ROCKVIU

Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina són un parell de desvergonyits, uns cràpules que saber fer el seu paper. Però en un gran escenari com el del Sant Jordi qui te totes les de perdre és Serrat davant d’un Sabina que sembla jugar al seu propi camp encara que s’hagi d’esforçar en parlar en el català que li surt al telepromter (no ens enganyem, fins i tot Serrat el va utilitzar per cantar “Mediterraneo”).

Però la pregunta és: al nano del Poble Sec li cal tot aquest circ al darrera? Sens dubte Serrat va lluir molt més quan va cantar “Pare” només amb una guitarra, un piano i una flauta que no pas amb tota la fanfàrria a les espatlles. I es que a aquestes alçades, amb la veu sense les millors condicions i un cos que li hauria de demanar tranquil·litat i no balls de claquè, hauria de reivindicar-se més com a cantautor que no pas com a showman. Un vestit que li va massa gran tot i les sinergies que pot generar amb el seu company d’escenari.

Sabina ho va deixar clar: “només ens separen dues coses: la meva enveja i el seu talent”. Ho va reblar amb la versió que va fer de “Señora”, una lectura matussera que va fer encara més gran, immensa, a la que van fer fa uns quants anys Los Enemigos.

Tuiteja
//