GUERNICA, OBAMA I EL REI

Recorde de menut teníem penjat a la saleta del maset un Guernica enorme. El Guernica a una paret i unes simbòliques mans de Manolo Safont a l’altra. El maset conservava encara la seva estructura original amb tres dormitoris, parets gruixudes i uns sostres altíssims. Amb l’arribada de l’hivern i la humitat, el fred es feia insuportable i la catalítica corria d’una estància a altra per tal de calfar mínimament la casa. També amb l’arribada de l’hivern venia a passar uns mesos la iaia Rosa. Jo havia de cedir-li el dormitori i el llit, i traslladar-me cada nit al ‘sofà-llit’ de la saleta on, una volta la llum s’apagava, sols tenia dues opcions: girar-me cara a la paret o posar-me de costat mirant aquell quadre gegantí. I amb 8 o 9 anys el Guernica em provocava autèntic terror. Recorde com aquelles nits de foscor i penombra, amb la minúscula llum que podia arribar a entrar al final dels 70 a una vivenda ubicada a una zona quasi rural de ‘dalt la via’ on a penes hi havia veïnat, se’m feien eternes. Com he dit adés, o em posava mirant la paret, o m’amagava sota la manta i el llançol; o em quedava glaçat i immòbil mirant durant hores les cares d’un quadre que em provocava calfreds i que no sabia ben bé quin significat tenia. A tot estirar sabia que es tractava d’una obra d’un pintor molt important que s’anomenava Picasso. Un temps després vaig aprendre a l’escola que havíem patit una Guerra Civil i que allò hi tenia algo a veure; i molts anys més tard vaig llegir Preston i vaig saber què era la ‘Blitzkrieg’ i qui fou el coronel Von Richtofen. I tot plegat, què es va experimentar en aquell xicotet poble del País Basc i que després els nazis repetiren i perfeccionaren la mateixa tècnica de destrucció a Polònia. Mentre a l’interior de Castelló provaren l’agilitat, maniobrabilitat i precisió d’uns innovadors avionets anomenats ‘Stuka’ a quatre o cinc pobles cobrant un grapat de vides innocents, a Guernica jugaren a la destrucció total. I va passar la guerra i, amb la inestimable ajuda del nazisme i del feixisme italià, Franco va vèncer, es va tirar vora quaranta anys governant-nos i va ungir com a successor un príncep que justament és el pare del Rei que acompanyava estos dies Obama durant la visita a l’emblemàtica obra de Pablo Picasso. I la història és acollonant i pega moltes voltes, però de vegades es produïxen situacions com esta amb tal càrrega d’hipocresia que pot arribar a fer-se insuportable.

“Els pressupostos són un pal per a la Comunitat Valenciana, els pinten com els pinten”. Amb esta contundència s’expressava la passada setmana Salvador Navarro, màxim dirigent de la CEV. I és que la proposta elaborada per l’equip de Montoro, sense dubte, situa als valencians un exercici més a la cua de les autonomies de l’Estat. Resulta que representem el 11% de la població espanyola i la inversió directa que rebem es queda al voltant del 7%, deixant-nos en una inversió per càpita de 67 euros per baix de la mitjana estatal. Ni convergència autonòmica, ni equidistància, ni coherència, ni solidaritat interterritorial, amb un territori que patix com pocs encara a dia de hui l’herència del model productiu especulatiu anterior a 2008, i la llosa dels anys de balafiament, saqueig i excessos quantificables en milers de milions d’euros; i que, a més, per a sobreviure es veu obligat a recórrer a un Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que acaba per convertir-se en un bucle que no fa més que fer créixer el deute.

Menys inversió equival a menys infraestructures, menys recursos i menys capacitat per al desenvolupament econòmic d’un territori agraviat i maltractat durant dècades. Els valencians, és igual si coincidien mandats del PP o del PSOE, ací i a Madrid, hem sigut històricament els pitjor tractats en matèria de finançament; i passen els anys, i les dècades, i els lustres; i se succeïxen els governs, i els polítics, les persones, els gestors o els funcionaris i la gravetat de la situació roman i s’accentua. Mentrestant els canaris aconseguixen 350 milions més que en 2017, o els bascs una pujada del 32% amb el seu contingent possiblement perquè els parlamentaris de les diferents formacions d’eixos territoris a Madrid tenen l’habilitat o la capacitat per a incidir i negociar cada any més i millors recursos per a la seua terra. I açò, al cap i a la fi, és una mostra de pragmatisme, de fer política i de retornar al teu territori, i per tant als ciutadans que amb el seu vot t’han situat en les institucions, allò que realment els correspon.

Com no podia ser d’una altra manera, i malgrat la contundència de les xifres, Bonig i el PP valencià es mostren satisfets, i Ciudadanos es posa de perfil i fa com que este és un tema que no va amb ells. I en el costat oposat i mentre en el Congrés el PSOE dilucida si finalment presta cinc vots a Rajoy per a traure avant els PGE2018, Ximo Puig posa el crit en el cel i Oltra es queda amb allò que si és necessari anirem a muntar un ‘pollo’ a Madrid. Però amb pollastres, manifestacions i titulars buits, em tem que poden passar anys i anys i seguir igual mentre el conjunt d’esta societat meninfota nostra no assumisca i interioritze que mentre no tinguem una força d’estricta obediència valenciana potent, desacomplexada i amb capacitat d’incidència real per a negociar el que realment ens correspon, difícilment la cosa mai vaja a canviar.

