JOAN PERUCHO, EL MÈDIUM

Perucho poeta? Qui més qui menys coneix de Joan Perucho la seva obra narrativa, la seva faceta de jutge o de bibliòfil, però qui pot recitar de memòria un vers de Perucho? L’Editorial Meteora ha recollit en un volum els quatre primers llibres de poesia de Joan Perucho, en una edició a cura de Jordi Cervera.

Qui té por dels clàssics? La poesia es renova constantment, agafa embranzida i cus els versos sense desmai. Qui no vol tenir present els mestres que ens han deixat el llegat rebel? Les veus poètiques se sumen a la celebració contemporània. El segle XX ha deixat pas a les poètiques d’ara, que arrelen a la terra molla dels nostres immediats predecessors. Hi ha tres poetes que, en soledat, als marges del tronc comú (Riba, Carner, Sagarra, Foix) construïren camins independents que reprenien la flama originària –simbolista- del s.XX però cap a viaranys complementaris i plenament personals. Ens referim a tres autors que ens han deixat quan finava el segle XX poètic català: Joan Brossa, Josep Palau i Fabre i Joan Perucho. Els tres empeltaren el deix simbolista als seus poemaris primers. Brossa arrencà amb el surrealisme de Foix, també. A nivell europeu, al llarg del segle passat, l’imaginari i la tècnica creativa simbolista oferien una solució estètica inesgotable per tal de conjuminar les diferents disciplines artístiques, sobretot la poesia amb la pintura, i d’aquesta manera avançaren les avantguardes europees, aquí i arreu. El lligam de l’art poètica de Brossa, de Palau i Fabre i de Perucho amb l’art pictòric és indiscutible i alhora explica la seva evolució individual com a poetes d’alt nivell creatiu.

Tenim la sort de comptar enguany amb la reedició dels quatre primers llibres de poesia de Joan Perucho, de la qual se n’ha encarregat el poeta i narrador Jordi Cervera, que és un declarat continuador del mestratge peruchià. L’Editorial Meteora reafirma la seva aposta per la recuperació dels nostres poetes clàssics contemporanis. L’any passat editaren El gall canta per tots dos, d’Agustí Bartra, i ara ja tenim a les mans Poesia 1947-1956, de Perucho, que inclou els seus primers llibres: Sota la sang (1947), Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954) i El país de les meravelles (1956).

Mig segle després d’haver estat editats, els poemaris marquen una evolució ben delimitada: Perucho començà amb una dicció lírica que defugia la rima, es feia elegíaca i relatava una concepció de la vida i del món plenament existencialista. Som al 1947 i a Catalunya la influència de l’existencialisme, per una banda, i la vivència de la dura postguerra i de la dictadura franquista emmarquen el primer poemari de Perucho,  Sota la sang. En aquest llibre hi trobem un seguit de poemes dedicats als amics i companys de viatge: Antoni Vilanova, Josep Palau i Fabre, Nèstor Luján, Manuel Valls. És realment simptomàtic que el primer poema sigui “Imperi d’una llàgrima” i que ara el puguem llegir situant-lo al context històric de la postguerra: Un somriure no arrela en un desert amarg. / Abandoneu les hores allunyades / o l’esguard vagabund / sota la cendra lleu dels amors que moriren / com una boca sagnant a una altra boca. / Com els rostres a llurs destins, / com una vida a una altra vida. El poeta traça la revelació d’un final amorós però enllaçant-la amb la situació històrica del moment: després de la guerra civil també hi ha hagut moltes morts (“moriren (…) Com els rostres a llurs destins, / com una vida a una altra vida”). És en aquest punt quan se’ns revela el franquisme com “un desert amarg”. A la segona estrofa, el poeta al·ludeix als ciutadans que romanen al país: Vers un cel innocent, / vora les mans nocturnament germanes. L’opressió franquista els condemna a la clandestinitat o bé a l’estricta invisibilitat. L’alba creix i suporta els robins de la sang, / no la trista, sorda esperança. -Esperen la fi del franquisme?-. Deixeu, doncs, a les ombres llur seguici, / llur tèrbola mesura, / i hostatgeu el record en una llàgrima. És ben clar que “llur seguici, llur tèrbola mesura” al·ludeix als representants del règim que exerceixen el govern del país des de la terbolesa i la nocturnitat d’uns propòsits discutibles i foscos. Ens resta el record –dels absents, dels executats o dels exiliats?- en el plany secret d’una llàgrima. A la nota introductòria d’aquest volum, Perucho escriu: Certament el que resta és la misèria nostra i les llàgrimes. El bosc… Al llarg del poemari, la lectura en clau elegíaca dels primers desamors -i de la reflexió sobre la mort omnipresent- es confon amb la lectura en clau històrica del seu compromís cívic i moral. No debades en el darrer poema del volum, “Amarga memòria”, el poeta declara als versos finals: defugiré l’enganyadora veu que em crida, / amb amarga memòria, / per intentar la llibertat que ignoro, / la sola llibertat que ara desitjo. No creiem que sigui plausible una lectura del llibre desvinculada del moment històric en el qual va sorgir i en el qual s’hi insereix: la dictadura franquista.

