SAMFAINA VALLESANA

En el sopar de cloenda del 40è d’aniversari d’Òmnium Sabadell i de reconeixement a l’Anna Ma Aguiló pels 32 anys que ha presidit l’entitat, penso que l’actual alcalde de Sabadell es va guanyar la incredulitat de la majoria de l’auditori. Davant d’un centenar de persones, entre elles la Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, el Juan Carlos Sánchez va fer un discurs sobre la importància de salvar els mots, del que ha costat arribar fins aquí, de l’oportunitat de celebrar l’any “Espriu” i tot plegat ho va lligar amb un fragment del cèlebre poema Inici de càntic en el temple:

però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

És la primera vegada, fora del Ple municipal, que sento una intervenció pública del nou alcalde. Em deixà sorprès. Com és possible, amb el desprestigi que actualment pateix la classe política, que el nou mandatari faci un discurs on denota una falta absoluta de sinceritat política? Ni el fet del cas Mercuri, que l’ha situat a l’alcaldia de la ciutat, no li ha fet veure el valor inestimable de mantenir una actitud política coherent? Poc futur s’albira pel nou alcalde si la seva escola de referència és la de qui l’ha precedit.

No parlo del comportament del seu partit en els recents afers sobre la llengua, on se li pot cedir el benefici de la distància institucional. Em refereixo als titulars provocats per ell mateix, a l’aplicar la seva concepció política a l’hora de definir el contracte programa de Ràdio Sabadell o recentment en el procés per “seleccionar” la persona que estarà al capdavant de l’emissora. En el primer cas va fer una defensa de la presència de la llengua castellana per damunt del català, que formalment després va rectificar arran de les al·legacions fetes per l’Entesa per Sabadell, ICV , les entitats en defensa de la llengua i les prescripcions del Consell Audiovisual de Catalunya. En el segon afer, encara en curs, ni tan sols exigeix el nivell d’acreditació de català establert a l’administració pública a qui en serà el seu responsable.

No vull fer un debat sobre els seus arguments per defensar, legítimament, propostes d’aquest tipus. La meva preocupació rau en el perfil del polític. Per damunt d’aplicar un o altre programa, sempre discutible, el que s’espera en qualsevol cas és sinceritat. Per coherència, no podia fer una intervenció de protagonista, de defensor de la llengua catalana. El seu discurs havia de ser un altre, adequat al moment però d’acord amb el seu pensament polític. Una intervenció que fes reflexionar a l’auditori o li mostrés la contradicció que viu el país. Qui està al davant de la ciutat, no podia subestimar el públic assistent amb el convencional argument de dir allò què l’auditori vol sentir, perquè la conseqüència immediata és fer passar per les ments de la majoria aquella expressió tant popular “això no s’ho creu ni ell”. Va perdre una ocasió per a fer pedagogia i va perdre credibilitat.

La situació no va passar desapercebuda per la veterana Muriel Casals, la qual com a presidenta d’Òmnium Cultural va cloure els parlaments i va fer-li un petit retorn recordant-li que el poema continuava dient:

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Algú dels presents, en veu baixa, va comentar si no fora millor recordar-li el final del poema:

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble”.