Club 7 Cinema

L’únic premi diguem-ne oficial de la Quinzena dels Cineastes de Canes s’ha instaurat enguany i és el premi del públic, que ha anat a parar a la producció canadenca parlada en farsi “Une langue universelle”, de Matthew Rankin:

De Matthew RANKIN, “Une langue universelle” / “Universal Language”. Producció: Quebec (Metafilms*). Durada: 1h29. Guió: Matthew Rankin, Pirouz Nemati, Ila Firouzabadi. Repartiment: Rojina Esmaeili (Negin), Saba Vahedyousefi (Nazgol), Mani Soleymanlou (Iraj Bilodeau), Matthew Rankin (Matthew/Massoud), Pirouz Nemati (Massoud/Matthew). Sinopsi: En una interzona misteriosa i surrealista entre Teheran i Winnipeg, les vides de múltiples personatges s’entrellacen de maneres sorprenents i misterioses. Els alumnes de primària Negin i Nazgol troben una suma de diners congelada al gel de l’hivern i intenten aconseguir-la. Mentrestant, Massoud guia un grup de turistes cada cop més desconcertats pels monuments i llocs històrics de Winnipeg. En Matthew deixa la seva feina significativa en una oficina del govern del Quebec, a Mont-real, i emprèn un viatge enigmàtic per visitar la seva mare malalta a Winnipeg. L’espai, el temps i les identitats personals s’esvaeixen, s’entrellacen i ressonen en una comèdia surrealista de desorientació. Text de presentació de la Quinzena: Un home torna al seu Winnipeg natal per a retrobar-se amb la mare, malalta. Dos nens iranians busquen una manera de retirar un bitllet congelat al glaç. Un guia estrany ofereix a un grup de turistes una visita a monuments històrics. L’espai-temps està capgirat en aquesta comèdia absurda i sorneguera, amb la seva arquitectura brutalista, composicions geomètriques dels plans i humor melancòlic. “Une langue universelle” és una barreja acolorida del cinema surrealista de Winnipeg barrejat amb l’univers de les pel·lícules iranianes de l’Studio Kanoun. (..) Una declaració d’amor a la cultura iraniana, però també una meditació sobre l’espai curiós, geogràfic i mental, que representa Canadà, aquest gegant esquiu.

El director: Matthew Rankin va néixer el 5 d’agost del 1980 a Winnipeg i va estudiar Història a McGill i a la Universitat Laval. Com a jove cineasta, va viatjar a l’Iran amb l’esperança il·lusòria d’estudiar cinema amb el grans mestres iranians, objectiu en què va fracassar. Ha dirigit una quarantena de curtmetratges (documentals, ficció i animació) que s’han presentat a Sundance, SXSW, TIFF, Annecy, la Berlinale, el Festival Internacional de Curtmetratges de Dawson City i la Setmana de la Crítica de Canes (va ser el 2017 que la Setmana li seleccionà “Tesla Lumière Mondiale“, film situat entre el biopic -el del visionari inventor Nikola Tesla- i una forma delirant amb experiments visuals perfectament dominats). La seva filmografia es caracteritza per la mescla de gèneres, l’ús d’elements històrics o documentals així com una estètica impregnada de lirisme (SC). El seu primer llargmetratge, “The Twentieth Century” (2019) -extravagant biopic que reimagina els anys de formació de l’antic primer ministre canadenc, William Lyon Mackenzie King, com una sèrie d’abjectes humiliacions-, va ser guardonat amb el Premi FIPRESCI 2020 a la Berlinale i proclamada millor pel·lícula canadenca a Festival Internacional de Cinema de Toronto 2019. Viu a Montreal. | VI: Best Friend Forever. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

Algunes reaccions a la projecció del film: RESSONS.

Tanmateix, hi ha algunes organitzacions que volen destacar films que s’hi han projectat i, al marge de l’organització de la Quinzena, atorguen els respectius premis. És el cas, per exemple, de la xarxa Europa Cinemas -de què formen part moltes sales de versió original del nostre continent-, que l‘any passat va voler remarcar “Creatura” i enguany ho ha fet a “Volveréis”, de Jonás Trueba:

De Jonás TRUEBA, “Volveréis” / “The Other Way Around” / “Septembre sans attendre”. Producció: Espanya (Los Ilusos Films), França (Les Films du Worso* – Sylvie Pialat, Alejandro Arenas). Durada: 1h54. Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz. Repartiment: Itsaso Arana (Ale), Vito Sanz (Alex).  Sinopsi: Després de 15 anys junts, Ale i Alex tenen una idea que podria semblar absurda: organitzar una festa per celebrar la seva ruptura. Aquest anunci deixa perplexos els seus éssers estimats, però ells es mantenen ferms en la decisió de separar-se. O potser no? Text de presentació de la Quinzena: Per a celebrar la seva ruptura, una parella vol organitzar una festa. Quan el seu entorn se n’assabenta, ningú s’ho acaba de creure. La nova pel·lícula de Jonás Trueba, que ve a Canes per primera vegada, és una comèdia moderna de nou casament. Citant a Stanley Cavell i Kierkegaard, “Volveréis” reitera constantment l’anunci de la separació per posar la parella a prova del seu amor. “Volveréis” és una comèdia que suggereix amb tendresa que ser parella també és cinema.

