunes de les raons adduïdes més amunt en este text, malgrat que per un dia em tem que serem la vergonya d’Europa, d’Occident i del món; i molt particularment, dels milers de persones que cada dia lluiten pels DDHH i per un món més habitable i més just. Sóc del Barça i no voré el partit. Ni en blanc i negre. Bon dia.

Farà més o manco 10 o 12 anys que conec Pep Gómez i Nebot, que en realitat és Josep Ramón; i en realitat també ja no té 14 lustres sinó que demà dia 13 de novembre fa 14 lustres i un any. El recorde aquell dia pràcticament tal i com és a hores d’ara, és a dir, l’home parlador i sarcàstic amb qui d’un temps ençà faig café un parell de vegades a la setmana. Amb la seua barba de sempre i uns cabells que un dia foren rossos i ara són ja grisos del tot; però sobretot el recorde ja des d’aquell primer instant igual de discret i de  digne; i disposat a ajudar el pròjim amb el que faça falta. I no sols disposat a ajudar els qui s’estimen el País, i la terra,i la llengua i la cultura sinó qualsevol dels seus amics, companys de treball o col.laboradors. Pep és una rara avis al país que habita. Un valencianista de pedra picada. Una persona de conviccions insubornables, amb una trajectòria vital envejable a àmbits tan diversos com ara l’empresa, la política, l’associacionisme o l’excursionisme; però també amb coneixements de matèries que abasten des de la història al comerç internacional passant per la micologia o la botànica.  La seua motxilla està carregada d’inacabables anècdotes i alguns hem tingut el privilegi de gaudir-ne estos darrers anys, car igual és capaç de passar un dinar sancer parlan-te de vivències laborals al Iemen, com d’un vol a l’Àfrica negra amb un motor avariat o d’una aventura amb el cotxe perdut per Escòcia. Admire i aprecie especialment  l’habilitat que té per treure’t un somriure quan estàs fotut o la capacitat que té per convertir una anècdota trista en una història bonica. O de remoure les teues emocions en el moment que menys ho esperes amb la seua fina ironia, sovint amb històriess rebuscades al seu amplíssim i personal palau de la memòria. I això requereix d’una intel.ligència especial i inclús d’un timing. El de l’instant just, el del moment precís.  M’agrada especialment el Pep que es posa –i no acabaria mai– a explicar-te la il.lusió amb que va engegar el seu projecte vital a les muntanyes de l’interior de Castelló fa ja un grapat d’anys.  I és allà quan coneixes el vertader Pep. El que s’emociona amb les aventures passades amb milers d’infants als qui durant a prop de tres dècades ha ensenyat a estimar els voltants del Penyagolosa, a caminar sense caure per abruptes dreceres, a iniciar-se en l’escalada o creuar ponts tibetans que ell mateix va construir, a cantar cançons en la nostra estimada llengua, a descobrir fonts, poblats íbers, jaciments romans, ullals o naixements de rius perduts;  a parlar-los dels seus coneixements de botànica, d’història o inclús d’astronomia. En definitiva a estimar l’entorn, els nostres boscos, el nostre patrimoni i les nostres muntanyes  a joves majoritàriament d’orígen urbanita arribats de totes les raconades del territori. M’estime Pep, i tant de bo hi hagués una societat amb més persones com ell. Possiblement el país dels valencians seria un territori més just, més culte i també més habitable.

