Coc Ràpid

Davant d’aquesta realitat un grup de quadres es presenta en públic com un moviment intern “Avancem” que perseguirà l’objectiu de reproduir el “tripartit”, afegint-hi moviments socials i formant-ne un aglomerat -que no conglomerat- que espresentaria a les eleccions del 2004 amb el nom poc imaginatiu d'”Aliança de la Catalunya de progrés”.

El PSC creu que capitanejant una coalició amb l’eslògan en contra de les “retallades”, la població confiarà en ellls i retirarà la seva impertorbable confiança en CDC. I torna a equvocar-se : és unamaniobra política de curta volada, grollerament diàfana. Ningú no pot creure que dos partits consolidats i valorats a l’alça, com ERC i IC-V, beneficiaris del vot desorientat  socialista, especialment IC-V, acceptarien formar part d’una coalició amb el PSC.

D’altra banda és obvi que ERC té com a objectiu primer la independència nacional i que la seva fèrria i prudent constància li aportarà un preuat rèdit electoral, que seria encara més important si CDC mantingués l’ambigüitat en aquest punt primordial en el programa amb què es presenti a les properes eleccions. 

El PSC podria alimentar “l’Aliança” amb l’adhesió de moviments, plataformes i associacions, però aquests en temps revoltats com els que vivim  o són “apartits”, o se situen al límit” del punt més esquerrà o bé són irrellevants.

El PSC s’està menjant el seu futur; l’única possibilitat és que es reinventi en un imaginari de la Catalunya independent i faci néixer un nou PSC que, per a trobar el seu perfil, haurà d’estudiar detingudament IC-V i especialment ERC, l’autèntica esquerra catalana que en la normalitat nacional seria un socialisme nou.
El moribund PSC ho té difícil, els qui formen els seus quadres són el gran entrebanc per a imaginar un nou PSC. I IC-V i ERC es preparen per a ocupar el seu lloc.