Vendredi soir vous avez volé la vie d’un être d’exception, l’amour de ma vie, la mêre de mon fils mais vous n’aurez pas ma haine. Je ne sais pas qui vous êtes et je ne veux pas le savoir, vous êtes des âmes mortes. Si ce Dieu pour lequel vous tuez aveuglément nous faits à son image, chaque balle sur le corps de ma femme aura été une blessure dans son coeur. 

‘No tindreu pas el meu odi’ (Vous n’aurez pas ma haine). Aquest és el títol del commovedor libre que el periodista francés Antoine Leiris escrigué arran dels atemptats a la sala Bataclan del 13 de novembre de 2015. Leiris, supose que com fa sols unes poques hores tants i tants barcelonins i ciutadans d’altres nacionalitats, va perdre sobtadament la seva esposa Hélène a la sala de concerts parisina mentre era a casa fent-se càrrec del seu infant de sols 17 mesos, Melvil. En les hores seguides a la massacre,va decidir combatre la impotència i l’angoixa aclaparadores i insuportables escrivint un diari sobre la situació que li havia tocat viure, sobre les sensacions físiques que patia, l’estima infinita que professava a la seva parella; i sobre la determinació per tirar endavant en la vida i vore el seu petit infant créixer saludable i content. La batzegada inesperada que suposava la pèrdua de la manera més insospitada, brutal,  irracional i difícil de païr no havia d’enfonsar-lo ni canviar el rumb del seu projecte vital, ni tampoc convertir-lo en un ésser dominat per la rancúnia, l’odi i la infelicitat.

Durant els incerts moments posteriors a les notícies sobre l’atemptat, i possiblement quan ja havia rodat un grapat d’hospitals parisins amb el seu germà en una nit de recerca impotent i infructuosa de notícies d’Hélène,  començà un diari sobre la situació excepcional que estava vivint i feu uns cèntims al seu perfil de Facebook. Un petit text on  un jove pare impotent i devastat, començava a explicar a les seues amistats que el terror jighadista havia arrencat de la seva vida allò més volgut. La sensibilitat d’uns escrits absolutament colpidors que brollaven del més profund de l’èsser, feu que en les hores seguides desenes de milers de persones compartiren  aquella pàgina arreu del món. Qui sap si, emocionat per la resposta davant aquelles primeres paraules, o senzillament pel seu desig íntim d’escriure sobre allò que li estava tocant viure, Leiris va completar una narració que es resum en deu capítols i que es corresponen amb les deu jornades seguides a l’atemptat. Un diari aborronador i vertiginós que, en lloc de suposar una un viatge a la ràbia, la repulsió, la detestació o la malícia; esdevé un preciós exemple de la capacitat que tenim els humans per combatre l’adversitat i l’infortuni, o per pegar-li la volta a les situacions més inversemblants i insuportables que ens toquen viure. La fortalesa, l’amor insubornable i incondicional per la seva estimada i el seu infant, la determinació instantània per tirar endavant i fugir de la compassió d’un entorn òbviament impressionat per una situació capaç de commoure qualsevol, la lluita per demostrar-se a si mateix i a Mélvil de que res no va a canviar i de que junts seran igualment feliços, esdevenen la manera que  l’autor té de dir els terroristes que han fracassat en el seu intent de convertir-lo en un ésser infeliç, condicionat i atemorit; si més no, en una màquina d’odiar.

I certament impacta bastant llegir el neguit i la inseguretat del jove pare per explicar un nadó de solament disset mesos que no veurà més la seva mare, que ella no serà físicament més a l’hora del bany, ni d’eixugar-lo, ni de tallar-li les ungles dels peus. Que a partir d’ara serà solament el pare qui se n’ocuparà d’aquestes coses i de moltíssimes més; que s’ho faran tots dos intimament, sense tiets, ni avis, ni piadoses mares dels companys de la guarderia carregades de  tupperwares i farinetes. Però sobretot commou la vitalitat de qui, absolutament destrossat per dintre, tracta de sobreposar-se immediatament a la crudesa dels esdeveniments donant un caire de normalitat als quefers i activitats de la vida diària amb una vitalitat, una senzillesa, un valor i una tendresa que de veritat arriben a l’ànima qualsevol.

Escrivia estos dies el periodista Francesc Viadel un article sobre els propis fets de la sala Bataclan i també de quant havien arribat a afectar-li; de la crueltat d’un atac on centenars de persones s’abraçaven desesperadament com a conills mentre un grapat de miserables terroristes disparaven amb els seus Kalachnikov, i que possiblement estava la primer vegada que havia reflexionat sobre com d’impotent i insegur s’arribava a sentir davant el terror del fanatisme jighadista. Hi parlava -era principi de setmana- de detencions passades de terroristes a Catalunya; o de la pròpia possibilitat d’un atemptat a Les Rambles, al Gòtic o al Passeig de Gràcia, o també de com ens van sacsejar als occidentals els propis atemptats de l’11-S del 2001 a tots els occidentals i com arran d’aquells fets Norman Mailer feia palesa de la importància que tenia per als ciutadans americans anteposar la  llibertat a un terror impossible d’eliminar del tot. I realment és així, car la major satisfacció que podem donar al Daesh i els seus seguidors és precisament la de vore’ns arrossegar pel pànic i l’angoixa. Que la por, el terror, la inquietud, l’odi i la frustració s’instal·len a les nostres vides i les condicionen per sempre més, és l’èxit d’ells, el seu triomf, la constatació de que com de vulnerables som davant el seu autoritarisme i la seva barbàrie. I possiblement durant uns dies observarem canvis al nostre entorn, policies fortament armats als aeroports i les estacions, o inclús als carrers; o canvis fins i tot físics com els que he apreciat jo aquest matí al passeig marítim quan quasi ensopegue amb els immensos tests que a mode de bolards el consistori s’ha afanyat a instal·lar. Però en qualsevol cas és ara quan hem de fer-nos forts, quan hem de fer vore que som lliures, que a alguns ja fa molt que ens van intentar condicionar amb la por, la foscor i també el terror;  i que no ens deixarem acoquinar ni un sol moment. Mai. Excatament com feu el jove Leiris amb el petit Melvil des del primer instant.