Pla navegant

La colecció @labutxaca d’editorial Destino ens va presentar el Nadal passat una fabulosa edició de Cabotatge mediterrani (1956), que al remat es tracta d’un dietari que l’autor fa per l nostra mar durant el març i el principi d’abril del mateix any de la publicació del llibre. Em reconec un novençà que ha descobert recentment l’obra del prolífic autor de Palafrugell fa a penes un parell d’anys, primer amb un vell exemplar de Contraban i altres històries, descobert a una fira del llibre d’ocasió; i en acabant amb repetides lectures al sempre icònic Les Hores. Reconec que aquell primer llibret ja em va impactar considerablement, car sóc dels que tenia Pla per una mena de masover amb boina a qui difícilment podia associar uns coneixements sobre la navegació i la Mediterrània que, com a navegant aficcionat, m’han sorprés, colpit i cautivat des del primer instant. La coneixença dels vents i les corrents a la Costa Brava, la proposta de solucions davant qualsevol contingència diurna o nocturna: una rolada sobtada de vent a mar obert, un embat de la Tramuntana fondejats a una petita cala, avançar navegant per l’aleta…D’alguna manera ú es queda bocabadat davant un autor de quin no espera justament amples coneixements sobre la navegació i la seua terminologia; però que acaba per desbordar-te amb un llenguatge didàctic i concís al que suma unes descripcions detalladíssimes dels accidents de la pròpia costa catalana. Hom sap que la navegació de cabotatge és aquella en què la costa normalment ens queda a la vista. Si més no és la més emprada encara per la nostra flota pesquera, que segueix gastant les famoses marcacions per situar-se; i per descomptat la que més varen desenvolupar grecs i fenicis durant segles per establir les seves rutes comercials. En el llibre que ens ocupa l’autor, però, s’embarca en una mena de creuer turístic (possiblement traslladat al segle XXI, una mena de Costa crociere de l’època, però amb la particularitat d’haver de canviar ocasionalment de vaixell) que comença a Barcelona, passa per València, torna a pujar camí de Marsella i baixa per la costa italiana fins arribar a Grècia, mentre desfilen pel vaixell original i pels diversos vapors en els que navega, tota mena de personatges, turistes o tripulants amb els que no dubta en establir relacions i descriure de manera incessant a les sues notes. Ens descriu els personatges embarcats, com també els que s’ho troba a terra. La marcada personalitat d’un marsellés, les ensopegades casuals amb un vell amic a Gènova i altre a Eleusis quasi a la fi del viatge, les formes prodigioses i ben construïdes d’una jove a Brinsdisi… i així fins arribar a Grècia i posar punt i final al viatge. Tanmateix, mentre descriu persones i personatges, no se n’oblida un instant de la geografia, la mar sempre igual i sempre diferent, el paisatge i els seus accidents; o les acuradíssimes i torrencials descripcions dels ports i les ciutats en posa el peu al terra. I allà, a cada una de les escales descobrim un autor àvid per aprofitar les estades al màxim i recòrrer cafés, bars, carrers, carrerons, ristorantes, menús, avengudes, boulevards o places amb les seves esglèsies i estils particulars; quan no la pròpia història o fets destacats ocorreguts a la llarga de la història de l’indret: rastres de bombardeigs i vaixells mig enfonsats, la descoberta de monuments i temples a diverses excavacions o la pròpia història urbanística de la ciutat. Pla viu intensament el viatge, i malgrat portar un mes embarcat, no sembla desitjar en cap moment posar-hi punt i final. Ni cap mena de queixa ni cap mena de molèstia amb vaixells, camarots, personal, travessia o paperassa burocràtica. Ans al contrari: una aclaparadora exhibició del gaudi del viatge, la vida, la mar, la incertesa, l’aventura o allò que la jornada següent puga oferir. Perquè com ell mateixa afirma, “La mar té això. És inconstant i inaferrable, com l’amor i com tantes coses de la vida habitual”. Una agradble lectura estiuenca amb un alt nivell d’excel.lència, que transporta el lector a la vida marinera dels anys cinquanta; i que com li passa al propi autor, l’empeny a desitjar l’arribada de la següent escala i obrir el meló d’un paisatge nou i el seu apabullant conglomerat de descripcions i incerteses.

Cabotatge Mediterrani
Primera edició novembre 2018
Edicions 62 s.a. @labutxaca
www.labutxaca.cat

Roger Mira, Benicàssim (Plana Alta). Article publicat a la revista Saó, setembre 2019

5.0. PERSPECTIVA.

Hi ha un xiquet a la foto de baix, que malgrat que sembla estar plorant per algún disgust passatger, es sent, amb tota seguretat el més feliç del món mentre recorre durant l’estiu del 71 centenars de vegades els exigus 15 ó 20 metres de l’estret passadís adjacent a la villa de la iaia. Al fons, el nostre 4L color burdeus; el cotxe dels milers de viatges, dels milers d’aventures; possiblement preparat ja per a fer uns centenars de quilòmetres carregat de desenes de bàrtuls, bocates, cantimplores i biberons, ‘tupperwares’, colxonetes i una feixuga tenda de campanya ‘amb extensió’ que ocupa més de la meitat del portaequipatges; camí dels Pirineus, o del Conflent, d’Andorra ,Penyagolosa o la pròpia Tinença de Benifassà. Aquells eterns estius o estius eterns, representen per a mi la innocència i la felicitat absoluta, i mai; ni tans sols quan assoleixes eixa mena de llibertat i independència personal que ú pensa haver alcançat cap a l’adolescència, he tornat a ser tan feliç, sentir-me tan a gust, tan il.lusionat, tan protegit.

