A LAURA, POTSER
Deixa un comentari
A LAURA, POTSER
Jordi Cervera
Editorial Témenos
Barcelona, 2010
Des del recer àlgid i apassionat de la vivència d’un amor infranquejable, que no es deixa posseir per la reflexió sinó pel vers, Jordi Cervera ens lliura aquest poemari-tractat d’amor. A Laura, potser és un conjunt polièdric i multiforme de 43 poemes que assaja les modulacions del vers transformant-se en instantànies o epístoles d’un amor i una passió esclatants. Les diverses intensitats líriques expliciten la certesa del sentiment amorós. Al llarg de l’obra hi trobem la gamma de colors, de matisos, que agombolen el neguit de l’amant i el seu anhel incondicional per a l’estimada. L’amor es mostra d’una manera acurada, transparent, per mitjà d’uns versos que són tota una declaració d’intencions. Cervera es deixa portar per l’expressió lliure i desacomplexada, en què cada paraula evoca un vincle particular amb la Laura destinatària dels poemes.
Al pròleg de l’obra, el poeta Ponç Pons ens anticipa bellament les coordenades líriques per on transita el poeta i el seu recorregut líric. Pons escriu: Jordi Cervera no amaga el seu amatori desfici i el va exposant i el verseja com qui en escriure es va obrint les venes del sentiment. La major part dels poemes participen del moment viscut en què neix l’emoció i la seva plasmació en el vers. Cervera es declara trobador cibernètic i els seus poemes són una carta cadenciosa a l’amant, que el llegeix des de la distància. Són molt més que una confidència; són una mena de radiografia de l’amor que van construint de manera original i particular tots dos.
El títol de l’obra remet al nom de l’estimada però també a la Laura de Petrarca. El poeta no defuig les referències clàssiques i se’n serveix per acompanyar als lectors en la seva certesa amorosa. Mostra la seva versatilitat lírica i plasma en diferents gèneres de composicions poètiques la unicitat del seu neguit i anhel. Convé destacar la seva capacitat per oferir-nos un tast de composicions breus (com ara la tanka i el haikú) i també composicions llargues, com la sextina o proses poètiques. El vers lliure domina en els poemes més llargs que prenen la forma semblant a una carta poètica en vers. Després dels primers poemes del llibre –A Laura, potser i Princesa de fum– que són una invitació a endinsar-nos de ple en l’estat d’amor-passió que destil·la tot el poemari, el poeta arriba al punt en què el vers és pura confessió i ofrena: Ara que sé que t’agrada, / només vull que el teu cos, / de princesa i de fum, / que segur té gust de sal / i perfum de cotó fresc, / sigui la moixaina falaguera / del futur que lliuro… A Laura, segur.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.47.