Assistim estos dies a la generalitzada pretensió de banalitzar els esdeveniments ocorreguts a Veneçuela les darreres setmanes amb la recurrència per una banda a la mofa, la burleta i el menyspreu; o per altra a constatada  manca d’interés general aa les enquestes d’un populatxo  a qui per estes contrades  preocupa com és normal infinitament més l’elevat percentatge d’atur que pateix l’estat; o en menor mesura la corrupció i els problemes econòmics que impedeixen molts arribar a final de mes. I clar, vist que ací els problemes que ens afecten a diari són uns i molt concrets, s’apel·lala a la desqualificació del gruix dels mitjans que informen a diari d’allò que passa al país caribeny adduïnt fins i tot que darrere de l’allau informatiu que ens arriba és un govern de Rajoy que vol emprar els fets  com una cortina de fum per tindre’ns entretenguts o aprofitar-se’n de la situació per atacar el fragment de l’oposició que s’identifica amb la revolució bolivariana.I no dic que no se n’abusse de les repetitives portades cridaners als mitjans més monàrquics, casposos i conservadors, però els fets ocorreguts estos dies no deixen de ser greus, molt greus.

Està  bé i és absolutament respectable que a molts no interesse pas el que ve ocorreguent al règim —règim, ja amb una capa del pretés vernís democràtic desgastat del tot– d’un senyor Maduro parapetat darrere d’una cúpula militar que ocupa càrrecs, institucions i empreses estatals, però em tem que el dret a la informació més o menys esbiaixada, tamissada, manipulada o abundant ha de seguir prevalent, i que en acabant cadascú pot fer-ne l’ús que vullga o treure les seves pròpies conclusions. Particularment, i com a habitant d’una xicoteta ciutat de la ribera occidental del Mediterrani, sóc dels que des de sempre ha tingut certa preocupació per allò que passa al món. M’importa allò que passa a Veneçuela com m’importa la repressió d’Assad a Syria –amb desenes de milers de desapareguts i torturats inclosos–; com em commou la persecucució a que Erdogan sotmet des de fa anys al poble kurd o ja més a prop nostre la consolidació de l’extrema dreta al si dels governs d’Hongria o Polònia o els allaus de refugiats i simples miserables sub-saharians que estafats per les màfies s’hi juguen la vida tractant d’arribar amb pasteres i pneumàtiques la la costa de Lampedusa o a la pròpia costa espanyola. Si fa no fa, m’impressionen, m’espanten i em commouen la injustícia, el patiment, la xenofòbia, les violacions dels drets humans o l’anul.llació de les normes més elementals de la democràcia.

Hi ha ara mateixa indefugiblement un munt de conflictes i situacions al món absolutament esborronadors als que, sens dubte, es presta poca o ninguna atenció mediàtica; però la problemàtica a Veneçuela, siga pel que siga arrossega ja molts anys als mitjans i noticiaris de l’estat que han fet generar posicionaments i opinadors de tota mena. I heus ací on pense que hi ha certa incoherència per part d’aquells que volen menystenir una situació veritablement greu o els qui s’hi presten a defensar allò indefendible un cop s’ha constatat que, malgrat la inestimable presència del valencià Vicent Garcés per mirar de vendre’ns que les regles del joc democràtic es respectaren impolutament durant un darrer referèndum que el gruix dels mitjans internacionals han qualificat del putxerasso més vergonyant de la història d’Amèrica Llatina, un frau de dimensions colossals que en aquella zona del globus s’ha comparat amb les actuacions passades de personatges tan miserables com els dictadors Porfirio Diíaz , Leónidas Trujillo i algun altre d’aquells que  tractaren de perpetuar-se en el poder durant lustres;  i que a la fi ha acabat per atorgar un poder inclús supra-parlamentari –el Parlament ha estat declarat en desacatament de manera infame pel propi Tribunal Suprem controlat pel règim– a una Asamblea Nacional Constituyente que podrà tindre competències per damunt de qualsevol altre organisme on els seus representants hagen estat triats mitjançant el vot democràtic. Una autèntica pantomima que recorda a les Corts franquistes. Però clar,  a esta banda de l’Atlàntic tota la clac que ho veu amb bons ulls, o que, si més no, afirma que no toca parlar-ne o que s’hi parla massa, possiblement pensa allò de que no és el millor, però Maduro i companyia són els nostres. O que si ho protagonitzen els nostres, algo de positiu tindrà, si fa no fa, com algo de positiu tenia la URSS, la Romania de Ceaucescu, la Cuba de Castro o les Baader Meinhoff; i que tots aquells que som crítics de debò que tenim algo de burgesos, de dretans, de feixistes, de privilegiats, d’aliats amb l’imperialisme ianqui o fins i tot d’admiradors de Donald Trump.

I ja pots aportar una bateria de dades de tota mena — índex de violència i inseguretat més alts d’Amèrca Llatina amb més de 60 homicidis diaris, impunitat judicial, inflació interanual del 80%, caiguda en picat de la Renda per Càpita des del 2008, corrupció desbocada entre les èlits governants, incessant increment de la pobressa extrema, desproveïment de queviures  i medicines essencials, sistema sanitari en fallida…– que l’etiqueta de feixistot no te la treuràs de sobre, i a la fi tot es reduïrà a una polarització entre nosaltres i vosaltres, el poble i els feixistes burgesos, els bons i els roïns. I no hi haurà més debat, ni tampoc dades per rebatre, ni raons aclaparadores. Senzillament el que estan fent Maduro, Diosado Cabello i companyia és absolutament legítim, estan donant una lliçò al món, i  no és necessari atendre a pretextos de cap mena ja que amb una reducció ximplista de les coses s’acaba abans; i a nosaltres ens empara la raó perquè estem dels costat dels qui des de sempre defensen ala poble i això és així. No és precís ni parlar-ne dels exiliats que viuen ací des de fa anys i als que sovint s’acusa de privilegiats o de traïdors. Privilegiats com Luis a qui conec de fa anys perquè treballa a la farmàcia del poble, que al principi del tot va votar il·lusionat Hugo Chávez, i que ara no vol ni saber-ne de creuar l’Atlàntic, ni que siga per Nadal. O Lisbeth i Sol, qualificades professores de música que es busquen la vida fent classes de cant i d’instruments deversos, i bolos estiuencs de tota mena; o la pròpia Lorena, que va arribar fa solament un any i ja ha aconseguit portar cap ací els pares octogenaris que m’explicaren el què havien patit per conseguir certs aliments i medicaments; i que tot just acaben d’arribar per poder tindre un final de vida més suportable, plàcid i digne.