Fa a penes quinze dies he fet els cinquanta, una xifra que francament m’ha impactat; que m’ha fet reflexionar sobre moltíssimes coses. Sobre tants, tantíssims amics i familiars que han marxat ja, sobre un marge vital a cada dia més estret per damunt teu; sobre tants altres més que coneixes i estimes; i que ho están passant mal físicament, mentalment, econòmicament; sobre lo ràpid que passa tot açò. I una volta més et toca agafar perspectiva i pensar que has estat afortunat. Que has crescut a una familia de clase mitjana que t’ho ha donat tot; que t’han permés rebre una educació acceptable, créixer feliç, estudiar durant diferents etapes a l’estranger. Que t’han donat sempre llibertat per estudiar i desenvolupar-te professionalment allà on t’has sentit còmode; per pensar lliurement, defugir el sectarisme o relacionar-te amb tota mena de persones; que t’han recolzat econòmicament quan ho has necessitat i sobretot anímicament quan la vida t’ha donat algún colp dur. I sí , possiblement ens trobem ja més endavant d’aquell “meezzo del cammin della nostra vita”, que afirmava Dante; i si agafes una bàscula romana com la que l’amic Sidro em va pesar les taronges al Raval fa un parell de dies, el balanç no pot ser sinó positiu. He tingut èxits professionals i també alguns fracassos, com també alegries i decepcions en altres àmbits. He tingut també la fortuna de gaudir de bona salut i de practicar i competir en un grapat d’esports diferents que m’han aportat moltíssim; he viatjat a més de quaranta països i interactuat amb altres cultures; he estat una vintena d’anys amb una persona meravellosa amb la que tinc dos criatures que són la meua raó de viure i de tirar endavant; o he dedicat també unes quantes hores de la meua existencia a fer una miqueta de política per tractar de canviar algunes coses al meu estimat país o al meu estimat Castelló. I d’aquesta darrera etapa em quede amb l’experiència d’haver conegut un grapat de persones meravelloses que hui són també possiblement els millors amics que tinc. Mai res no és definitiu, ni lineal, ni etern; i la vida dóna moltíssimes voltes. De vegades fa com un bucle, de vegades com un boomerang; i persones oblidades tornen a aparèixer i ser presents; i et tornen a aportar coses, i moments; i tornes a somriure amb ells; i quasi sempre és per a bé. I estos dies llegia Hawking, i algunes d’eixes reflexions quasi metafísiques que malgrada la cinquantena et peguen fort, et deixen nu; i et convencen de lo fràgils i insignificants que som cadascú de nosaltres en este minúscul racó d’una galaxia de l’Univers on ens ha tocat passar una temporada. Passem-la el millor que pugam i mirem de fer feliços les persones que ens envolten i en especial aquells que estimem.Aixina, possiblement, serem nosaltres més feliços també. Bon dia .

Llig estos dies periodistes, analistes polítics,politòlegs de tota mena i inclús polítics destacats d’alguns partits, afirmar que tot açò del ‘tsunami’ VOX no ens ha d’afectar als valencians, que si hi ha un context especial a Andalusia etc. i veig moltíssima innocència i uns cèntims d’irresponsabilitat. La ultradreta arribarà a València de la mateixa manera que ho ha fet amb potència a Andalusia i a més de mitja Europa. L’estat espanyol era l’excepció però ja estan ací , amb força, amb virulència i amb totes les amenaces que suposa per als guanys democràtics aconseguits amb esforç per totes i tots durant els darrers quaranta anys; amb l’amenaça explícita d’atemptar els Drets Humans o desballestar el propi sistema de les autonomies. Personalment no tinc el mínim dubte que van a arribar aviat a les nostres institucions, que van a condicionar la nostra política i en última instància les nostres vides; que la política de la por i l’amenaça està al girar la cantonada, perquè el vot de VOX es nodrirà fonamentalment d’un PP en mínims històrics, sense lideratges, que ha de caure encara molt més i que ja no disposa d’aquella inmensa base clientelar que el sustentava, i sobretot d’un vot ocult que arribarà de diversos llocs, de l’abstencionista del 2015, d’alguns joves enlluernats que voten per primera vegada i no visqueren el franquisme, o inclús dels qui optaren pel populisme i l’esquerra aquell mateix any i que no disposen a hores d’ara d’una base electoral veritablement consolidada (els resultats andalusos i les enquestes arreu són senyals inequívoques de la caiguda imparable de Podemos). Sembla que davant este panorama el President Puig, que tenia previst anunciar l’avançament electoral al seu discurs final d’any, esperarà fins al maig per celebrar la contesa electoral,permetent mentrestant el propi VOX guanyar un temps fabulòs per, una volta la marca ha assolit una destacada visibilitat a l’aparador, créixer en militància i simptitzants al nostre territori. El temps dirà si eixa pròrroga haurà estat un encert o una errada. En qualsevol cas estos han vingut per a quedar-se i consolidar xifres de vot importants i a hores d’ara el sostre que electoral que tenen és tot un misteri. Un telediari comparava ahir els percentatges de la ultradreta a Andalusia amb els assolits a alguns països d’Europa, mentre oblidava altres de destacats com ara Polònia, Hongria, Ucraïna, Anglaterra, Rússia, Grècia etc. Una Europa convulsa que recorda a èpoques passades i que tots els demòcrates tenim el deure de redreçar, pels nostres fills, pels nostres pares, pels nostres avantpassats. Bon dia.

