Aliment per l’esperit
Queens of the Stone Age, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de febrer de 2008
Aquest senyor va ser qui millor es va guanyar les garrofes al concert dels QOTSA.
Crònica publicada a El Punt el dia 19.10.2008
Música/Queens of the Stone Age
Lloc i dia: sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de febrer
Aliment per l’esperit
Xavier Mercadé
Els Queens of the Stone Age (QOTSA pels amics) tenien un deute amb Barcelona des de la seva darrera visita a la sala mitjana de Razzmatazz el 27 de novembre de 2002. En aquella ocasió i fruit d’una ressaca d’absenta, la banda va oferir un concert a mig gas i que es va veure escurçat per l’actitut del baixista Nick Oliveri que intentava fer reaccionar al públic a cops d’ampolla. Segons explicava Josh Homme en una entrevista posterior a la revista Mondo Sonoro la cosa hagués acabat encara pitjor si no fos per que una relliscada als camerinos va evitar que inflés a cops de puny la calba del baixista.
Dissabte passat, amb el lloc de les quatre cordes ocupat ara per Michael Shuman després de fer fora a Oliveri, i amb totes les entrades exhaurides des de feia moltes setmanes, els QOTSA van sortir a l’escenari amb l’accelerador pitjat a fons i regalant de bones a primeres Regular John i Avon del seu primer disc. Però potser es van precipitar una mica ja que van sortir un quart d’hora abans del que estava anunciat i encara quedava força gent per entrar a la sala. De totes maneres una marea humana ja estava en marxa disposada a fer seves totes les cançons de la nit com si es tractessin d’aliments per l’esperit.
Tot i que Holmes estava ressentit encara per una bronquitis, el grup va sortir a donar-ho tot i per tots els mitjans. Possiblement va ser el bateria Joey Castillo qui millor va saber-se guanyar les garrofes durant tota la nit marcant el ritme trepidant entre els sons saturats i l’extrema densitat de les guitarres. Psicodèlia setentera amb la força del rock alternatiu i el grunge melodies agres i fins hi tot algun riff heavy, aquesta mescla que s’ha batejat com stoner rock, i que va tenir la seva màxima expressió quan sonaven cançons com Misfit love o Sick, Sick, Sick i la sala tremolava sencera. Fins i tot en moments més tranquils com a Make it with Chu (per cert, els Lax’n’Busto els deuen la meitat del seu Perdut a aquesta cançó) el grup semblava creixer com una banda d’estadi. Amb un escenari dissenyat amb una il·luminació molt similar a la que portaven NIN en la seva darrera gira, amb làmpares cenitals penjant d’una estructura i llums de neó laterals, Josh Homme fins i tot va haver d’aturar el concert que fer pujar a una noia del públic a punt de patir una lipotímia i convidar-la a veure la resta del concert des del lateral de l’escenari. Llàstima que la insistencia de la noia per que pujés el seu nuvi va trencar la màgia del moment. Si el gruix del concert va ser d’una contundència considerable, el final amb temes com Go with the flow, No one knows i A song for the dead va tenir un efecte debastador. Només una hora i vint minuts de concerts, però el públic va sortir al carrer amb la sensació d’haver viscut tota una experiència musical.