Si hi ha un fenòmen destacable la darrera dècada al panorama polític estatal i també al valencià, este ha estat sense cap mena de dubte la fi d’un bipartidisme que pràcticament arrossegàvem des de la Transició; i que s’ha traduït de facto en l’aparició de moltes i diverses formacions polítiques arreu. Raons en trobaran els experts i els politòlegs per tal de justificar tot un seguit de canvis que han desembocat en parlaments més plurals per tot el territori i que realment han provocat un daltabaix a la vida política car amb l’arribada de totes estes noves formacions s’han acabat produint coalicions i pactes de tota mena i condició. Uns ho han justificat amb l’ arribada de la data de caducitat de l’anomenat “Règim del 78” o del sistema tal i com l’hem conegut o patit sempre; mentre altres han atribuït els canvis a la greu crisi econòmica encetada a la segona meitat del 2007, és a dir tot just ara fa dos anys, i al malestar, la impotència i el patiment d’importants capes d’una societat que amb els partits de sempre no albirava solucions a les seves problemàtiques particulars. Un caldo de cultiu perfecte que, adobat per la corrupció desbocada i el conflicte territorial català, ha acabat per provocar que l’hegemònic PSOE dels anys 80 estiga en mínims històrics i que el PP haja perdut el control de la majoria dels territoris on durant dècades havia governat amb relativa comoditat. I així, han aparegut a nivell de l’Estat dos formacions d’abast més ample com Podemos i Ciudadanos, que han aconseguit sustanciar en vots i en presència institucional este descontent general; però també un altre grapat de partits o coalicions de partits com ara Compromís, Anova, MES, la CUP o Plataforma per les Illes, que han anat assolint destacades quotes de poder a nivell territorial; i que han acabat per demostrar per una banda, que els ciutadans en estos moments també demanden parlaments més plurals i atomitzats; i per altra, que res és etern i que la política és també una realitat canviant que es mou per cojuntures, interessos, oportunitats i inclús per sentiments. I és així com un grup de persones de prodedències polítiques i professionals diverses ens hem decidit d’uns mesos ençà a reiniciar un projecte polític d’obediència estrictament valenciana que havia quedat congelat i ajornat el 2013, però que ara definitivament veu la llum i pren volada davant una cojuntura que pensem és la idònia per obrir un espai nou. Efectivament a l’escenari polític valencià del 2015 van ser d’una banda Compromís i Podemos els qui aconseguiren pel flanc esquerrre (i pel més esquerre) capitalitzar una part del descontent general; mentre Ciudadanos rendibilitzava eixe mateix descontent pel centre, per la dreta, i qui sap si per una banda de l’extrema-dreta.

El cas és què a Demòcrates detectem que passats dos anys i mig eixe descontent segueix vigent al si de la societat valenciana, quan no agreujat pel desencís de moltes persones que havien confiat precisament en les tres noves formacions que millor havien visibilitzat la seva oferta als aparadors de la política els mesos i les setmanes prèvies a aquell ja llunyà maig del 2015. La frustració de bona part de la militància d’un Podemos sense a penes estructura territorial, perdut en batalles i cuites internes a València, i pràcticament sotmés a les decisions de la cúpula de Madrid; el malestar d’una part considerable de les bases de Compromís, bàsicament adherits i militància del Bloc per la manca absoluta de democràcia al si de la coalició i capacitat de decisió real i efectiva de les bases en els assumptes més trascendentals, el gir definitiu a l’esquerra abandonant per sempre més les posicions més moderades dels qui passaven per socialdemòcrates o social-liberals, les repetetides votacions en contra dels pactes de lliure comerç o les renúncies a seure a negociar qualsevol contrapartida als PGE del 2017 per a un territori absolutament ofegat financerament. Per últim imaginem que el desencant de bona part de les bases, dels simpatitzants i dels votants de Ciudadanos és elevat en observar un grup parlamentari partit en dos a Les Corts i un partit on precisament també les decisions últimes (cas de la determinació del sentit del vot dels injustos pressupostos de l’Estt per als valencians) es prenen a Madrid. I hi ha descontent en els qui procedents d’altres formacions prestaren el seu vot a estes de noves; però també en un PP i un PSPV en mínims històrics de 25 anys, que difícilment es troben en condicions de repuntar i que segueixen generant dubtes d’una banda per la debilitat d’un lideratge poc consolidat, un tant histriònic i sense capacitat per a cosir un partit que no ha acabat de païr la davallada patida; i un PSPV que es sosté amb el lideratge de Puig, però que arrossega esquerdes i ferides entre les dues faccions internes que no s’han acabat de tancar. El ciutadà valencià mitjà, però, no acaba d’estar còmode amb la situació actual. Malgrat que després dels anys de foscor, corrupció, desgovern i balafiament del PP, s’han produït alguns canvis en positiu, seguim amb les taxes d’atur més elevades de l’Estat, amb una economia que repunta a poc a poc, i unes exportacions que creixen però que ho fan encara a un ritme de quatre vegades per sota la mitjana estatal. I tot això amb el nuvolós horitzó d’un Botànic que pot trontollar davant les previsibles amenaces i coercions de Podem en la recta final de la legislatura, o la complexitat per governar com seria desitjable algunes de les ciutats més importants del territori amb pactes a tres, quatre i cinc bandes. Afegim necessàriament a un empresariat valencià distanciat com mai no havia estat del PP, però que tampoc se’n refia de les polítiques (més aviat entrebancs) econòmiques del Botànic i particularment d’alguns dels seus membres.

Amb este escenari, i amb el 2019 com a horitzó, estem convençuts que Demòcrates Valencians ésdevé un projecte que pot resultar atractiu per a moltíssima gent, no només per la procedència heterogènia dels seus quadres, militants i simpatitzants; sinó per la voluntat decidida d’ocupar l’espai on es situa la gran majoria de la societat valenciana i que no és altre que aquell que està al voltant del centre polític, de la racionalitat i del trelllat. Des de qui es considera socialdemòcrata o de centre-esquerra, fins a qui es sent desacomplexadament liberal i s’ubica a l’espai centre-dreta, passant per qui s’identifica amb l’espectre social-liberal tan de moda hui en dia i que representen alguns referents de la política internacional com ara Macron, Trudeau o el propi Renzi. I tot això sumat a tres factors determinants: el treball en clau estrictament valenciana, la novetat i l’absència de llasts i d’hipoteques; i la professionalització i preparació dels equips que treballen cada dia en la confecció i dinamització d’un projecte polític modern i il.lusiionant que ha d’esdevindre l’eina que la nostra societat esperava per projectarse definitivament cap al futur.

Article publicat a La Vanguàrdia Edició valenciana. desembre 2017

Ha publicat l’IVACE estos dies unes dades interessants pel que respecta a les exportacions dels diversos sectors productius valencians i que indiquen que el passat mes de setembre el total de les exportacions valencianes varen créixer un 9.3 % comparativament al mateix mes de l’any anterior.