Una altra cosa que té difícil justificació és el tema dels presoners polítics i la tortura.  Són voltant de 300 els presoners polítics tancats a hores d’ara a les presons veneçolanes. Gent que ha estat privada de la llibertat senzillament per la seva manera de pensar o per haver tingut el coratge de fer públic com pensen o visibilitzar -se mediàticament. Molts altres són només dissidents, ciutadans o estudiants crítics amb allò que els està tocant viure a la porta de casa. Recorde fa un parell d’anys la voluntat del Parlament Europeu de fer una declaració per demanar la llibertat dels presoners polítics veneçolans; i com algus polítics que ens toquen de molt a prop es varen abstindre o inclús vàren votar de manera inaudita i  vergonyant en contra de la llibertat d’unes persones que en molts casos, i com denuncien membres de Human Right Watch  –ho sé, també els nostres tenen ben clar que HRW o Amnesty International, són instruments propagandístics de l’imperialisme ianqui– acaben patint la tortura, les amenaces i la humiliaciíó…i com és típic en estos casos cap metge del sistema públic s’hi atreveix a fer cap informe. A la Syria d’Assad es compten per desenes de milers els qui s’apilonen en unes presons infames per la seva manera de pensar. Estudiants, advocats, periodistes, escriptors, poetes. Si fa no fa, persones amb capacitat per reflexionar, per comunicar, per incidir en el pensament de la resta de ciutadans. I allà tampoc es vol que es pense. I molts són també torturats o silenciats per sempre més. I no es parla molt d’aquestes i altres atrocitats, no sabem si per allò de que el baazisme s’associa amb certa esquerra a l’imaginari col.lectiu o si en posicionar-se Putin del mateix costat es té el convenciment més íntim de que són també d’alguna manera els nostres. Efectivament a hores d’ara la situació a Veneçuela, res té a veure i són dos escenaris diferents i incomparables, però la democràcia i la llibertat han acabat per ser anorreades pel chavisme en un país que s’enfronta a l’aïllament i la misèria col·lectiva; però també a anys de conflicte, de repressió i de retallades en drets humans i llibertats col·lectives. A la fi, situacions que difícilment poden menystenir-se per part d’aquell que tinga una mínima preocupació pels problemes que passen al món.

Torna una volta més el terrorisme de la Yihad o Gihad a colpejar el cor de la vella Europa amb la crudesa de sempre amb l’atemptat de a nit que es suma als recents de Münich, Paris o Brussel·les i resulta que hem de tornar a aguantar personatges de l’esquerra dogmàtica pràcticament justificant el terror perquè a la fi no deixa sinó de ser una conseqüència de la invasió de l’Irak de fa 15 anys, de l’enderrocament d’un criminal com Gaddaffi o de la pròpia guerra de Síria que havia començat com un alçament envers altre tirà com Assad. No seré jo qui justifique la invasió de l’Irak d’un dictador assassí com Saddam, apoltronat vora tres dècades en aquell país, ja que les conseqüències i la divisió generada en la societat arran d’aquell conflicte lluny han estat de solventar res, però pretendre explicar o justificar de manera simple i demagògica tota aquesta sèrie de sagnants atemptats amb el refrany aquell castellà que diu “d’aquella pols, aquests fangs” , resulta prou llastimós. I el mateix missatge ens el llancen polítics, politòlegs i periodistes de la mateixa onada de pensament a cada atemptat que patim, quan en el fons de tot es tracta de pur fanatisme religiós que no mira si la víctima és una nena de 8 anys o un estudiant de 15. Pur fanatisme farcit d’odi a la vella Europa, a la civilització Occidental i tot el que representa; de rentades de cap terribles, de les 72 verges que disposarà cada màrtir al paradís, d’iinacabables fonts d’aigües perfumades, rius de llet i onerosos jardins.

És fanatisme, és terror i és barbàrie; i no és necessàriament política o venjança pel que haja passat anys enrere a un grapat de territoris en situacions i conflictes geopolítics diversos. I és absolutament injustificable, perquè els qui són al darrere de tot, són els mateixos que arrassen ciutats sanceres, violen dones de totes les edats, fan gastar xiquets com escuts humans, destruïxen el Patrimoni de la Humanitat, es financien mitjançant el crim, el segrest, el contraban o el robatori; o ens obsequien a totes i tots des de fa molt amb eixes insuportables imatges de decapitacions, assassinats sumaris massius, homes engabiats, etc. Possiblement els crims més infames als que el món ha assistit des de la fi del nazisme. I està passant a Europa, però també va passar a Madrid aquell fatídic 11-M o pot passar demà passat a qualsevol de les nostres ciutats. Una motxila a un centre comercial,quatre motxil·les a una estació, un màrtir immolant-se a un concert o a un estadi. Llavors no sé si els mateixos que fan les reflexions de “sempre” seran capaços de tornar-les a fer o, per fi, es sumaran a la condemna generalitzada d’una societat que no sé si de veritat arriba a commoure’s del tot ho cada colp està menys sensibilitzada amb fets que passen pràcticament a ser habituals.

Una de les situacions més cridaneres arran la cerimònia de pressa de possessió de Donald Trump, ha estat la presència incondicional a l’acte de grups de persones que varen estar en el seu moment immigrants o, si més no, són fills de les generacions més recents d’immigrants. I no d’immigrants dels allà considerats de primera vinguts de l’Europa Occidental, sinó justament persones procedents de països de l’Amèrica Central o l’Amèrica del Sud amb cognoms tan eloqüents com ara Castillo, Hernández o Durán que no havien dubtat un instant en gastar uns centenars de dollars per desplaçar-se expressament des de Texas i fer costat al president entrant en una data tan assenyalada. L’ocasió ho mereixia i calia ser allà fent pinya a prop també d’una cohort heterogènia d’il·lustres convidats conformada per unes dotzenes de milionaris i especuladors amics del nouvingut, de barbies d’origen divers aficcionades al bòtox i a la silicona, d’advocats especialitzats en evassió fiscal i frau o de generals als qui la tortura no fa gaire nosa.

