Balla o mor
Janelle Monáe, sala Apolo (Barcelona), 22 de febrer de 2011
Es pot posar en una mateixa batedora Prince, David Bowie, Grace Jones, James Brown o Beyoncé i no morir en el intent? i, a sobre, aconseguir oferir un producte nou, extravagant i de qualitat?
El de Janelle Monáe des de ja mateix s’ha convertit en un d’aquells concerts que de ben segur multiplicaran exponencialment la xifra d’assistents… tant la dels que diran “jo hi vaig ser a l’Apolo” com els que acudiran per l’efecte crida al proper visita d’aquesta artista de Kansas.
Tot era exuberant, excessiu per un escenari de la mida de l’Apolo. Una producció que lluiria perfectament en un Sant Jordi i que es va poder gaudir condensada en pocs metres quadrats, cos a cos amb una banda espectacular, un cor de ballarins, globus bancs i negres, canons de confetti i fins i tot mostres pluridisciplinars com el quatre que va pintar mentre cantava (sí, com Muchachito Bombo Infierno!). Llàstima que la festa imparable només va durar una hora de rellotge. Un plaer massa curt per un xou a la americana capaç de passar del funk més esbojarrat fins els instants més íntims com va ser la versió d'”Smile” de Chaplin només acompanyada a la guitarra. Més que ser un caprici de l’Apolo allò va ser un coet escalfant motors abans d’enlairar-se cap l’infinit i més enllà.
I si el seu erecte tupé faria morir d’enveja a Little Richard o al gat d'”El Nan Roig” (i perdó per la redundància) no podem deixar de banda a un guitarrista que era la còpia viva de Rick James o un teclista que no deixava de recordar-me a Steve Urkel (“Family matters”):
Les fotos són molt bones i ella llueix molt fotogènica. Cold War i Tightrope són del millor del 2010. Ahir van sonar festives d’allò més. El millor del concert, juntament amb les dues primeres cançons. Llàstima que no sonés cap cançó del seu EP. Vaig trobar a faltar Many Moons, que és una altre pepino de cançó. Aquesta noia va pel camí de convertir-se en una gran diva: quin magnetisme, quina força, quina atracció, quina manera de moure’s! Per cert, t’has oblidat de posar Michael Jackson a la batedora.