Dades certament esperançadores i positives que han aprofitat interessadament alguns periodistes per associar-les ràpidament a la gestió del Consell, és a dir, per a mirar d’explicar-nos que l’estabilitat del govern valencià i la gestió dinamitzadora de la Conselleria d’Economia del Bé Comú han fet de palanca per a que les nostres exportacions comencen definitivament a repuntar després d’anys de crisi generalitzada i de governs populars. Òbvia, però, el mateix informe algunes veritats de les que no es fa ressò cap mitjà i que haurien d’ ajudar a la prudència i a la reflexió: el conjunt de les exportacions valencianes a final de setembre creix solament un 2,5% front a la mitjana del 9.5% que ho fa a la resta de l’Estat, és a dir, estem creixent a l’exterior al voltant d’una quarta part que ho fa la mitjana d’Espanya.

Si fa no fa, un indicador més, que sumat als percentatges encara insuportables d’atur (especialment de l’atur juvenil) o els nivells de renda per càpita dels valencians, ens haurien de fer a tots, polítics i mitjans, a ser una miqueta més prudents. I tot això sense considerar el pes relatiu de la Ford i tot el clúster de l’automòbil , que suposen una quarta part de totes les nostres exportacions, i que puja un 3.7% en l’apartat de cotxes, però que pateix una baixada considerable del 27% en l’apartat específic de motors i components.

És cert que hi ha certa estabilitat i que des d’una Conselleria, que lamentablement ja no compta amb ferramentes especifiques per dinamitzar les exportacions com fou l’IVEX en els anys d’abundància, està treballant-se amb bona voluntat; però també és innegable, i açò és algo fonamental i que a hores d’ara no hem pogut llegir en cap mitjà, que si el sector exterior valencià comença en línies generals a repuntar, és deu majoritàriament a l’immens esforç inversor de l’empresariat en tecnologia i equipament durant estos anys de crisi per tal de fer les seues empreses més productives i més competitives.

Un parell d’exemples ben paradigmàtics d’esta situació, han sigut els sectors de la ceràmica i del tèxtil, que han vist la darrera dècada tancaments d’empreses emblemàtiques –fins i tot algunes de centenàries– com també diversos processos de fusions, re-organitzacions o absorcions; i la nova aparició, en alguns consells d’administració d’empreses tradicionalment familiars, d’alguns grups de capital-risc provinents de l’estranger.

Dos sectors que han patit de valent durant massa exercicis -el ceràmic per l’esclafit de la bambolla del taulell el 2007 a l’Estat i també a alguns mercats europeus; i el tèxtil afectat per la pròpia conjuntura econòmica general i per una deslocalització elevada de la producció- i que han estat exemple en tot moment de l’esforç inversor de l’empresariat valencià durant els anys durs de la crisi, que han incidit en la incorporació la darrera dècada de tecnologies que els fan més competitius, els obrin més i més portes a l’exterior; i que finalment ara observen com comencen a recollir els fruits a anys d’inversió i re-orientació del negoci.

El mateix passa amb el sector químic que també creix considerablement fruit d’anys de moltes inversions en investigació i en tecnologia, i que ja paga els millors salaris del nostre teixit industrial. I és que en un context de lenta recuperació econòmica com l’actual, la funció de polítics i governants (a banda de legislar en matèries mediambientals, de seguretat laboral o de drets de les empreses i els treballadors) ha de ser més prompte la de facilitar que hi hagen vehicles per accedir al finançament, cas dels sortosament recuperats IVF i SGR valencians, treballadors entre d’altres; però també, i molt important, fer una tasca d’acompanyament a nivell comercial i que pose les mínimes traves possibles.

Dissortadament hi ha qui ha preferit que açò darrer no vaja del tot compassat i hem hagut d’observar com fa uns mesos la pròpia formació del Conseller que encapçala Economia es posicionava a Les Corts Valencianes en contra dels acords de lliure comerç amb Estats Units (TTIP) i Canadà (CETA) situant-se en les mateixes posicions proteccionistes de polítics justament tan progressistes en el present com Theresa May o un Donald Trump que no sols ha entrebancat i evitat la implementació final del propi TTIP, sinó que ha desballestat el NAFTA en observar una balança comercial negativa de molts anys amb Mèxic que se li feia insuportable; o els propis Margaret Thatcher i Ronald Reagan en el passat. En este sentit, i després de l’eliminació d’aranzels que en el cas d’alguns dels nostres sectors productius més potents anaven del 15% i el 20% , hi ha dades publicades que ja constaten el creixement de les exportacions valencianes al Canadà.

I farien bé alguns del nostres polítics si deixaren d’entestar-se en fer seguidisme als altaveus de proclames demagògiques i apocalíptiques que diuen que ens arribaran un dia als supermercats valencians productes carregats de verí, que acabarem sotmesos als lobbies centre-europeus, o que fins i tot farem malbé un sector cítric valencià, que fa molt que va començar a deslocalitzar la producció d’alguna manera també per la tendència a la desestacionalització que demandava el mercat nord-americà; i emprengueren el camí del trellat i de l’interés general de la seua societat i del seu teixit econòmic i productiu perquè a la fi (i afortunadament per a tots) la realitat aclaparadora i tossuda acaba per demostrar que el creixement de les exportacions a un mercat on es paga un preu mitjà alt per les nostres manufactures ,suposa una oportunitat més per al creixement de les nostres indústries i supose que un gra d’arena més per ajudar en la generació de llocs de treball de qualitat.

Tot plegat, i per a finalitzar: ni és just, ni és correcte atribuir els increments de les vendes en els mercats internacionals a la presumpta estabilitat d’un Consell del que no sabem ben bé quines propostes té en matèria econòmica i que comença a patir l’amenaça cada dia menys soterrada d’un grup de Podem que no ajudarà –coses de la visibilitat necessària– per a res a l’estabilitat durant el que resta de legislatura. No és seriós. I, malgrat que és habitual que la claca dels qui a cada quatre anys passen per les institucions tracte de vendre a l’opinió pública les virtuts de la gestió dels seus superiors esta sort de notícies i publicacions representen una visió absolutament subjectiva, partidista i interessada que no s’ajusta ben bé la realitat.

Perquè, malgrat que per al conjunt del nostre sector exterior comença a tornar a eixir el sol, els gruix dels mèrits — siguem coherents, siguem objectius i siguem seriosos– i l’inequívoc esforç inversor i tasca de promoció i dinamització dels nostres productes a l’estranger durant tota una dècada de penombra no han estat precisament els de la nostra classe.