La majoria de persones originàries de l’estat més meridional i també tradicionalment més conservador dels EUA eren òbviament trumpians –ni trumpers, ni trumpists:  així han adjectivat majoritariament els mitjans els fans del president– nascuts o descendents de persones nascudes al limítrof Mèxic que no tenien cap inconvenient en arrenglerar-se amb els posicionaments polítics del magnat, incloent-hi determinacions susceptibles de desembocar en daltabaixos importants en qüestions d’economia local i internacional, comerç o immigració. M’atreviria a dir, però, que aquests escamots de trumpians els conformen persones a les que generalment els hi han anat les coses bé, han desenvolupat alguna mena de negoci profitós o han acabat reeixint com a professionals liberals en una societat que a priori els hi era hostil. Exemples paradigmàtics de perfecta integració.

Durant diversos viatges he tingut ocasió de visitar la zona fronterera del Sud de Texas. El conegut com Lower Valley i Brownsville, la seva ciutat més important., i també alguns dels pobladors d’un territori on el 95% de la población és d’origen mexica. Recorde la decepció monumental en anar a vore Rio Grande, després d’haver-lo vist en tantes pel·lícules, i constatar que el famós riu que fa de frontera era en aquell pas un riu d’aigua tèrbola  –i quasi estancada– ni gaire ample, ni gaire cabalós tampoc. En qualsevol cas, entre els pobladors de la comarca, comptat o county, vaig conèixer alguns que de debo es deuen d’identificar a hores d’ara com a trumpians. Perquè, inexcusablement, i independentment dels seus origens humils, un home de negocis d’èxit ha de posicionar-se al costat d’aquells als que també els hi ha anat fantàsticament bé i perquè les coses, i l’assumpció de les identitats representades pels qui han fet real s’alguna manera el somni americà,, no han canviat massa des de principis d’aquest segle o milenni; com segurament no ho ha fet a la llarga dels darrers cent-cinquanta anys.

La barreja de conservadorisme ranci, masclisme, arrogància, ostentació i rebuig a la pròpia llengua –el castellà, en el cas que ens ocupa– no l’he trobada mai tan exagerada arreu del món. Ni tan sols una aproximació. Sovint experimentem en aquesta societat valenciana nostra casos de disglòssia que ens treuen de polleguera, però allà podies anar a fer una cervesa amb mitja dotzena d’homes amb cara de chicano i cap ni un estaría capaç d’amollar ni mitja paraula en castellà, Ni per a saludar, ni per a acomiadar-se. Perquè indefectiblement expressar-se en castellà era sinònim de ser mexicà, com portar un Ròlex equivalía ser una persona d’un èxit raonable. O conduir un Mercedes i no qualsevol cotxe japonés de mitja gamma o americà d’aquells allargassats, representa que has assolit definitivament un status privilegiat en una societat on la immensa majoria dels qui són com tu i que un dia  travessaren la frontera que tens a tocar de casa, treballen per a tercers en explotacions agrícolas i ramaderes del comptat. I si has aconseguit que tanquen per a tu sol una botiga de Lladró a Valencia ja ni en parlem!.

Els meus trumpians eren així. Havien començat com a peons a l’obra fins que começaren a controlar una colla d’alicatadors. A poc a poc el negoci es feu pròsper i decidiren importar rajola del seu Mèxic nata –la llengua i el NAFTA estigueren de gran ajuda–  i més tard d’Itàlia i també de Castelló; fins que varen anar obrint diverses botigues a poblacions fronterers del Sud de Texas. Per acabar-ho de rematar li compraren al fill en una subhasta una mansió que els federals havien decomissat a un narcotraficant que havia estat engarjolat. Una vivenda barroca i coenta com no he vist mai que algún capo s’havia fet construir en una zona privilegiada per al contraban. Una frontera conflictiva pel tràfic de drogues i de persones, vigilada des de fa molt amb drons i amb un mur construït ja a la llarga de centenars de quilòmetres que Trump vol acabar per completar`. Perquè des que es va signar el 1992 el  tractat de lliure comerç de l’Amèrica del Nord, la lliure circulació de persones no s’ha produït mai de facto i els controls segueixen estant igual d’estrictes que sempre a les fronteres amb el propi Mèxic o amb el Canadà, amb passos fronterers que, com el que hi ha eixint de Brownsville cap a l’autopista que porta a Monterrey, són aproximadament com peatges immensos o puntualment es poden formar cues de quilòmetres i quilòmetres en els dos sentits. A la fi, un tros més d’aquesta  America Trumpiana conservadora i hipòcrita capaç d’emmirallar-se amb els diners, els èxits i els flaixos d’unes èlits de vegades una miqueta corruptes i d’altres esguitxades per la brutícia més diversa, fosca i vergonyant.

En obsequien estos dies els mitjans amb una d’aqueixes enquestes o estadístiques que, de tant en tant,  algún organisme o observatori  se n’ocupa de fer per tal de valorar els aspectes més diversos d’aquesta societat en la què vivim , i observem –alguns més estupefactes i altres ja no tant– que el 40% dels espanyols no lligen mai o no han llegit mai cap llibre, la qual cosa em fa a mi que és un tant complicada de determinar. Perquè clar, si més no, esgarrifaria un tant assumir que el personal haja pogut passar per primària sense haver-se empassat ni que siga una versió infantil del Lazarillo,del Quixot o del Tirant. Quan jo feia primària o secundària, tot i que els meus progenitors se n’ocupaven de rermarcar el poc que ens manaven comparativament amb els seus temps,  recorde sempre tindre un grapat de lectures obligades i compulsòries, de treballs que entregar dintre d’un termini. Ara, acostume a acompanyar  dues filles pre-adolescents, en les seves lectures, reculls i primeres crítiques literàries. I material, malgrat que al meu parer no el suficient, en tenen per anar fent .He de matisar, però, que gaudeixo moltíssim fent-los costat a l’hora de fer els treballs o abans de picar-los a l’ordinador, però la tasca en si mateixa de fer-les seure a llegir em costa una mica massa. O una miqueta més del que jo m’estimaria vista l’addició que, també elles, comencen a tindre als mòbils i a les xarxes. Fa tres dècades els meus pares devien de jugar amb alguna ventaja comparativa, ja que possiblement baixar al jardí a pegar patades a un baló o a rodar en bicicleta, no suposaven l’entrebanc inmens que provoca la toxicitat que desprenen els aparells que inunden les nostres vides i que acaben per fer-nos perdre més i més temps estúpida i innecessàriament a tots.