LA I GUERRA MUNDIAL I EL GENOCIDI ARMENI

L’altre dia acabat d’aterrissar a l’aeroport del Prat, vaig agafar un taxi per baixar al centre de Barcelona a passar la nit. El taxista era un home amb unes faccions i un accent que no aconseguia ubicar. Ni eren magrebines, ni tampoc paquistaneses o de l’Orient Mitja. Estava desfet emocionalment perquè acabava d’estrenar vehicle nou car l’anterior, que havia comprat amb molt d’esforç desprès de pagar el desorbitant preu del traspàs de llicència, li l’havia destrossat completament un bèstia d’estos que circul.len impunement a tota velocitat per les ciutats sense papers i sense assegurança i no sabia com se’n surtiria. Li vaig preguntar d’on era, i em va respondre que era armeni. Un armeni que havia fet punta a Barcelona amb la familia per tal de guanyar-se la vida com a taxista. Mentrestant abans d’ahir els líders mundials s’aplegaven no sé on i pegàven cabotades o directament es quedaven adormits mentre el Président Macron amollava un meliflu i llarg discurs en el Centenari de l’armistici de la I Guerra Mundial on repetia el tòpic del dolor,d’allò que no s’ha de repetir mai més, del record als milions de víctimes particularment dels països amb liders representats a l’auditori; i de pas aprofitava per apuntalar una miqueta més la seva cada colp mé controvertida figura de ‘lider’ mundial. Però va acabar el discurs (també amb el propi Erdogan entre els que estaven mig adormilats) i no va tindre ni un mínim record per a un dels genocidis més grans i alhora més desconeguts de la història recent de la Humanitat, com fou el del poble armeni. Els turcs aprofitaren el conflicte per liquidar entre 1915 i 1918 més d’un milió d’armenis, per intentar exterminar-los del tot, per acabar amb ells per sempre més igual com han intentat al llarg dels segles acabar amb altre poble minoritzat com els kurds. La massacre fou brutal i despietada, i malgrat els intents de desmentir i revisar la història negant la certesa o reduïnt les víctimes a cent o duescentesmil persones, la barbàrie comesa fou terrible i passats cent anys el dolor, la por atàvica envers els turcs i l’insuportable dolor que brolla a flor de pell encara perduren. Des de’estes línies , el meu xicotet reconeixement a la memòria del poble armeni. Bon dia.