Joan Perucho

Aurora per vosaltres (1951) manté el to elegíac característic de la poesia de Perucho. A voltes adquireix el deix sentenciós, a voltes la lucidesa d’un apunt irònic, però sempre és constant l’escriptura des d’un punt de vista malenconiós i d’acceptació del pas del temps. El sentiment de pertinença a la terra, la felicitat de la llar familiar entre llibres i davant del rostre estimat, tot això és el que dóna sentit a la vida, la vida entesa com “El viatge”: Cal donar al viatger la pau de casa, / l’hora que fou viscuda, tan alegre. / Els anys, però, no tornen. Hi ha l’amor fidel a la seva muller, Birín, a “Dona meva” (L’angoixa de saber-te / lligada al meu destí / atorga glòria a aquells silencis) i la visió moral del seu dia a dia (Calen, doncs, les nits dolces / a llur gaudi endolat / i a llur saviesa) al poema “La nit”. Aquests dos primers llibres són els més íntims i personals de l’autor, com molt bé descriu Jordi Cervera a l’estudi introductori que encapçala aquest volum de Meteora.

A El mèdium (1954) Joan Perucho aconsegueix dotar els poemes de molts elements nous que fan créixer la seva poètica cap a un vers més condensat, amb innombrables referències culturals (artístiques) i geogràfiques. Podem observar com al llarg del poemari hi trobem la seva geografia literària: Barcelona-Girona-Tarragona-Mallorca i, és clar, l’Ebre i París. Els poemes parteixen de la imatgeria simbolista, amb constants aclucades d’ull als llocs comuns de Baudelaire o Apollinaire. Quan descriu poèticament una gran ciutat (multitud, desesperació, obscenitat) el referent és París. Així ho podem constatar a “Carrer de gran ciutat” i a “Carte postale 1890”, per exemple. Hi ha també un homenatge als soldats, que podria molt ben ser una al·lusió a aquells qui lluitaren contra l’ocupació nazi de París del 1940 (“Per a la tomba dels soldats”) ja que l’atmosfera lírica del recull transita molt sovint per París. A El mèdium també hi trobem les seves motivacions líriques constants: l’amor (L’amor esdevé, doncs, la feliç garantia. / El gran problema de cada dia està resolt) al poema “Eros”, per exemple, i les referències a l’art i a la bellesa (“Tres temes de Picasso”). Tot i així, allò que despunta d’aquest llibre és l’espurna esotèrica i el to profètic i apocalíptic que, sobretot, mostrarà al llibre següent, El país de les meravelles (1956). D’aquest volum en concret, cal destacar els poemes “Aquesta estranya flor”, “Aniversari” i “Com una música o un plor, com un sospir” que trobem a la part final. El primer poema esmentat versa sobre l’aparició d’un cavaller que sembla coincidir en el moment existencial del poeta, el segon és una reflexió sobre la mort i el darrer és una visió lírica i enigmàtica de l’eternitat. En aquests dos darrers poemaris del volum, l’estil de Perucho adquireix la maduresa i l’alçada lírica que el converteix en un poeta clàssic i indiscutible. Tenir aquest llibre a les mans avui dia és un motiu de celebració i de retrobament amb l’esperit indòmit i sorneguer de Perucho. És a dir, una troballa molt preuada.

         R.Mirabete, article publicat a NÚVOL, el diari digital de cultura


Poesia 1947-1956, de Joan Perucho. Edició a cura de Jordi Cervera. Editorial Meteora. Mitilene, 29
 

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*