Potser en estos anys d’atordiment tecnològic on tothom passa excessives hores connectat a ordinadors, tablets i telèfons intel·ligents carregats de xarxes socials, youtubes , whatsapps i fotografies retocades, seria convenient que des del propi sistema educatiu es redoblaren esforços per fomentar uns hàbits de lectura pràcticament circumscrits a les assignatures de lllengua i literatura; i que, per exemple, podrien estendre’s ja des de ben aviat als camps de les ciències socials o la pròpia història. Possiblement el coneixement de les més diverses matèries s’assimilaria amb més naturalitat mitjançant la lectura, que estrictament des dels temaris més indigestos i farragosos, O hi farien una tasca esplèndida com a complement. Són coses necessàries i habituals a les universitats però diria jo que descuidades a les etapes primigènies de la formació i de les que només pretenc fer una proposició de manera un tant subjectiva.

Si la xifra aquesta del 40% de ciutadans que no llig, o no ha llegit mai, –la cosa no acaba d’estar clara del tot–,  és fins i tot més greu si ho comparem amb el 35% del què hi parlava el CIS en el 2015. És a dir, que percentualment encara llig menys gent ara, que un parell d’anys enrere, la qual cosa ens porta indefectiblement a pensar que les enquestes no són massa acurades, o que realment algo no acaba de fer-se bé  al respecte des de els nostres sistemes educatius. Fins i tot a pensar que, efectivament, l’ús i l’abús de les noves tecnologies i la democratització de la wi-fi  estan acabant per menjar-se els pocs espais que els ciutadans concedien abans al paper i a la lectura. Però si fem una ullada a Europa, bàsicament a Centreuropa i els països nòrdics, aquesta darrera apreciació no acabaria de merèixer justificació alguna, car allà sembla que els propis avanços de les tecnologies de la informació han anat acompassats d’uns index de lectura certament consistents amb xifres d’allò més envejables i que haurien d’invitar-nos a reflexionar una miqueta als habitants del Sud.  La mitjana total dels europeus sí que han llegit un llibre almenys el darrer any, però si fem un aullada al Nord, allà la xifra passa a 5 llibres a l’any. I si en parlem de l’Alemanya de la Merkel, la xifra es dispara a 15 llibres a l’any entre un 50% de la població.

Una persona que llig acostuma a ésser més crítica amb ella mateixa i també amb la societat en la que viu; i una societat on l’hàbit de la lectura està més estés, acostuma a ésser també més exigent i , per tant, a gaudir de més capacitat per a progressar. Per això no és estrany observar com, a l’esmentada Alemanya, s’hi poden afegir un grapat de països amb un estat del benestar ben desenvolupat i algunes de les millors rendes per càpita del planeta, entre els que més han desenvolupat la lectura entre els seus ciutadans. Suècia, Finlàndia, Austria, Japó, Bèlgica, Irlanda, Canadà o Nova Zelanda en són solament alguns. I és que sóc de la opinió de que en aquest país hom acostuma a passar de puntetes pes respectius cicles de  primària, secundària i inclús universitaris, ja no sols sense assolir o desenvolupar l’hàbit de llegir, sinó sense també haver-se llegit allò que els temaris obliguen. La situació és greu i potser l’alumnat segueix observant les lectures com algo imposat i avorrit –reconec haver gaudit en esta vida prou més amb lectures que jo he triat, que amb algunes imposades– , però possiblement l’educador generalment es limita més a la seva feina i diguem que ordenar la lectura dels llibres assignats o recomanats al temari, que a mirar d’aprofitar per a vendre a l’alumnat tot el seguit de bondats i   aspectes positus que la lectura en general por tenir en la vida de les persones, des de l’esmentat pensament crític i reflexiu, fins l’augment de l’agilitat mental, passant pel potenciament de les habilitats comunicatives, l’expressió escrita, el nivell cultural i tantes altres. Llegiu més, possiblement un dia arribareu a ser millors persones.

A ningú escapa que una de les reclamacions històriques del valencianisme polític ha estat la reforma de l’Estatut d’Autonomia, i més concretament dintre d’aquesta acció, modificar una llei electoral valenciana que fins ara ha estat tan injusta com antidemocrática. L’eterna barrera del 5% fou convenientment pactada fa 35 anys per la UCD i el PSPV en el fragor de la Batalla de València;  i la la radicalitat espanyolista i blavera d’un sector de la dreta local arrenglerada amb  el partit de Suárez i un PSOE estatal on el propi Alfonso Guerra feu ben palés que no permetria de cap de les maneres otro caso como el catalán, aconseguiren imposar la seva voluntat sense massa impediments. L’objectiu fonamental d’aquell primigeni Estatut passava per assegurar-se l’alternança de poder i barrar el pas a l’entrada de forces nacionalistes a Les Corts o, si més no, de partits de nova creació amb un suport moderat.

Si donem una ullada al Nord, ens adonarem que la pròpia ERC es movia en percentatges que a penes oscil·laven entre el 3,4% i el 3,7% als anys 80; que els totpoderosos i mediàtics Ciutadans d’un Rivera convenientment finançat que havia omplert els carrers de tanques publicitàries amb el cul a l’aire, es varen donar a conéixer ara fa una dècada amb a penes un esquifit 3%  -aproximadament 80.000 vots-, o que el creixent i dinàmic moviment de la CUP tampoc hagués tingut ocasió d’irrompre el 2012 en el panorama polític català amb les condicions que tenim al País Valencià.

Una fita destacable en estes quatre dècades de democracia és produí a la contesa nacional de l’any 2003, quan amb la llei electoral vigent, la voluntat de més de 200.000 valencianes i valencians va quedar fora de Les Corts Valencianes, ja que si la tanca hagués estat del 3% el Bloc Nacionalista Valencià haguera ja fet aparició a l’hemicicle amb el seu 4,77% i 4 diputats (també el 1999 amb el 4,60%), i la propia Unió Valenciana hauria tret 2. I no solament dues noves forces hagueren fet el parlament més plural, sinó que el propi Partit Popular no hauria obtingut eixe mateix any la majoria absoulta.