GUERNICA, OBAMA I EL REI

Recorde de menut teníem penjat a la saleta del maset un Guernica enorme. El Guernica a una paret i unes simbòliques mans de Manolo Safont a l’altra. El maset conservava encara la seva estructura original amb tres dormitoris, parets gruixudes i uns sostres altíssims. Amb l’arribada de l’hivern i la humitat, el fred es feia insuportable i la catalítica corria d’una estància a altra per tal de calfar mínimament la casa. També amb l’arribada de l’hivern venia a passar uns mesos la iaia Rosa. Jo havia de cedir-li el dormitori i el llit, i traslladar-me cada nit al ‘sofà-llit’ de la saleta on, una volta la llum s’apagava, sols tenia dues opcions: girar-me cara a la paret o posar-me de costat mirant aquell quadre gegantí. I amb 8 o 9 anys el Guernica em provocava autèntic terror. Recorde com aquelles nits de foscor i penombra, amb la minúscula llum que podia arribar a entrar al final dels 70 a una vivenda ubicada a una zona quasi rural de ‘dalt la via’ on a penes hi havia veïnat, se’m feien eternes. Com he dit adés, o em posava mirant la paret, o m’amagava sota la manta i el llançol; o em quedava glaçat i immòbil mirant durant hores les cares d’un quadre que em provocava calfreds i que no sabia ben bé quin significat tenia. A tot estirar sabia que es tractava d’una obra d’un pintor molt important que s’anomenava Picasso. Un temps després vaig aprendre a l’escola que havíem patit una Guerra Civil i que allò hi tenia algo a veure; i molts anys més tard vaig llegir Preston i vaig saber què era la ‘Blitzkrieg’ i qui fou el coronel Von Richtofen. I tot plegat, què es va experimentar en aquell xicotet poble del País Basc i que després els nazis repetiren i perfeccionaren la mateixa tècnica de destrucció a Polònia. Mentre a l’interior de Castelló provaren l’agilitat, maniobrabilitat i precisió d’uns innovadors avionets anomenats ‘Stuka’ a quatre o cinc pobles cobrant un grapat de vides innocents, a Guernica jugaren a la destrucció total. I va passar la guerra i, amb la inestimable ajuda del nazisme i del feixisme italià, Franco va vèncer, es va tirar vora quaranta anys governant-nos i va ungir com a successor un príncep que justament és el pare del Rei que acompanyava estos dies Obama durant la visita a l’emblemàtica obra de Pablo Picasso. I la història és acollonant i pega moltes voltes, però de vegades es produïxen situacions com esta amb tal càrrega d’hipocresia que pot arribar a fer-se insuportable.

“Els pressupostos són un pal per a la Comunitat Valenciana, els pinten com els pinten”. Amb esta contundència s’expressava la passada setmana Salvador Navarro, màxim dirigent de la CEV. I és que la proposta elaborada per l’equip de Montoro, sense dubte, situa als valencians un exercici més a la cua de les autonomies de l’Estat. Resulta que representem el 11% de la població espanyola i la inversió directa que rebem es queda al voltant del 7%, deixant-nos en una inversió per càpita de 67 euros per baix de la mitjana estatal. Ni convergència autonòmica, ni equidistància, ni coherència, ni solidaritat interterritorial, amb un territori que patix com pocs encara a dia de hui l’herència del model productiu especulatiu anterior a 2008, i la llosa dels anys de balafiament, saqueig i excessos quantificables en milers de milions d’euros; i que, a més, per a sobreviure es veu obligat a recórrer a un Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que acaba per convertir-se en un bucle que no fa més que fer créixer el deute.

Menys inversió equival a menys infraestructures, menys recursos i menys capacitat per al desenvolupament econòmic d’un territori agraviat i maltractat durant dècades. Els valencians, és igual si coincidien mandats del PP o del PSOE, ací i a Madrid, hem sigut històricament els pitjor tractats en matèria de finançament; i passen els anys, i les dècades, i els lustres; i se succeïxen els governs, i els polítics, les persones, els gestors o els funcionaris i la gravetat de la situació roman i s’accentua. Mentrestant els canaris aconseguixen 350 milions més que en 2017, o els bascs una pujada del 32% amb el seu contingent possiblement perquè els parlamentaris de les diferents formacions d’eixos territoris a Madrid tenen l’habilitat o la capacitat per a incidir i negociar cada any més i millors recursos per a la seua terra. I açò, al cap i a la fi, és una mostra de pragmatisme, de fer política i de retornar al teu territori, i per tant als ciutadans que amb el seu vot t’han situat en les institucions, allò que realment els correspon.

Com no podia ser d’una altra manera, i malgrat la contundència de les xifres, Bonig i el PP valencià es mostren satisfets, i Ciudadanos es posa de perfil i fa com que este és un tema que no va amb ells. I en el costat oposat i mentre en el Congrés el PSOE dilucida si finalment presta cinc vots a Rajoy per a traure avant els PGE2018, Ximo Puig posa el crit en el cel i Oltra es queda amb allò que si és necessari anirem a muntar un ‘pollo’ a Madrid. Però amb pollastres, manifestacions i titulars buits, em tem que poden passar anys i anys i seguir igual mentre el conjunt d’esta societat meninfota nostra no assumisca i interioritze que mentre no tinguem una força d’estricta obediència valenciana potent, desacomplexada i amb capacitat d’incidència real per a negociar el que realment ens correspon, difícilment la cosa mai vaja a canviar.