Director: Jonás Trueba (Jonás Groucho Rodríguez Huete), nascut a Madrid el 30 de novembre de 1981, fill del cineasta Fernando Trueba i de la productora Cristina Huete, és guionista i director. Va començar dirigint i coescrivint el curt -de títol ben significatiu- “Cero en conciencia” (2000) -amb Fernando Ramallo, Kristen Díaz i Jorge Sanz, la història d’un noi que fa tot el possible perquè la xicota del seu germà gran es fixi en ell-; va participar als guions de “Más pena que gloria” (2001) i “Vete de mí” (2006), de Víctor García Léon, i el 2009 va cosignar el text d’ “El baile de la victoria“, de Fernando Trueba. Debutà en la direcció de llargmetratges amb “Todas las canciones hablan de mi” (2010) -amb Oriol Vila, Bárbara Lennie (parella sentimental de Jonás Trueba en aquell moment), Miriam Giovanelli, Ramón Fontserè, Eloy Azorín, història d’un noi que intenta oblidar una noia, sobretot perquè ella, de la qual s’acaba de separar, li torna a la memòria una vegada i una altra, lligada a tots els records de la seva vida, fins al punt que té la sensació que totes les cançons d’amor en parlen-, que li valgué la nominació als Goya com a Direcor Revelació. El 2013 esdevé un any significatiu en la trajectòria de Jonás Trueba, perquè hi estrena “Los ilusos” -una pel·lícula, amb Francesco Carril, Aura Garrido, Vito Sanz, Isabelle Stoffel…, sobre el desig de fer cinema, o sobre el que fan alguns cineastes quan no fan cinema; sobre perdre el temps i el temps perdut; sobre converses, borratxeres, menjars i rutines; sobre les passejades en sortir del cinema; sobre estar enamorat; sobre estar sol i estar amb amics, construint futurs records per a una pel·lícula futura-, distribuïda fora del circuït tradicional d’exhibició i, que coprodueix amb Javier Lafuente, amb qui creen la productora Los Ilusos Films, que es farà càrrec a partir d’ara de tots els films que realitzarà ell i a la qual quedaran vinculats -com a actors, cineastes, etc.- noms lligats a aquestes pel·lícules com Itsaso Arana, Vito Sanz… Amb un repartiment en què figuren Vito Sanz,  Francesco Carril, Isabelle Stoffel… presenta el seu tercer llarg “Los exiliados románticos” (2015) -rodat durant un viatge de 12 dies per França, en la qual tres amics emprenen, sí, un viatge, a la recerca d’amors idíl·lics i efímers: El que pretenen és experimentar noves emocions que els facin sentir vius, en el que podria ser un intent de cremar les darreres naus de la joventut, però també podria ser una mostra de la decadència del gènere masculí-, Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. L’any següent fa un pas més endavant i entra a la selecció oficial d’un festival de primera categoria, com és el de Sant Sebastià, “La reconquista” (2016) -amb Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, en què, la Manuela i l’Olmo es retroben en un futur que s’havien promès quinze anys abans, quan eren adolescents i van viure el primer amor: Premissa romàntica a partir de la qual la pel·lícula va a la recerca del temps; o sobre la consciència del temps, del temps perdut i del temps recuperat; sobre allò que recordem de nosaltres mateixos i sobre allò que no recordem; sobre les paraules, els gestos i els sentiments a què seguim guardant fidelitat, perquè ens defineixen i ens interpel·len en el present, el passat i el futur-, Premi ‘Ojo Crítico’ de RNE. Es pot considerar que un salt important com a cineasta, tant pel que fa al seu reconeixement autoral a l’Estat Espanyol com al forat que aconegueix fer entre la cinefilia francesa, és el que materialitza amb la serena, sensible, madura “La virgen de agosto” / “Eve en août” (2019) -amb Itsaso Arana (que també en cosigna el guió), Vito Sanz, Isabelle Stoffel , Joe Manjon, un cant a l’estada al Madrid profund en ple estiu, centrat en el personatge de l’Eva, una dona de trenta-tres anys que fa de la seva decisió de quedar-se a l’agost a Madrid un acte de fe, i els dies i les nits se li presenten com un temps d’oportunitats, i, mentre se celebren les revetlles d’estiu, es troba amb altres persones a qui intenta ajudar, sense saber que, en realitat, no fa res més que ajudar-se a si mateixa: el viatge íntim d’una dona a la recerca de revelacions; un conte d’estiu una mica filosòfic i una mica místic, alegre i festiu de principi a fi-, nominada al César francès com a Millor Pel·lícula Estrangera, Premi FIPRESCI al Festival de Karlovy Vary, remarcat en la llista dels millors 10 films de l’any per la revista ‘Cahiers du Cinéma’. Amb “Quien lo impide” (2021) torna al Festival de Sant Sebastià  i hi guanya el Premi FIPRESCI de la crítica internacional i, entre d’altres reconeixements, la Petxina d’Argent a la Millor Interpretació de Repartiment, al conjunt dels actors d’aquest film, que es mou entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis del segle XXI i acaben de fer-se grans; els que ara semblen culpables de tot, alhora que veuen minvades les esperances –els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i tornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no parla només del que és seu, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat: és una pel·lícula sobre nosaltres, sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent-, cinta que es va endur posteriorment el Goya al Millor Documental i seria pres en consideració com una de les destacades de l’any, novament, per ‘Cahiers du Cinéma’. Amb la següent i esplèndida “Tenéis que venir a verla” (2022), el cineasta de la quotidianitat que és Jonàs Trueba ens serveix dues trobades entre amics que, a la Rohmer, xerren i xerren. Dues trobades en què traspua vida captada per la càmera. Moments senzills, consuetudinaris, molt ben escrits i encara més ben filmats -dues parelles prou joves d’amics es retroben en un bar. Escolten la música i després parlen, prenen unes copes… L’Elena i en Daniel viuen a Madrid; en Guillermo i la Susana, en una localitat a mitja hora de la ciutat -agafant el tren a Atocha-. En Guillermo i la Susana diuen a l’Elena i el Daniel que els han de visitar, que han d’anar a veure la casa on s’estan  (el “Tenéis que venir a verla” del títol). S’acomiaden. Passats 6 mesos, es tornen a trobar, ara a la casa esmentada. Els de Madrid hi han anat en tren. En Guillermo els passa a buscar per l’estació i fan cap al destí. Els ensenyen la casa, el pati, els voltants. Parlen. Dinen. I parlen. Juguen a ping-pong. Surten a passejar…-, veient-la em vaig preguntar: on duen aquestes dues trobades i les respectives seqüències magistrals? No res, és només cinema, una estona-escassament una hora de pel·lícula- que hem passat junts, sense cap més justificació -i per això acaba com acaba, el film-… i de passada se’ns han fet algunes reflexions -enlairades, certament-. “Volveréis” aterra a la Quinzena del Cineastes, amb coproducció francesa (de Sylvie Pialat) i tenint ja lligada la distribució als mercats francès i espanyol. Pel·lícules de Jonás Trueba disponibles a Filmin.| VI: Memento*. DE: Filmin. DF: Arizona Distribution. EF: 28.08.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions a la projecció del film: RESSONS.