El 2006 Les Corts Valencianes treballaren en una reforma de l’Estatut que continuava mantenint el llindar del 5% però que obria les portes a que, amb una majoria qualificada –és a dir , el vot favorable de dos terços dels parlamentaris, o 66 dels 99 diputats- es pogués esmenar la llei electoral, i deu anys més tard, per a incredulitat d’un Partit Popular que s’imaginava etern, ens trobem amb un arc parlamentari on el PP suma 31 escons i la resta de forces 67, amb l’afegit d’una diputada no adscrita expulsada de Podem. Un fet a destacar en comparació a allò que ha significat la política valenciana les darreres dècades, és que 45 d’aquestos 67 escons pertanyen a forces relativament noves que atorguen a l’hemicicle valencià una pluralitat que no havíem vist mai reprsentada per un munt de veus i de matisos ideològics d’allò més divers i heterogeni.

I heus ací que apropant-mos a la meitat de la legislatura que començà el maig del 2015, caldria que Les Corts, mitjançant les tasques encomanades a la “Comissió especial d’estudi sobre la possibilitat d’una àmplia reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana” -poca broma amb el nom-, donaren un impuls tangible als treballs que tenen encomanats, car tots els partits llevat del PP havíen proposat en els seus programes eliminar la feixuga, injusta i poc democrática barrera del 5%. Més enllà de qualsevol valoració, dels interessos estrictament partidistes o  de les oscil·lacions en els percentatges de creixement o decreixement, s’hi troba la lleialtat amb els votants i la possibilitat per una vegada en la vida d’aprofundir en la qualitat de la democracia d’aquest xicotet país nostre, perquè si d’ací a la contesa electoral del 2019 no s’hi articulen els necessaris canvis en el nostre Estatut –més sostre competèncial, concert econòmic, comarcalització…- i molt especialment en l’abaixada de la barrera electoral al 3%, la decepció entre l’electorat afí al valencianisme esdevindrà considerable i el fracàs, per inacció, difícil de justificar.

(Article d’oinió publicat a la Revista Saó, 17/11/16)

I sembla que s’han reunit a València els presidents català i valencià en un clima de cordialitat i d’harmonia com poques vegades o ninguna havia succeït en la història d’aquesta jove democràcia nostra. I diu que s’han citat per a properes reunions semestrals, i que han fixat una mena d’agenda per a que el Corredor Mediterrani eixe que Brussel·les troba d’allò més lògic i normal i Madrid no, siga un dia una realitat. Fins i tot han parlat d’algo tan exòtic com la reciprocitat d’emissions entre les televisions i les ràdios d’una mateixa comunitat lingüistica. Inclús podrien haver-se compromés a treballar pel foment de les relacions comercials entre dos mercats veïns i absolutament naturals, separats solament per una línia imaginària i que s’han intercanviat productes i serveis des de fa segles. I sí, sembla que també han paralt de respectar les identitats i les voluntats i els desitjos de llurs pobladors.

Qui sap si a l’endemà d’una esperançadora cimera que solament el pas del temps ens dirà si més enllà de tots estos bons propòsits ha estat realment profitosa, Bonig –ja no tenim Rita, ni tenim Rus ni tampoc cap baró territorial amb el pes suficient per amollar alguna de grossa– o algú de la seva tropa gosaran alçar-se amb la deterninació suficient per sacsejar el vesper d’aquell anticatalanisme ranci i ferotge que acostumava a cohesionar i envalentonar una clientela que a hores d’ara s’hi troba impotent, farta i desesperançada mentre clapoteja l’aigua en la foscor. I tot açò tan complicat, sols es correspón a allò que hauria d’haver estat lo habitual i lo normal des de sempre entre els governants d’un parell de trossos de terra limítrofs del Meditrerrani Occidental que durant segles han compartit un munt de coses i d’interessos comuns.

Perquè més enllà de polítiques, ideologies i sensibilitats, s’hi troben la normalitat, el progrés i la defensa dels interessos de tota una societat que t’ha triat i que et paga precisament per a que te n’ocupes del seu futur i del seu benestar. I aquells –més aviat el que queda ja d’aquells– que cimentaren els seus èxits electorals en l’agitació, la manipulació, l’odi i, sobretot, la corrupció i els interessos privatius durant vint anys, podran dedicar si volen els seus esforços a embolicar la troca durant uns dies. Però seran esforços estèrils, vans i improductius, perquè senzillament ja ningú els hi creurà.

Diuen que en Martí Domínguez ha aconseguit narrar amb aquest llibre allò que els tractats d’història no aconseguiran mai explicar. Si atenem a com de vívida, autèntica i creïble resulta aquesta història d’una família de masovers de les muntanyes de Castelló, que en el context de la postguerra tracta de sobreviure entremig de la coacció diària de la Guàrdia Civil i un escamot de guerrillers, potser ens adonarem de què sí, de què la història l’escrigueren les víctimes, els repressors, però també un grapat d’herois valerosos i insensats que hom conegué com els maquis. Perquè a banda d’aquell personatge misteriós conegut com “La Pastora” i originari de la comarca de Els Ports, el ben cert és que hi hagueren algunes dotzenes més d’homes malvestits i mal armats, que forjaren un grapat de llegendes i que passaren també més d’una dècada de resistència a les serralades de l’Alt Maestrat i de l’Alcalatén, vivint com a vertaders salvatges, dormint de manera itinerant en coves o al ras, alimentant-se d’allò que els donaven els masovers col·laboracionistes i finançant-se amb uns quants segrestos o assalts a mà armada. Bandolers de sensibilitats comunistes o anarquistes que sovint es barallaven, mataven i traïen entre ells; i que il·lusòria i innocentment albiraven l’arribada de reforços internacionals o l’èxit d’accions com frustrada invasió de la Vall d’Aran en aquella suïcida Operación Reconquista impulsada pel PCE juntament amb la resistència francesa.

En aquest context l’autor se serveix dels ulls i la veu d’en Goriet, un infant que ha vist com els civils s’han endut el pare i no l’ha tornat a veure més; i que, acorralat pels fets que li toca viure, creix i madura ràpidament mentre ensopega amb la duresa del que suposa la mateixa vida al mas i amb temes més universals com ara la mort, la violència i la brutalitat injusta i desmesurada, la religió, l’amor -i també el desamor-, el sexe, la incertesa i la fragilitat de la vida, o l’interés per la natura; un fet aquest darrer en el qual Domínguez fa palesa durant el relat de la seua vessant de científic i naturalista, ja que les descripcions de tot tipus de plantes i animalets de les nostres muntanyes són especialment abundants i exquisides.