Si hi ha un fenòmen destacable la darrera dècada al panorama polític estatal i també al valencià, este ha estat sense cap mena de dubte la fi d’un bipartidisme que pràcticament arrossegàvem des de la Transició; i que s’ha traduït de facto en l’aparició de moltes i diverses formacions polítiques arreu. Raons en trobaran els experts i els politòlegs per tal de justificar tot un seguit de canvis que han desembocat en parlaments més plurals per tot el territori i que realment han provocat un daltabaix a la vida política car amb l’arribada de totes estes noves formacions s’han acabat produint coalicions i pactes de tota mena i condició. Uns ho han justificat amb l’ arribada de la data de caducitat de l’anomenat “Règim del 78” o del sistema tal i com l’hem conegut o patit sempre; mentre altres han atribuït els canvis a la greu crisi econòmica encetada a la segona meitat del 2007, és a dir tot just ara fa dos anys, i al malestar, la impotència i el patiment d’importants capes d’una societat que amb els partits de sempre no albirava solucions a les seves problemàtiques particulars. Un caldo de cultiu perfecte que, adobat per la corrupció desbocada i el conflicte territorial català, ha acabat per provocar que l’hegemònic PSOE dels anys 80 estiga en mínims històrics i que el PP haja perdut el control de la majoria dels territoris on durant dècades havia governat amb relativa comoditat. I així, han aparegut a nivell de l’Estat dos formacions d’abast més ample com Podemos i Ciudadanos, que han aconseguit sustanciar en vots i en presència institucional este descontent general; però també un altre grapat de partits o coalicions de partits com ara Compromís, Anova, MES, la CUP o Plataforma per les Illes, que han anat assolint destacades quotes de poder a nivell territorial; i que han acabat per demostrar per una banda, que els ciutadans en estos moments també demanden parlaments més plurals i atomitzats; i per altra, que res és etern i que la política és també una realitat canviant que es mou per cojuntures, interessos, oportunitats i inclús per sentiments. I és així com un grup de persones de prodedències polítiques i professionals diverses ens hem decidit d’uns mesos ençà a reiniciar un projecte polític d’obediència estrictament valenciana que havia quedat congelat i ajornat el 2013, però que ara definitivament veu la llum i pren volada davant una cojuntura que pensem és la idònia per obrir un espai nou. Efectivament a l’escenari polític valencià del 2015 van ser d’una banda Compromís i Podemos els qui aconseguiren pel flanc esquerrre (i pel més esquerre) capitalitzar una part del descontent general; mentre Ciudadanos rendibilitzava eixe mateix descontent pel centre, per la dreta, i qui sap si per una banda de l’extrema-dreta.

El cas és què a Demòcrates detectem que passats dos anys i mig eixe descontent segueix vigent al si de la societat valenciana, quan no agreujat pel desencís de moltes persones que havien confiat precisament en les tres noves formacions que millor havien visibilitzat la seva oferta als aparadors de la política els mesos i les setmanes prèvies a aquell ja llunyà maig del 2015. La frustració de bona part de la militància d’un Podemos sense a penes estructura territorial, perdut en batalles i cuites internes a València, i pràcticament sotmés a les decisions de la cúpula de Madrid; el malestar d’una part considerable de les bases de Compromís, bàsicament adherits i militància del Bloc per la manca absoluta de democràcia al si de la coalició i capacitat de decisió real i efectiva de les bases en els assumptes més trascendentals, el gir definitiu a l’esquerra abandonant per sempre més les posicions més moderades dels qui passaven per socialdemòcrates o social-liberals, les repetetides votacions en contra dels pactes de lliure comerç o les renúncies a seure a negociar qualsevol contrapartida als PGE del 2017 per a un territori absolutament ofegat financerament. Per últim imaginem que el desencant de bona part de les bases, dels simpatitzants i dels votants de Ciudadanos és elevat en observar un grup parlamentari partit en dos a Les Corts i un partit on precisament també les decisions últimes (cas de la determinació del sentit del vot dels injustos pressupostos de l’Estt per als valencians) es prenen a Madrid. I hi ha descontent en els qui procedents d’altres formacions prestaren el seu vot a estes de noves; però també en un PP i un PSPV en mínims històrics de 25 anys, que difícilment es troben en condicions de repuntar i que segueixen generant dubtes d’una banda per la debilitat d’un lideratge poc consolidat, un tant histriònic i sense capacitat per a cosir un partit que no ha acabat de païr la davallada patida; i un PSPV que es sosté amb el lideratge de Puig, però que arrossega esquerdes i ferides entre les dues faccions internes que no s’han acabat de tancar. El ciutadà valencià mitjà, però, no acaba d’estar còmode amb la situació actual. Malgrat que després dels anys de foscor, corrupció, desgovern i balafiament del PP, s’han produït alguns canvis en positiu, seguim amb les taxes d’atur més elevades de l’Estat, amb una economia que repunta a poc a poc, i unes exportacions que creixen però que ho fan encara a un ritme de quatre vegades per sota la mitjana estatal. I tot això amb el nuvolós horitzó d’un Botànic que pot trontollar davant les previsibles amenaces i coercions de Podem en la recta final de la legislatura, o la complexitat per governar com seria desitjable algunes de les ciutats més importants del territori amb pactes a tres, quatre i cinc bandes. Afegim necessàriament a un empresariat valencià distanciat com mai no havia estat del PP, però que tampoc se’n refia de les polítiques (més aviat entrebancs) econòmiques del Botànic i particularment d’alguns dels seus membres.