Article publicat a LV ed. valenciana. 9/01/17

LA MONUMENTAL ERRADA DE LA DUI

A ningú escapa que per a que una Declaració d’Independència tinga possibilitats de tirar endavant fan falta sobretot i primer que res, dues coses molt concretes: a) tindre un control real i efectiu del territori, i b) l’arribada de reconeixements del no estat proclamat des de l’estranger. Clar, que açò darrer no es produeix si no es dóna la condició primera; la qual a hores d’ara està a anys llum de ser efectiva. I per què no és efectiva? Doncs d’una banda, perquè amb la claudicació dels Mossos l’Estat s’assegura de manera efectiva i també estètica el control de les forces de seguretat del territori. El Major Trapero ha estat destituït i re-emplaçat pel Major Ferran López, que ja s’ha reunit amb el Ministre Zoido; les comissaries de Mossos han obeIt immediatament l’ordre de retirar el retrat de Puigdemont; i el propi Trapero ha escrit una missiva a tots els Mossos del país demanant obediència al nou comandament. L’altre eix visible de portes endins i també de portes cap a l’exterior, és el control per part de l’Estat de l’aparell jurídic, administratiu i, sobretot, mediàtic. La gent, qui sap si cansada ja, qui sap si atemorida, tampoc ha eixit al carrer massivament les hores prèvies o posteriors a la DUI; la qual cosa tal vegada ha impedit acumular un altre bloc d’imatges potents amb les que arribar a la comunitat internacional en unes hores determinants per a que la cosa quallara. Com diu Juliana, i com pensa tantíssima gent, Puigdemont estava convençut d’anunciar la convocatòria d’eleccions al Parlament. Era l’aposta més raonable. Era la clau per agafar oxígen i renovar energies. Però les pressions, les coaccions i els insults gravíssims de la CUP i d’alguns membres d’ERC entre els que cal destacar el senyor Rufián i el seu tweet aquell de “Por 155 monedas” acusant-lo de traidor o venut qui sap si a l’Estat, a Rajoy o a les èlits econòmiques, feren el President recular i acabar a l’hemicicle votant i proclamant una DUI amb un recolzament democràtic extremadament feble que dexa als peus dels cavalls a centenars de càrrecs públics que s’enfronten a partir d’ara a judicis de dubtoses garanties, a anys de presó, a inhabilitacions eternes, i sobretot a un patiment terrible per a ells i per a les seves families. Perquè una cosa és el desig, la il·lusió, i fins i tot el pensament màgic; i altra la contundència dels fets, de les xifres i de la realitat

Vendredi soir vous avez volé la vie d’un être d’exception, l’amour de ma vie, la mêre de mon fils mais vous n’aurez pas ma haine. Je ne sais pas qui vous êtes et je ne veux pas le savoir, vous êtes des âmes mortes. Si ce Dieu pour lequel vous tuez aveuglément nous faits à son image, chaque balle sur le corps de ma femme aura été une blessure dans son coeur. 

‘No tindreu pas el meu odi’ (Vous n’aurez pas ma haine). Aquest és el títol del commovedor libre que el periodista francés Antoine Leiris escrigué arran dels atemptats a la sala Bataclan del 13 de novembre de 2015. Leiris, supose que com fa sols unes poques hores tants i tants barcelonins i ciutadans d’altres nacionalitats, va perdre sobtadament la seva esposa Hélène a la sala de concerts parisina mentre era a casa fent-se càrrec del seu infant de sols 17 mesos, Melvil. En les hores seguides a la massacre,va decidir combatre la impotència i l’angoixa aclaparadores i insuportables escrivint un diari sobre la situació que li havia tocat viure, sobre les sensacions físiques que patia, l’estima infinita que professava a la seva parella; i sobre la determinació per tirar endavant en la vida i vore el seu petit infant créixer saludable i content. La batzegada inesperada que suposava la pèrdua de la manera més insospitada, brutal,  irracional i difícil de païr no havia d’enfonsar-lo ni canviar el rumb del seu projecte vital, ni tampoc convertir-lo en un ésser dominat per la rancúnia, l’odi i la infelicitat.

Durant els incerts moments posteriors a les notícies sobre l’atemptat, i possiblement quan ja havia rodat un grapat d’hospitals parisins amb el seu germà en una nit de recerca impotent i infructuosa de notícies d’Hélène,  començà un diari sobre la situació excepcional que estava vivint i feu uns cèntims al seu perfil de Facebook. Un petit text on  un jove pare impotent i devastat, començava a explicar a les seues amistats que el terror jighadista havia arrencat de la seva vida allò més volgut. La sensibilitat d’uns escrits absolutament colpidors que brollaven del més profund de l’èsser, feu que en les hores seguides desenes de milers de persones compartiren  aquella pàgina arreu del món. Qui sap si, emocionat per la resposta davant aquelles primeres paraules, o senzillament pel seu desig íntim d’escriure sobre allò que li estava tocant viure, Leiris va completar una narració que es resum en deu capítols i que es corresponen amb les deu jornades seguides a l’atemptat. Un diari aborronador i vertiginós que, en lloc de suposar una un viatge a la ràbia, la repulsió, la detestació o la malícia; esdevé un preciós exemple de la capacitat que tenim els humans per combatre l’adversitat i l’infortuni, o per pegar-li la volta a les situacions més inversemblants i insuportables que ens toquen viure. La fortalesa, l’amor insubornable i incondicional per la seva estimada i el seu infant, la determinació instantània per tirar endavant i fugir de la compassió d’un entorn òbviament impressionat per una situació capaç de commoure qualsevol, la lluita per demostrar-se a si mateix i a Mélvil de que res no va a canviar i de que junts seran igualment feliços, esdevenen la manera que  l’autor té de dir els terroristes que han fracassat en el seu intent de convertir-lo en un ésser infeliç, condicionat i atemorit; si més no, en una màquina d’odiar.

I certament impacta bastant llegir el neguit i la inseguretat del jove pare per explicar un nadó de solament disset mesos que no veurà més la seva mare, que ella no serà físicament més a l’hora del bany, ni d’eixugar-lo, ni de tallar-li les ungles dels peus. Que a partir d’ara serà solament el pare qui se n’ocuparà d’aquestes coses i de moltíssimes més; que s’ho faran tots dos intimament, sense tiets, ni avis, ni piadoses mares dels companys de la guarderia carregades de  tupperwares i farinetes. Però sobretot commou la vitalitat de qui, absolutament destrossat per dintre, tracta de sobreposar-se immediatament a la crudesa dels esdeveniments donant un caire de normalitat als quefers i activitats de la vida diària amb una vitalitat, una senzillesa, un valor i una tendresa que de veritat arriben a l’ànima qualsevol.