Notòria és també d’altra banda la barreja d’espais físics imaginaris amb altres de debò no resultaran gens estranys per a lectors i excursionistes que coneguen mínimament alguns indrets dels voltants del Massís del Penyagolosa, apareguent topònims de masos, barrancs i cingles que no fan sinó aportar una dosi afegida de realisme a tota la història. El propi Mas del Saüquer per on discorre la major part de la novel·la, és un conegut mas ubicat en algun lloc entre el Pla de la Creu i el municipi de Vistabella del Maestrat. A la llista de topònims i indrets diguem-ne que familiars, hi conviuen uns protagonistes -sovint personatges arquetípics com ara el retor, el mestre, el botiguer o l’apotecari- batejats literàriament amb un grapat de noms propis ben característics i distintius de pobladors passats i presents d’alguns d’aquells masos i els seus municipis adjacents. En alguns dels diàlegs es tracta d’uns personatges que ens obsequien amb un registre molt propi d’un valencià que encara es gasta entre els pocs habitants que queden a les zones més altes de l’Alcalatén; i que està farcit, en el cas del relat que ens ocupa , d’un munt d’elements etnològics –estris del camp, de la cuina , de la matança, etc.- que, a sobre de mostrar-nos la riquesa del lèxic d’aquesta part del territori, ens transmet de manera didàctica moltíssima informació sobre els costums i les formes de vida de la gent de les comarques de l’interior del País Valencià durant els darrers dos-cents cinquanta o tres-cents anys. Curiosa i emocionant al bell mig de tanta tragèdia resulta l’aparició d’un filòleg amic del mestre i que s’anomena Don Carles ( en referencia evident a Carles Salvador) i que li recorda al jove protagonista que la llengua és com un ésser viu que cal estudiar i estimar, i que entre tots hem de salvar perquè les paraules no desapareguen.

La novel·la ha estat recentment guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana d’aquest any, just reconeixement a una obra que ens commou ja des de l’inici i que ben aviat ens deixa ben clar que estem abocats a un final tan emotiu com trist, dibuixant-nos també a la perfecció la ratlla que separa el passat recent de la vida rural amb el progressiu i massiu abandonament dels masos i bancals de les nostres muntanyes.

(Ressenya publicada SAÓ el 25 de maig  del 2015)

D’uns dies ençà i arran de la presentació a Sant Mateu (Baix Maestrat) de la pel·lícula de la directora madrilenya Icíar Bollaín, “El olivo”, està parlant-se moltíssim als mitjans de les oliveres mil·lenàries del Maestrat i particularment dels avatars i ensurts que aquestos fabulosos arbres han patit els darrers anys per aquelles contrades. D’oliveres hi ha al món un grapat de  tipologies i varietats que fins i tot s’hi poden trobar ara mateix a llocs tan dispars com els Estats Units, Ucraïna, Austràlia o Azerbajan, encara que els conreus més extensos s’hi circumscriuen a diversos indrets de la conca del Mediterrani, més concretament a aquelles regions de clima temperat on els romans i àrabs desenvoluparen l’agricultura durant segles. A l’estat espanyol la producció es concentra en més d’un 80% en la immensitat dels latifundis d’Andalusia des d’on fins i tot s’hi exporta l’oli d’oliva a dojo cap a Itàlia, on els mestres del màrqueting, el packaging i el merchandising se n’ocupen de comercialitzar-lo a bon marge i com a propi arreu del món. Tanmateix,i sense haver vist encara la pel·lícula, l’objecte del film de Bollaín no es centra en destacar les propietats alimentàries o sanadores de l’oli d’oliva o el funcionament i les ubicacions geogràfiques dels conreus arreu, sinó més aviat sembla que pretén fer palesa de dos missatges potents i concrets: primer, ressaltar la bellesa egrègia, incomparable dels arbres d’una comarca ben singular; i segón, denunciar unes pràctiques (també) comercials que suposen més aviat un espoli, una agressió i un atac al patrimoni agrícola, natural i paisagístic dels valencians i de la Humanitat sancera per extensió.

Fa uns anys acostumava a viatjar a França quasi tots els mesos i en més d’una ocasió vaig ensopegar o em vaig creuar amb camions “amb plataforma” on lligades amb cordes i corretges s’hi recolzaven de gaidò una o vàries oliveres enormes. Recorde un colp fer un adelantament aproximadament a l’alçada de Sète a una mena de comboi de dos tràilers alemanys amb remolc que carregàven cinc o sis oliveres entre tots dos. Arbres bellíssims de troncs gruixuts i ramificats, arrancats amb més o menys esme de soca-rel del lloc on havien estat plantats possiblement alguns segles  o fins i tot alguns mil·leni enrere. Exemplars que, a canvi de vàries desenes de milers d’euros, caminaven cap a una destinació incerta i complicada per a la seva supervivència: tal vegada serien replantats al bell mig d’una rodona de Düsseldorf o tal volta acabarien fent bonic a l’entrada d’alguna companyia de la rodalia de Berlín, on  sens dubte i per acabar-ho d’arrodonir el propietari ordenaria  podar les branques i fullam al seu gust, és a dir,  d’alguna manera estilosa, coenta i horripilant. Oliveres convertides en simples capricis per a rics, estant un cas paradigmàtic a l’estat espanyol la col·lecció de més de 500 exemplars que acumulava el difunt Emilio Botín en alguna d’eixes finques que els milionaris tenen per mostrar orgullosament a les seves amistats. Uns arbres tenien eixa destinació i d’altres feien punta, per conductes sovintment il·legals, en alguna fusteria que els reconvertiria en valuoses taules, portes o boiseries de fusta mil·lenària d’olivera. Abandonaven de manera sobtada i violenta (fins i tot a la pel·lícula sembla que no s’hi han atrevit a arrancar un arbre de veritat i n’han manat fer una imitació de fibra de vidre a Barcelona) uns bancals on diverses generacions de cuidadors se n’havien ocupat d’ells, de veure’ls créixer junt als companys de bancal i de filera, de podar-los amb delicadesa, de mantindre’ls productius, de birbar les males herbes i la brossa de la soca, i també de llaurar o aplanar el terra mà, o amb una xaruga tirada per alguna somereta, per un matxo o, arribats al segle XX, per un poderòs tractor.

