SAMFAINA VALLESANA

Arran de la informació que ens arriba, sovint cometem l’error d’interpretar els governs d’EUA i d’Israel com dos estats amb interessos diferents, fet que ens dificulta una interpretació més real dels esdeveniments.

Cal considerar que els lobbys jueus dominen la política americana i els mitjans de comunicació, i fan del govern d’EUA carn i ungla amb el govern d’Israel, principalment en política exterior. Cap dels dos fa res sense coneixement previ de l’altre i moltes vegades es difícil esbrinar qui ha estat realment el primer interessat o actuant en un fet concret.

Podríem dir que els dos governs formen un conglomerat estatal bicèfal situat estratègicament en territoris diferents. Un exemple el tenim si fem un zoom sobre el conflicte palestí: EUA fa el paper de policia bo i Israel de policia dolent. Quan a la Casa Blanca li convé millorar la imatge o calmar la pressió pro palestina, proposa negociar la pau. Israel accepta perquè sap que després de cada intent de negociació els palestins perden un llençol.

Com hem vist aquests dies, la ciutadania anglesa ha frenat l’atac immediat a Síria. Els diputats anglesos, escollits nominalment pels electors, han donat prioritat al sentir dels seus representats abans que secundar l’anunci públic fet per Cameron. Un exemple de democràcia que ja voldríem a casa nostra.

Com una caiguda de fitxes de dòmino, el fet ha qüestionat les declaracions d’intervenció eminent fetes per Obama i Hollande els quals es troben atrapats per l’opinió pública dels seus respectius països, i com més tardin més forçats estaran a limitar la intervenció en cas que arribin a fer-la.

És evident que l’interès dels EUA no és fer una resposta “humanitària”. Tenim referents històrics a la zona on s’han emprat gasos amb el coneixement o vistiplau d’EUA sense que això hagi justificat cap intervenció, ans el contrari.

• 1988 Irak aliat amb els EUA va utilitzar-ne contra milers de kurds
• A la guerra entre Iran i Iraq (1980-1988), aquest últim també en va utilitzar contra els soldats iranians.

Així, quines són les possibles raons que els empenyen a una actuació d’aquest tipus?

La resposta cal buscar-la entre els possibles interessos d’Israel. L’estat sionista té com a punt de mira Iran, l’únic estat veritablement fort a la zona i molt lligat a Síria. Alhora Síria i Líban donen cobertura a Hamàs. Un atac directe a Síria, per impedir que el govern se’n surti, és debilitar una estructura econòmica i militar oposada a tot allò que representa Israel.

Si l’atac el fessin directament els israelites tindria unes conseqüències imprevisibles per a tot l’equilibri estratègic de la regió. Si el fan els EUA és una intervenció externa, “sense” presumptes interessos directes. Els hi cal, però, una justificació i pel que sembla la població occidental majoritàriament ja no ens empassem l’excusa de voler defensar els drets humans.