última ronda

Uns mots sobre Nuclear

Barcelona – Vic – Barcelona. Aquest ha estat el viatge d’anada i tornada de la poesia d’en Ricard Mirabete fins ara. Els poemaris Última ronda, La gran baixada i Les ciutats ocasionals inauguraven el primer cicle de Barcelona;  Radar donà compte de l’estada de l’autor a Vic; mentre que De Penitents a Desemparats. Com dos carrers de Barna, escrit a 4 mans amb en David Caño, suposava la tornada a l’escenari barceloní dels orígens.

No paisatge, no entorn. Escenari. En Ricard té clar que la poesia és artifici i, com en el teatre, necessita d’una interpretació, d’un exercici mimètic per a què pugui ser realitzada, per tal d’esdevenir-se. L’escenari és per ell el lloc on el ventall de registres de la seva poesia es desplega en tot el seu potencial.

Ha arribat, doncs, el torn de deixar entre bambolines els decorats urbans i fer sortir a escena els campestres de Bellver de la Cerdanya, lloc d’estiueig familiar, racó de retrobament i nou indret on fer pujar la saba i fer guaitar els brots tendres de la poesia amb tota la luxúria de la primavera del paisatge muntanyenc. El desig es fa més que mai palès i hi ha un objecte eròtic que enasta fins a l’entranya al jo poètic, que el descriu com “desig esparracat” o com una passió inaudita per inesperada.

Però aquest és un escenari enganyós, ja que el paisatge muntanyenc de Bellver de Cerdanya es transmuta en el marí de poemes com “La melodia del buit” o “Un curtmetratge marí”. Un i altre s’agermanen, però en l’escenari líquid del desglaç: “en l’abisme cristal·lí que fon la neu/ i que és on l’aigua amb l’ombra es retroba després”.

Si la ciutat és una jungla a la qual l’individu s’hi ha d’enfrontar sense concessions –com l’autor ens exemplificà amb l’obra escrita amb en Caño– en la natura en Ricard Mirabete hi retroba la senzillesa nua que li permet poder tornar al nucli de les coses. No oblidem el títol: Nuclear.

Però el significat de “nuclear” ens transporta també a un replegament sobre un mateix fins a retrobar-se amb el seu centre. Recuperar l’estabilitat, tancar ferides i trobar un poc de pau: “sargir la clivella,/ fer-se nit amb el dol”.

Alhora, amb Nuclear Ricard Mirabete porta al límit el que ha estat la seva producció poètica fins ara. S’allunya de paràmetres estabilitzadors per endinsar-se de ple en el risc i la força esborronadora d’una explosió nuclear incontrolada. Estigueu preparats, perquè Nuclear arrasarà amb tot.

Maria-Antònia Massanet

Barcelona, 20 d’abril de 2015 (text llegit a la presentació de Nuclear a Casa Almirall, de Barcelona, amb Edicions Terrícola)