Portugal ens interpel.la: no inclòs a Espanya, demostra que aquesta nació castellana és una mentida i una imposició artificial.
PAÍS DE CHOURIÇOS
La bibliografia espanyola- i la catalana també gairebé sempre-, en qualsevol àmbit de la cultura- i també en gastronomia, ignoren Portugal. Tenir-lo en compte jo diria que és la pedra de toc que pot distingir un catalanista conseqüent d’ un espanyolista o, simplement, d’ una persona poc documentada. Portugal forma part del mateix “país” que nosaltres, Espanya (en el sentit que tenia abans que Castella s’ apropiés, irremissiblement i de forma indigna, d’ aquest nom). Javier Soler Serrano, entrevistat Salvador Espriu, li va etzibar la clàssica pregunta-tret: “creu en la Uniat d’ Espanya?”, i Espriu, de forma genial li va contestar “si, a condició que inclogui Portugal”. I hi podríem afegir: des de 1640, quan els portuguesos s’ independitzen- indirectament gràcies a Catalunya definitivament de Castella (o sigui, Espanya), poden dir “De Espanha, nâo bon vento, nâo bon casamento”- d’ Espanya- o de Ponent, com es deia aqui-, ni bon vent ni bon casament.
L’ aportació de Portugal a la història de l’alimentació és fonamental: els devem la difusió de les taronges, de la marmelada (en portuguès, codonyat), del te, dels bitxos (arreu d’ Àsia)…i,segons Néstor Lujan, del xoriço, l’ embotit “nacional” espanyol i l’ emblema de les cuines d’ arrel castellana. Pel que sembla, els portuguesos són els primers a emprar el pimentâo (pebre vermell, roig, bord), que donen el colro i el gust característics d’ aquest embotit. A Portugal, moltíssims plats inclouen chouriços o chouriças: el Cozido (la nostra olla o escudella, o el Cocido espanyol- que tampoc, com creuen els espanyols, és l´únic del món-, els plats d’ hortalisses -patates, cols, naps, mongetes, tripes), sovint acompanyats de morcelas (botifarrons o botifarres de ceba, morcillas en espanyol- i molts d’ altres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I en un bonic viatge d’anada i tornada, també Portugal ens ha donat la tempura "japonesa" (ni més ni menys que una pasta de fregir com n’hi ha tantes en els nostres països rics en oli). Sembla que foren els missioners jesuites qui l’introduïren al país del sol naixent, però no sé si aquesta darrera noció és una llegenda o està recolzada per documentació fefaent.
I certament, la paraula Espanya (o Espanyes) va ser segrestada, prostituida i ara ja és una runa inservible.Maleïts!