I, per la seva banda, la SACD (Société des Auteurs et Compositeurs Dramatiques) ha decidit destacar el film pòstum de Sophie Fillières “Ma vie ma geule”:

De Sophie FILLIÈRES, “Ma vie ma gueule” / “This Life of Mine”. Producció: França. Durada: 1h39. Guió: Sophie Fillières. Repartiment: Agnès Jaoui (Barberie Bichette), Angélina Woreth (Rose), Édouard Sulpice (Junior), Philippe Katerine (Katerine Philippe), Valérie Donzelli (la germana), Laurent Capelluto (Bertrand Blanc), La voix d’Isabelle Candelier (l’amiga del telèfon), Emmanuel Salinger (doctora Radjabov), Maxence Tual (Dr. Boulin). Nota sinòptica: Una dona a la qual el sentit de si mateix comença a desfer-se quan compleix els 55 anys. Sinopsi: La Barberie Bichette, a qui per disgust seu li diuen Barbie, pot haver estat bonica, potser estimada, potser una bona mare per als seus fills, una col·lega fiable, una gran amant, sí potser… Avui, de vegades és fosc, de vegades violent, sovint és absurd i li fa gràcia tenir… 55 anys. Fatal, inevitable, però què pot fer avui amb ella mateixa, amb els altres, amb la vida en definitiva… La Barbie per fi s’enlairarà, literalment, i estarà en un altre lloc, a l’altra banda de les coses, a les altures salvatges d’Escòcia, que la seva vida s’obrirà de nou, inesperada i lluminosa… Text de presentació de la Quinzena: És la Barbie qui obrirà la Quinzena 2024, a la Barbie interpretada magistralment per Agnès Jaoui  a la magnífica i darrera pel·lícula de Sophie Fillières, “Ma vie ma geule”. Tres moments en la vida d’una dona: una comèdia, una tragèdia, una epifania, conduïda sense miraments, amb els trencaments de to i els diàlegs punyents que sempre han estat el segell distintiu del cinema de Fillières. És també una obra terriblement commovedora perquè és un autoretrat molt íntim al qual l’Agnès Jaoui es lliura en cos i ànima.

Directora: Sophie Fillières (02.11.1964-31.07.2023). La guionista, -puntualment- actriu (“Anatomia d’una caiguda” i “Victoria”, ambdues de Juntine Triet) i cineasta  Sophie Filllières va morir poc després d’acabar el rodatge de “Ma vie Ma geule” i va demanar als seus fills Agathe i Adam Bonitzer que acabessin la pel·lícula (la postproducció) amb els seus col·laboradors propers . | VI: The Party Film Sales. DF: Jour2Fête. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| Film inaugural de la Quinzena.|

Algunes reaccions a la projecció del film: RESSONS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!