De l’allau de notícies i informacions sorgides m’ha cridat l’atenció molt especialment el comentari d’uns experts en un reportatge radiofònic: a banda de ser eixos arbres forts i resistents al pas del temps i a vendavals, tempestes, inundacions i cicles de sequera, les oliveres diu que han desenvolupat també la capacitat de comunicar-se les unes amb les altres. Si més no, amb les companyes de bancal o amb aquelles que els hi queden més a prop; i així quan els animals s’acosten a menjar, estimulen les fulles de manera que s’hi produeix una mena de reacció química que els hi dona un gust extremadament amarg i desagradable, la qual cosa provoca que aquelles bèsties que han gosat fer un tast de les fulles, eviten fer un mos als demés arbres del voltant. Però l’espècie poderosa i resistent que suporta com cap altra el pas des segles i que d’alguna manera protegeix els seus iguals amb un instint de supervivència portentós, res no ha pogut fer davant la cobdícia innata de la condició humana. L’afany per ingressar unes substancioses quantitats de diners (cinquanta, seixanta, setanta-mil euros per un arbre “bo”) a canvi de lliurar-se d’uns arbres que sovint s’hi troben en bancals mig abandonats, teòricament per vells i poc productius, ha enfrontat famílies senceres al Maestrat de la mateixa manera que ho feu just abans de la crisi la bombolla immobiliària a molts indrets de la costa valenciana. L’anhel de guanyar uns diners amb allò que ja no servia, amb allò que ja no tenia cap utilitat, tant s’hi valia si es tractava d’unes oliveres, com d’unes fanecades de terra a la Ribera de Cabanes. ¿Qui podia tindre cap inquietud, problema moral o preocupació per deixar perdre uns arbres del secà o uns terrenys del regadiu que ja no servien per a gaire?. ¿Qui era capaç al si d’una familia de llauradors de plantejar el dilema que suposa defensar el patrimoni col·lectiu envers el patrimoni privat d’uns camps i d’uns arbres?. Certament, i encara que a hores d’ara la situació comença a ser una mica diferent,  ben pocs s’hi varen plantejar l’atac al medi i al patrimoni natural i paisagístic que implicava tant l’arrancament d’un grapat d’oliveres, com la conversió dels antics horts de tarongers en cement, en més cement i més formigó del que ja teníem.

Les coses, però, sembla que han canviat els darrers anys. Per una banda la legislació i les sancions s’han endurit per a qualsevol agressió a arbres de més de 350 anys; i per altra, s’ha produït l’arribada d’una nova generació de llauradors a la comarca amb una estima indondicional per la terra i per l’herència rebuda. Gent que els darrers anys que se n’està ocupant de posar en valor un patrimoni que teníem ací, al costat de casa i del que quasi ni ens havíem assabentat de la seva existència;  de recuperar l’aspecte dels bancals i conreus abandonats i la productivitat de molts arbres. A més a més, alguns han decidit arriscar-se amb accions d’empreniment; tant a nivell de producció i comercialització del propi oli de les oliveres mil·lenàries, com de difusió del que representa un paisatge únic al món, que també per la seva ubicació entre les muntanyes d’Els Ports i Morella, i el Baix Maestrat i Peníscola, hauria de tenir unes magnífiques possibilitats a nivell turístic. De la qualitat del film no en sabem res a hores d’ara els qui no l’hem vist, però de debò que està suposant un ajut inestimable per a remoure unes quantes conciències i per a conèixer, mitjançant una història que ben bé podria haver-se donat a la realitat, com de miserable arriba a ser l’espècie humana amb l’entorn a canvi d’un grapat de milers d’euros.

Hivern de 2011. Un dia lleig, fred i humit. Eren les 08:45 del matí i juntament amb el diputat Pañella i la llavors secretària local Brancal, em vaig allargar a un col·legi de l’extraradi de Castelló per saber de primera mà que eren els “barracons”. En arribar-hi a la tanca que separava el CEIP Benadressa de la carretera, un nodrit grup multiracial de nens i nenes vigilats per pares i iaios aguaitaven l’arribada de la brigada municipal. Havia plogut a bots i barrals la nit anterior i aquell “pati” que calia travessar fins als “aularis” era un toll enorme d’aigua, fang, pedres i fullaraca diversa. A banda d’això, i tips de mentides i promeses per part de la Conselleria d’Educació, havien decidit manifestar-se amb un grapat de xiulets i un parell de pancartes mal fetes. En acabar la concentració vàrem seure a fer un cafetó a l’antiga “Venta de Ximo” amb membres de l’AMPA i ens explicaren que aquells indignes containers-barracons portàven allà vuit anys; i que des de feia quatre tenien la promesa de Conselleria per construir un centre nou i en unes condicions mínimament dignes. El cost era aproximadament de 3 milions d’euros i el nou centre fou inaugurat finalment el 2014.

Durant molts anys, massa anys, algú va fer negoci amb els contractes dels barracons i amb la renovació dels mateixos, sense amoïnar-se el més mínim de que generacions sanceres de xiquets completaren tot el cicle de primària en aquella mena de contenidors marítims de quaranta peus. Ara per fi, comença a surar la brossa, i ens estem assabentant del fabulòs negoci que feien amb allò i de que algú es degué de repartir el botí que representaren uns sobrecostos de 1.000 milions d’euros (a 3, 4, 5 milions per col·legi, ¿quants més es podrien haver fet de nous?) des de 2001. Però per a la societat valenciana el cost final serà molt més greu i caldrà afegir-hi els 2.800 milions que per a la Generalitat tindrà el procés de liquidació de la societat, i finalment del deute d’altres 1.734 milions que caldrà assumir. Milers de milions de bony, milers de milions de negoci mentre s’hi jugava amb la qualitat (i la salubritat) de l’ensenyament dels nostres menuts i amb les preocupacions dels seus pares,

Tota una “manera-de-fer” i d’entendre la politica que, un colp més, esclata pels aires. I no en sabien res.