SAMFAINA VALLESANA

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat que estem davant d’una emergència de salut pública internacional, declaració que només ha fet cinc vegades a la seva història, i aquesta és la més punyent de les cinc, pel nombre de víctimes i extensió.

Fa esfereir el nombre de persones mortes arreu del món, més quan la xifra encara no està tancada perquè l’extensió continua a tot el planeta. Concretament a Sabadell ja es porten registrades més d’un centenar de persones mortes.

L’escassetat de recursos humans i tècnics per fer-hi front ha obligat a mobilitzar a metges ja jubilats i ha fet que diversos col·lectius tècnics i empresarials, per iniciativa pròpia, fabriquin respiradors i material de protecció. Avui ningú s’atreveix a dir quan finalitzarà i quin serà el cost humà, social i econòmic d’aquesta calamitat.

Davant d’una situació tan insòlita, no es pot entendre que la ciutat no vagi a l’una. Que a Sabadell no hi hagi una mesa de crisi o un grup de coordinació, o un comitè d’emergència, es digui con es vulgui, de caràcter polític amb suport tècnic on hi estigui representada la CIUTAT.

És inimaginable que una situació tan extraordinària, sigui tractada com una gestió política més del govern municipal, com si es parlés de la Festa Major, del traçat del ferrocarril o d’una vaga d’escombraries. En aquesta situació històricament única, no és admissible que uns polítics gestionin segons el seu bon saber i la resta només estiguin informats un cop a la setmana.

La magnitud del impacte de la pandèmia demana l’excepcional compromís de totes les opcions polítiques, i que lideri qui ha de liderar, l’alcaldessa, però que sigui la CIUTAT la implicada en les decisions que s’han de prendre en el dia a dia mentre duri aquest desmesurat flagell.

És de curta volada pensar que l’estat final de la ciutat, quan tot aquest malson finalitzi, serà fruit de la bona o deficient gestió de qui avui governa. El nombre de vides perdudes, els recursos extraordinaris dedicats o el volum del impacte social i econòmic que en resultarà, depèn de tants factors i decisions, que mai podrà serà atribuïble a l’actuació d’una sola sensibilitat política.

Per això mateix, quan aquest final arribi, hem d’estar convençuts, sense cap dubte, que la seva petja és el resultat de tot allò que s’ha pogut fer, que res s’ha quedat al calaix, perquè el consistori i el seu lideratge, la CIUTAT, han estat a l’altura dels dies excepcionals que ens ha tocat viure.

No és aquest el camí que s’ha pres.