Escrivia estos dies el periodista Francesc Viadel un article sobre els propis fets de la sala Bataclan i també de quant havien arribat a afectar-li; de la crueltat d’un atac on centenars de persones s’abraçaven desesperadament com a conills mentre un grapat de miserables terroristes disparaven amb els seus Kalachnikov, i que possiblement estava la primer vegada que havia reflexionat sobre com d’impotent i insegur s’arribava a sentir davant el terror del fanatisme jighadista. Hi parlava -era principi de setmana- de detencions passades de terroristes a Catalunya; o de la pròpia possibilitat d’un atemptat a Les Rambles, al Gòtic o al Passeig de Gràcia, o també de com ens van sacsejar als occidentals els propis atemptats de l’11-S del 2001 a tots els occidentals i com arran d’aquells fets Norman Mailer feia palesa de la importància que tenia per als ciutadans americans anteposar la  llibertat a un terror impossible d’eliminar del tot. I realment és així, car la major satisfacció que podem donar al Daesh i els seus seguidors és precisament la de vore’ns arrossegar pel pànic i l’angoixa. Que la por, el terror, la inquietud, l’odi i la frustració s’instal·len a les nostres vides i les condicionen per sempre més, és l’èxit d’ells, el seu triomf, la constatació de que com de vulnerables som davant el seu autoritarisme i la seva barbàrie. I possiblement durant uns dies observarem canvis al nostre entorn, policies fortament armats als aeroports i les estacions, o inclús als carrers; o canvis fins i tot físics com els que he apreciat jo aquest matí al passeig marítim quan quasi ensopegue amb els immensos tests que a mode de bolards el consistori s’ha afanyat a instal·lar. Però en qualsevol cas és ara quan hem de fer-nos forts, quan hem de fer vore que som lliures, que a alguns ja fa molt que ens van intentar condicionar amb la por, la foscor i també el terror;  i que no ens deixarem acoquinar ni un sol moment. Mai. Excatament com feu el jove Leiris amb el petit Melvil des del primer instant.

Assistim estos dies a la generalitzada pretensió de banalitzar els esdeveniments ocorreguts a Veneçuela les darreres setmanes amb la recurrència per una banda a la mofa, la burleta i el menyspreu; o per altra a constatada  manca d’interés general aa les enquestes d’un populatxo  a qui per estes contrades  preocupa com és normal infinitament més l’elevat percentatge d’atur que pateix l’estat; o en menor mesura la corrupció i els problemes econòmics que impedeixen molts arribar a final de mes. I clar, vist que ací els problemes que ens afecten a diari són uns i molt concrets, s’apel·lala a la desqualificació del gruix dels mitjans que informen a diari d’allò que passa al país caribeny adduïnt fins i tot que darrere de l’allau informatiu que ens arriba és un govern de Rajoy que vol emprar els fets  com una cortina de fum per tindre’ns entretenguts o aprofitar-se’n de la situació per atacar el fragment de l’oposició que s’identifica amb la revolució bolivariana.I no dic que no se n’abusse de les repetitives portades cridaners als mitjans més monàrquics, casposos i conservadors, però els fets ocorreguts estos dies no deixen de ser greus, molt greus.

Està  bé i és absolutament respectable que a molts no interesse pas el que ve ocorreguent al règim —règim, ja amb una capa del pretés vernís democràtic desgastat del tot– d’un senyor Maduro parapetat darrere d’una cúpula militar que ocupa càrrecs, institucions i empreses estatals, però em tem que el dret a la informació més o menys esbiaixada, tamissada, manipulada o abundant ha de seguir prevalent, i que en acabant cadascú pot fer-ne l’ús que vullga o treure les seves pròpies conclusions. Particularment, i com a habitant d’una xicoteta ciutat de la ribera occidental del Mediterrani, sóc dels que des de sempre ha tingut certa preocupació per allò que passa al món. M’importa allò que passa a Veneçuela com m’importa la repressió d’Assad a Syria –amb desenes de milers de desapareguts i torturats inclosos–; com em commou la persecucució a que Erdogan sotmet des de fa anys al poble kurd o ja més a prop nostre la consolidació de l’extrema dreta al si dels governs d’Hongria o Polònia o els allaus de refugiats i simples miserables sub-saharians que estafats per les màfies s’hi juguen la vida tractant d’arribar amb pasteres i pneumàtiques la la costa de Lampedusa o a la pròpia costa espanyola. Si fa no fa, m’impressionen, m’espanten i em commouen la injustícia, el patiment, la xenofòbia, les violacions dels drets humans o l’anul.llació de les normes més elementals de la democràcia.

Hi ha ara mateixa indefugiblement un munt de conflictes i situacions al món absolutament esborronadors als que, sens dubte, es presta poca o ninguna atenció mediàtica; però la problemàtica a Veneçuela, siga pel que siga arrossega ja molts anys als mitjans i noticiaris de l’estat que han fet generar posicionaments i opinadors de tota mena. I heus ací on pense que hi ha certa incoherència per part d’aquells que volen menystenir una situació veritablement greu o els qui s’hi presten a defensar allò indefendible un cop s’ha constatat que, malgrat la inestimable presència del valencià Vicent Garcés per mirar de vendre’ns que les regles del joc democràtic es respectaren impolutament durant un darrer referèndum que el gruix dels mitjans internacionals han qualificat del putxerasso més vergonyant de la història d’Amèrica Llatina, un frau de dimensions colossals que en aquella zona del globus s’ha comparat amb les actuacions passades de personatges tan miserables com els dictadors Porfirio Diíaz , Leónidas Trujillo i algun altre d’aquells que  tractaren de perpetuar-se en el poder durant lustres;  i que a la fi ha acabat per atorgar un poder inclús supra-parlamentari –el Parlament ha estat declarat en desacatament de manera infame pel propi Tribunal Suprem controlat pel règim– a una Asamblea Nacional Constituyente que podrà tindre competències per damunt de qualsevol altre organisme on els seus representants hagen estat triats mitjançant el vot democràtic. Una autèntica pantomima que recorda a les Corts franquistes. Però clar,  a esta banda de l’Atlàntic tota la clac que ho veu amb bons ulls, o que, si més no, afirma que no toca parlar-ne o que s’hi parla massa, possiblement pensa allò de que no és el millor, però Maduro i companyia són els nostres. O que si ho protagonitzen els nostres, algo de positiu tindrà, si fa no fa, com algo de positiu tenia la URSS, la Romania de Ceaucescu, la Cuba de Castro o les Baader Meinhoff; i que tots aquells que som crítics de debò que tenim algo de burgesos, de dretans, de feixistes, de privilegiats, d’aliats amb l’imperialisme ianqui o fins i tot d’admiradors de Donald Trump.