Amb este escenari, i amb el 2019 com a horitzó, estem convençuts que Demòcrates Valencians ésdevé un projecte que pot resultar atractiu per a moltíssima gent, no només per la procedència heterogènia dels seus quadres, militants i simpatitzants; sinó per la voluntat decidida d’ocupar l’espai on es situa la gran majoria de la societat valenciana i que no és altre que aquell que està al voltant del centre polític, de la racionalitat i del trelllat. Des de qui es considera socialdemòcrata o de centre-esquerra, fins a qui es sent desacomplexadament liberal i s’ubica a l’espai centre-dreta, passant per qui s’identifica amb l’espectre social-liberal tan de moda hui en dia i que representen alguns referents de la política internacional com ara Macron, Trudeau o el propi Renzi. I tot això sumat a tres factors determinants: el treball en clau estrictament valenciana, la novetat i l’absència de llasts i d’hipoteques; i la professionalització i preparació dels equips que treballen cada dia en la confecció i dinamització d’un projecte polític modern i il.lusiionant que ha d’esdevindre l’eina que la nostra societat esperava per projectarse definitivament cap al futur.

Article publicat a La Vanguàrdia Edició valenciana. desembre 2017

Ha publicat l’IVACE estos dies unes dades interessants pel que respecta a les exportacions dels diversos sectors productius valencians i que indiquen que el passat mes de setembre el total de les exportacions valencianes varen créixer un 9.3 % comparativament al mateix mes de l’any anterior.

Dades certament esperançadores i positives que han aprofitat interessadament alguns periodistes per associar-les ràpidament a la gestió del Consell, és a dir, per a mirar d’explicar-nos que l’estabilitat del govern valencià i la gestió dinamitzadora de la Conselleria d’Economia del Bé Comú han fet de palanca per a que les nostres exportacions comencen definitivament a repuntar després d’anys de crisi generalitzada i de governs populars. Òbvia, però, el mateix informe algunes veritats de les que no es fa ressò cap mitjà i que haurien d’ ajudar a la prudència i a la reflexió: el conjunt de les exportacions valencianes a final de setembre creix solament un 2,5% front a la mitjana del 9.5% que ho fa a la resta de l’Estat, és a dir, estem creixent a l’exterior al voltant d’una quarta part que ho fa la mitjana d’Espanya.

Si fa no fa, un indicador més, que sumat als percentatges encara insuportables d’atur (especialment de l’atur juvenil) o els nivells de renda per càpita dels valencians, ens haurien de fer a tots, polítics i mitjans, a ser una miqueta més prudents. I tot això sense considerar el pes relatiu de la Ford i tot el clúster de l’automòbil , que suposen una quarta part de totes les nostres exportacions, i que puja un 3.7% en l’apartat de cotxes, però que pateix una baixada considerable del 27% en l’apartat específic de motors i components.

És cert que hi ha certa estabilitat i que des d’una Conselleria, que lamentablement ja no compta amb ferramentes especifiques per dinamitzar les exportacions com fou l’IVEX en els anys d’abundància, està treballant-se amb bona voluntat; però també és innegable, i açò és algo fonamental i que a hores d’ara no hem pogut llegir en cap mitjà, que si el sector exterior valencià comença en línies generals a repuntar, és deu majoritàriament a l’immens esforç inversor de l’empresariat en tecnologia i equipament durant estos anys de crisi per tal de fer les seues empreses més productives i més competitives.