I ja pots aportar una bateria de dades de tota mena — índex de violència i inseguretat més alts d’Amèrca Llatina amb més de 60 homicidis diaris, impunitat judicial, inflació interanual del 80%, caiguda en picat de la Renda per Càpita des del 2008, corrupció desbocada entre les èlits governants, incessant increment de la pobressa extrema, desproveïment de queviures  i medicines essencials, sistema sanitari en fallida…– que l’etiqueta de feixistot no te la treuràs de sobre, i a la fi tot es reduïrà a una polarització entre nosaltres i vosaltres, el poble i els feixistes burgesos, els bons i els roïns. I no hi haurà més debat, ni tampoc dades per rebatre, ni raons aclaparadores. Senzillament el que estan fent Maduro, Diosado Cabello i companyia és absolutament legítim, estan donant una lliçò al món, i  no és necessari atendre a pretextos de cap mena ja que amb una reducció ximplista de les coses s’acaba abans; i a nosaltres ens empara la raó perquè estem dels costat dels qui des de sempre defensen ala poble i això és així. No és precís ni parlar-ne dels exiliats que viuen ací des de fa anys i als que sovint s’acusa de privilegiats o de traïdors. Privilegiats com Luis a qui conec de fa anys perquè treballa a la farmàcia del poble, que al principi del tot va votar il·lusionat Hugo Chávez, i que ara no vol ni saber-ne de creuar l’Atlàntic, ni que siga per Nadal. O Lisbeth i Sol, qualificades professores de música que es busquen la vida fent classes de cant i d’instruments deversos, i bolos estiuencs de tota mena; o la pròpia Lorena, que va arribar fa solament un any i ja ha aconseguit portar cap ací els pares octogenaris que m’explicaren el què havien patit per conseguir certs aliments i medicaments; i que tot just acaben d’arribar per poder tindre un final de vida més suportable, plàcid i digne.

Una altra cosa que té difícil justificació és el tema dels presoners polítics i la tortura.  Són voltant de 300 els presoners polítics tancats a hores d’ara a les presons veneçolanes. Gent que ha estat privada de la llibertat senzillament per la seva manera de pensar o per haver tingut el coratge de fer públic com pensen o visibilitzar -se mediàticament. Molts altres són només dissidents, ciutadans o estudiants crítics amb allò que els està tocant viure a la porta de casa. Recorde fa un parell d’anys la voluntat del Parlament Europeu de fer una declaració per demanar la llibertat dels presoners polítics veneçolans; i com algus polítics que ens toquen de molt a prop es varen abstindre o inclús vàren votar de manera inaudita i  vergonyant en contra de la llibertat d’unes persones que en molts casos, i com denuncien membres de Human Right Watch  –ho sé, també els nostres tenen ben clar que HRW o Amnesty International, són instruments propagandístics de l’imperialisme ianqui– acaben patint la tortura, les amenaces i la humiliaciíó…i com és típic en estos casos cap metge del sistema públic s’hi atreveix a fer cap informe. A la Syria d’Assad es compten per desenes de milers els qui s’apilonen en unes presons infames per la seva manera de pensar. Estudiants, advocats, periodistes, escriptors, poetes. Si fa no fa, persones amb capacitat per reflexionar, per comunicar, per incidir en el pensament de la resta de ciutadans. I allà tampoc es vol que es pense. I molts són també torturats o silenciats per sempre més. I no es parla molt d’aquestes i altres atrocitats, no sabem si per allò de que el baazisme s’associa amb certa esquerra a l’imaginari col.lectiu o si en posicionar-se Putin del mateix costat es té el convenciment més íntim de que són també d’alguna manera els nostres. Efectivament a hores d’ara la situació a Veneçuela, res té a veure i són dos escenaris diferents i incomparables, però la democràcia i la llibertat han acabat per ser anorreades pel chavisme en un país que s’enfronta a l’aïllament i la misèria col·lectiva; però també a anys de conflicte, de repressió i de retallades en drets humans i llibertats col·lectives. A la fi, situacions que difícilment poden menystenir-se per part d’aquell que tinga una mínima preocupació pels problemes que passen al món.

Torna una volta més el terrorisme de la Yihad o Gihad a colpejar el cor de la vella Europa amb la crudesa de sempre amb l’atemptat de a nit que es suma als recents de Münich, Paris o Brussel·les i resulta que hem de tornar a aguantar personatges de l’esquerra dogmàtica pràcticament justificant el terror perquè a la fi no deixa sinó de ser una conseqüència de la invasió de l’Irak de fa 15 anys, de l’enderrocament d’un criminal com Gaddaffi o de la pròpia guerra de Síria que havia començat com un alçament envers altre tirà com Assad. No seré jo qui justifique la invasió de l’Irak d’un dictador assassí com Saddam, apoltronat vora tres dècades en aquell país, ja que les conseqüències i la divisió generada en la societat arran d’aquell conflicte lluny han estat de solventar res, però pretendre explicar o justificar de manera simple i demagògica tota aquesta sèrie de sagnants atemptats amb el refrany aquell castellà que diu “d’aquella pols, aquests fangs” , resulta prou llastimós. I el mateix missatge ens el llancen polítics, politòlegs i periodistes de la mateixa onada de pensament a cada atemptat que patim, quan en el fons de tot es tracta de pur fanatisme religiós que no mira si la víctima és una nena de 8 anys o un estudiant de 15. Pur fanatisme farcit d’odi a la vella Europa, a la civilització Occidental i tot el que representa; de rentades de cap terribles, de les 72 verges que disposarà cada màrtir al paradís, d’iinacabables fonts d’aigües perfumades, rius de llet i onerosos jardins.

És fanatisme, és terror i és barbàrie; i no és necessàriament política o venjança pel que haja passat anys enrere a un grapat de territoris en situacions i conflictes geopolítics diversos. I és absolutament injustificable, perquè els qui són al darrere de tot, són els mateixos que arrassen ciutats sanceres, violen dones de totes les edats, fan gastar xiquets com escuts humans, destruïxen el Patrimoni de la Humanitat, es financien mitjançant el crim, el segrest, el contraban o el robatori; o ens obsequien a totes i tots des de fa molt amb eixes insuportables imatges de decapitacions, assassinats sumaris massius, homes engabiats, etc. Possiblement els crims més infames als que el món ha assistit des de la fi del nazisme. I està passant a Europa, però també va passar a Madrid aquell fatídic 11-M o pot passar demà passat a qualsevol de les nostres ciutats. Una motxila a un centre comercial,quatre motxil·les a una estació, un màrtir immolant-se a un concert o a un estadi. Llavors no sé si els mateixos que fan les reflexions de “sempre” seran capaços de tornar-les a fer o, per fi, es sumaran a la condemna generalitzada d’una societat que no sé si de veritat arriba a commoure’s del tot ho cada colp està menys sensibilitzada amb fets que passen pràcticament a ser habituals.

Una de les situacions més cridaneres arran la cerimònia de pressa de possessió de Donald Trump, ha estat la presència incondicional a l’acte de grups de persones que varen estar en el seu moment immigrants o, si més no, són fills de les generacions més recents d’immigrants. I no d’immigrants dels allà considerats de primera vinguts de l’Europa Occidental, sinó justament persones procedents de països de l’Amèrica Central o l’Amèrica del Sud amb cognoms tan eloqüents com ara Castillo, Hernández o Durán que no havien dubtat un instant en gastar uns centenars de dollars per desplaçar-se expressament des de Texas i fer costat al president entrant en una data tan assenyalada. L’ocasió ho mereixia i calia ser allà fent pinya a prop també d’una cohort heterogènia d’il·lustres convidats conformada per unes dotzenes de milionaris i especuladors amics del nouvingut, de barbies d’origen divers aficcionades al bòtox i a la silicona, d’advocats especialitzats en evassió fiscal i frau o de generals als qui la tortura no fa gaire nosa.

La majoria de persones originàries de l’estat més meridional i també tradicionalment més conservador dels EUA eren òbviament trumpians –ni trumpers, ni trumpists:  així han adjectivat majoritariament els mitjans els fans del president– nascuts o descendents de persones nascudes al limítrof Mèxic que no tenien cap inconvenient en arrenglerar-se amb els posicionaments polítics del magnat, incloent-hi determinacions susceptibles de desembocar en daltabaixos importants en qüestions d’economia local i internacional, comerç o immigració. M’atreviria a dir, però, que aquests escamots de trumpians els conformen persones a les que generalment els hi han anat les coses bé, han desenvolupat alguna mena de negoci profitós o han acabat reeixint com a professionals liberals en una societat que a priori els hi era hostil. Exemples paradigmàtics de perfecta integració.

Durant diversos viatges he tingut ocasió de visitar la zona fronterera del Sud de Texas. El conegut com Lower Valley i Brownsville, la seva ciutat més important., i també alguns dels pobladors d’un territori on el 95% de la población és d’origen mexica. Recorde la decepció monumental en anar a vore Rio Grande, després d’haver-lo vist en tantes pel·lícules, i constatar que el famós riu que fa de frontera era en aquell pas un riu d’aigua tèrbola  –i quasi estancada– ni gaire ample, ni gaire cabalós tampoc. En qualsevol cas, entre els pobladors de la comarca, comptat o county, vaig conèixer alguns que de debo es deuen d’identificar a hores d’ara com a trumpians. Perquè, inexcusablement, i independentment dels seus origens humils, un home de negocis d’èxit ha de posicionar-se al costat d’aquells als que també els hi ha anat fantàsticament bé i perquè les coses, i l’assumpció de les identitats representades pels qui han fet real s’alguna manera el somni americà,, no han canviat massa des de principis d’aquest segle o milenni; com segurament no ho ha fet a la llarga dels darrers cent-cinquanta anys.

La barreja de conservadorisme ranci, masclisme, arrogància, ostentació i rebuig a la pròpia llengua –el castellà, en el cas que ens ocupa– no l’he trobada mai tan exagerada arreu del món. Ni tan sols una aproximació. Sovint experimentem en aquesta societat valenciana nostra casos de disglòssia que ens treuen de polleguera, però allà podies anar a fer una cervesa amb mitja dotzena d’homes amb cara de chicano i cap ni un estaría capaç d’amollar ni mitja paraula en castellà, Ni per a saludar, ni per a acomiadar-se. Perquè indefectiblement expressar-se en castellà era sinònim de ser mexicà, com portar un Ròlex equivalía ser una persona d’un èxit raonable. O conduir un Mercedes i no qualsevol cotxe japonés de mitja gamma o americà d’aquells allargassats, representa que has assolit definitivament un status privilegiat en una societat on la immensa majoria dels qui són com tu i que un dia  travessaren la frontera que tens a tocar de casa, treballen per a tercers en explotacions agrícolas i ramaderes del comptat. I si has aconseguit que tanquen per a tu sol una botiga de Lladró a Valencia ja ni en parlem!.

Els meus trumpians eren així. Havien començat com a peons a l’obra fins que começaren a controlar una colla d’alicatadors. A poc a poc el negoci es feu pròsper i decidiren importar rajola del seu Mèxic nata –la llengua i el NAFTA estigueren de gran ajuda–  i més tard d’Itàlia i també de Castelló; fins que varen anar obrint diverses botigues a poblacions fronterers del Sud de Texas. Per acabar-ho de rematar li compraren al fill en una subhasta una mansió que els federals havien decomissat a un narcotraficant que havia estat engarjolat. Una vivenda barroca i coenta com no he vist mai que algún capo s’havia fet construir en una zona privilegiada per al contraban. Una frontera conflictiva pel tràfic de drogues i de persones, vigilada des de fa molt amb drons i amb un mur construït ja a la llarga de centenars de quilòmetres que Trump vol acabar per completar`. Perquè des que es va signar el 1992 el  tractat de lliure comerç de l’Amèrica del Nord, la lliure circulació de persones no s’ha produït mai de facto i els controls segueixen estant igual d’estrictes que sempre a les fronteres amb el propi Mèxic o amb el Canadà, amb passos fronterers que, com el que hi ha eixint de Brownsville cap a l’autopista que porta a Monterrey, són aproximadament com peatges immensos o puntualment es poden formar cues de quilòmetres i quilòmetres en els dos sentits. A la fi, un tros més d’aquesta  America Trumpiana conservadora i hipòcrita capaç d’emmirallar-se amb els diners, els èxits i els flaixos d’unes èlits de vegades una miqueta corruptes i d’altres esguitxades per la brutícia més diversa, fosca i vergonyant.