Un parell d’exemples ben paradigmàtics d’esta situació, han sigut els sectors de la ceràmica i del tèxtil, que han vist la darrera dècada tancaments d’empreses emblemàtiques –fins i tot algunes de centenàries– com també diversos processos de fusions, re-organitzacions o absorcions; i la nova aparició, en alguns consells d’administració d’empreses tradicionalment familiars, d’alguns grups de capital-risc provinents de l’estranger.

Dos sectors que han patit de valent durant massa exercicis -el ceràmic per l’esclafit de la bambolla del taulell el 2007 a l’Estat i també a alguns mercats europeus; i el tèxtil afectat per la pròpia conjuntura econòmica general i per una deslocalització elevada de la producció- i que han estat exemple en tot moment de l’esforç inversor de l’empresariat valencià durant els anys durs de la crisi, que han incidit en la incorporació la darrera dècada de tecnologies que els fan més competitius, els obrin més i més portes a l’exterior; i que finalment ara observen com comencen a recollir els fruits a anys d’inversió i re-orientació del negoci.

El mateix passa amb el sector químic que també creix considerablement fruit d’anys de moltes inversions en investigació i en tecnologia, i que ja paga els millors salaris del nostre teixit industrial. I és que en un context de lenta recuperació econòmica com l’actual, la funció de polítics i governants (a banda de legislar en matèries mediambientals, de seguretat laboral o de drets de les empreses i els treballadors) ha de ser més prompte la de facilitar que hi hagen vehicles per accedir al finançament, cas dels sortosament recuperats IVF i SGR valencians, treballadors entre d’altres; però també, i molt important, fer una tasca d’acompanyament a nivell comercial i que pose les mínimes traves possibles.

Dissortadament hi ha qui ha preferit que açò darrer no vaja del tot compassat i hem hagut d’observar com fa uns mesos la pròpia formació del Conseller que encapçala Economia es posicionava a Les Corts Valencianes en contra dels acords de lliure comerç amb Estats Units (TTIP) i Canadà (CETA) situant-se en les mateixes posicions proteccionistes de polítics justament tan progressistes en el present com Theresa May o un Donald Trump que no sols ha entrebancat i evitat la implementació final del propi TTIP, sinó que ha desballestat el NAFTA en observar una balança comercial negativa de molts anys amb Mèxic que se li feia insuportable; o els propis Margaret Thatcher i Ronald Reagan en el passat. En este sentit, i després de l’eliminació d’aranzels que en el cas d’alguns dels nostres sectors productius més potents anaven del 15% i el 20% , hi ha dades publicades que ja constaten el creixement de les exportacions valencianes al Canadà.

I farien bé alguns del nostres polítics si deixaren d’entestar-se en fer seguidisme als altaveus de proclames demagògiques i apocalíptiques que diuen que ens arribaran un dia als supermercats valencians productes carregats de verí, que acabarem sotmesos als lobbies centre-europeus, o que fins i tot farem malbé un sector cítric valencià, que fa molt que va començar a deslocalitzar la producció d’alguna manera també per la tendència a la desestacionalització que demandava el mercat nord-americà; i emprengueren el camí del trellat i de l’interés general de la seua societat i del seu teixit econòmic i productiu perquè a la fi (i afortunadament per a tots) la realitat aclaparadora i tossuda acaba per demostrar que el creixement de les exportacions a un mercat on es paga un preu mitjà alt per les nostres manufactures ,suposa una oportunitat més per al creixement de les nostres indústries i supose que un gra d’arena més per ajudar en la generació de llocs de treball de qualitat.

Tot plegat, i per a finalitzar: ni és just, ni és correcte atribuir els increments de les vendes en els mercats internacionals a la presumpta estabilitat d’un Consell del que no sabem ben bé quines propostes té en matèria econòmica i que comença a patir l’amenaça cada dia menys soterrada d’un grup de Podem que no ajudarà –coses de la visibilitat necessària– per a res a l’estabilitat durant el que resta de legislatura. No és seriós. I, malgrat que és habitual que la claca dels qui a cada quatre anys passen per les institucions tracte de vendre a l’opinió pública les virtuts de la gestió dels seus superiors esta sort de notícies i publicacions representen una visió absolutament subjectiva, partidista i interessada que no s’ajusta ben bé la realitat.

Perquè, malgrat que per al conjunt del nostre sector exterior comença a tornar a eixir el sol, els gruix dels mèrits — siguem coherents, siguem objectius i siguem seriosos– i l’inequívoc esforç inversor i tasca de promoció i dinamització dels nostres productes a l’estranger durant tota una dècada de penombra no han estat precisament els de la nostra classe.

Article publicat a LV ed. valenciana. 9/01/17