En obsequien estos dies els mitjans amb una d’aqueixes enquestes o estadístiques que, de tant en tant,  algún organisme o observatori  se n’ocupa de fer per tal de valorar els aspectes més diversos d’aquesta societat en la què vivim , i observem –alguns més estupefactes i altres ja no tant– que el 40% dels espanyols no lligen mai o no han llegit mai cap llibre, la qual cosa em fa a mi que és un tant complicada de determinar. Perquè clar, si més no, esgarrifaria un tant assumir que el personal haja pogut passar per primària sense haver-se empassat ni que siga una versió infantil del Lazarillo,del Quixot o del Tirant. Quan jo feia primària o secundària, tot i que els meus progenitors se n’ocupaven de rermarcar el poc que ens manaven comparativament amb els seus temps,  recorde sempre tindre un grapat de lectures obligades i compulsòries, de treballs que entregar dintre d’un termini. Ara, acostume a acompanyar  dues filles pre-adolescents, en les seves lectures, reculls i primeres crítiques literàries. I material, malgrat que al meu parer no el suficient, en tenen per anar fent .He de matisar, però, que gaudeixo moltíssim fent-los costat a l’hora de fer els treballs o abans de picar-los a l’ordinador, però la tasca en si mateixa de fer-les seure a llegir em costa una mica massa. O una miqueta més del que jo m’estimaria vista l’addició que, també elles, comencen a tindre als mòbils i a les xarxes. Fa tres dècades els meus pares devien de jugar amb alguna ventaja comparativa, ja que possiblement baixar al jardí a pegar patades a un baló o a rodar en bicicleta, no suposaven l’entrebanc inmens que provoca la toxicitat que desprenen els aparells que inunden les nostres vides i que acaben per fer-nos perdre més i més temps estúpida i innecessàriament a tots.

Potser en estos anys d’atordiment tecnològic on tothom passa excessives hores connectat a ordinadors, tablets i telèfons intel·ligents carregats de xarxes socials, youtubes , whatsapps i fotografies retocades, seria convenient que des del propi sistema educatiu es redoblaren esforços per fomentar uns hàbits de lectura pràcticament circumscrits a les assignatures de lllengua i literatura; i que, per exemple, podrien estendre’s ja des de ben aviat als camps de les ciències socials o la pròpia història. Possiblement el coneixement de les més diverses matèries s’assimilaria amb més naturalitat mitjançant la lectura, que estrictament des dels temaris més indigestos i farragosos, O hi farien una tasca esplèndida com a complement. Són coses necessàries i habituals a les universitats però diria jo que descuidades a les etapes primigènies de la formació i de les que només pretenc fer una proposició de manera un tant subjectiva.

Si la xifra aquesta del 40% de ciutadans que no llig, o no ha llegit mai, –la cosa no acaba d’estar clara del tot–,  és fins i tot més greu si ho comparem amb el 35% del què hi parlava el CIS en el 2015. És a dir, que percentualment encara llig menys gent ara, que un parell d’anys enrere, la qual cosa ens porta indefectiblement a pensar que les enquestes no són massa acurades, o que realment algo no acaba de fer-se bé  al respecte des de els nostres sistemes educatius. Fins i tot a pensar que, efectivament, l’ús i l’abús de les noves tecnologies i la democratització de la wi-fi  estan acabant per menjar-se els pocs espais que els ciutadans concedien abans al paper i a la lectura. Però si fem una ullada a Europa, bàsicament a Centreuropa i els països nòrdics, aquesta darrera apreciació no acabaria de merèixer justificació alguna, car allà sembla que els propis avanços de les tecnologies de la informació han anat acompassats d’uns index de lectura certament consistents amb xifres d’allò més envejables i que haurien d’invitar-nos a reflexionar una miqueta als habitants del Sud.  La mitjana total dels europeus sí que han llegit un llibre almenys el darrer any, però si fem un aullada al Nord, allà la xifra passa a 5 llibres a l’any. I si en parlem de l’Alemanya de la Merkel, la xifra es dispara a 15 llibres a l’any entre un 50% de la població.

Una persona que llig acostuma a ésser més crítica amb ella mateixa i també amb la societat en la que viu; i una societat on l’hàbit de la lectura està més estés, acostuma a ésser també més exigent i , per tant, a gaudir de més capacitat per a progressar. Per això no és estrany observar com, a l’esmentada Alemanya, s’hi poden afegir un grapat de països amb un estat del benestar ben desenvolupat i algunes de les millors rendes per càpita del planeta, entre els que més han desenvolupat la lectura entre els seus ciutadans. Suècia, Finlàndia, Austria, Japó, Bèlgica, Irlanda, Canadà o Nova Zelanda en són solament alguns. I és que sóc de la opinió de que en aquest país hom acostuma a passar de puntetes pes respectius cicles de  primària, secundària i inclús universitaris, ja no sols sense assolir o desenvolupar l’hàbit de llegir, sinó sense també haver-se llegit allò que els temaris obliguen. La situació és greu i potser l’alumnat segueix observant les lectures com algo imposat i avorrit –reconec haver gaudit en esta vida prou més amb lectures que jo he triat, que amb algunes imposades– , però possiblement l’educador generalment es limita més a la seva feina i diguem que ordenar la lectura dels llibres assignats o recomanats al temari, que a mirar d’aprofitar per a vendre a l’alumnat tot el seguit de bondats i   aspectes positus que la lectura en general por tenir en la vida de les persones, des de l’esmentat pensament crític i reflexiu, fins l’augment de l’agilitat mental, passant pel potenciament de les habilitats comunicatives, l’expressió escrita, el nivell cultural i tantes altres. Llegiu més, possiblement un dia arribareu a ser millors persones.