Coca de recapte

La tercera creu la varen compartir una bona munió de membres del govern. Principalment, els portants varen ser dos: en Saura i en Castells. Els altres aguantaven l’espelma i el President la mirada en la llunyania.

Mentre en Saura li pregunten per l’actuació policial, es despenja amb la xifra. El secret més ben guardat (Castells: si parléssim de 1.400 milions ja hauríem trencat les negociacions) surt a la llum del dia: són 1.200 milions, el finançament. En Castells veu com el decorat li cau a sobre. I no ha estat ell. I no trenca res.  

Saura no dóna la xifra per amagar els aldarulls post-aldarulls. No és tan passerell. Sap que no amagarà la desfeta dels mossos. Ho fa perquè se sent del govern. Del mateix el president del qual s’anuncia pels carrers. I creu arribada l’hora de fer veure que ell també té alguna feina, que no tot ho fan els altres. La gelosia el mata, i llança la notícia.  

Els esdeveniments agafen embranzida. La persona que duu els afers de premsa al conseller Castells, fa els 100 metres més ràpids de la seva vida. En Zapatero, increïble, desmenteix Saura. En Corbacho, ministro catalán de los nuestros, segons expliquen a Madrid, diu que en Saura no és persona autoritzada, que només Solbes i Castells ho són.

En Castells, l’autoritzat, apunta que la xifra la va dir ell al desautoritzat.  De pas, etziba una coça al Zapatero, al Corbacho i al que li va posar. Imagino en Castells emprenyat com una mona. Crec que en Montilla, el president que s’anuncia, no va dir res, almenys que es pugui traslladar per escrit. Tota una acció coordinada de govern. 

Bé, alguna cosa va dir el President. La culpa és de CiU per no ajudar a tancar un bon finançament i no posar el país per sobre del seus interessos i bla, bla , bla… 

És el President, encara que no m’agradi gens ni mica, i no vull acompanyar el seu nom amb adjectius gruixuts. Però no em puc estar de dir que té molta barra. CiU se n’assabenta de la xifra quan la diu Saura. En Montilla es va comprometre a explicar-la a en Mas quan la sabés.  

Qui ha de gestionar l’acord del finançament és el govern, explicaven els corifeus de palau quan CiU apuntava estratègies unitàries. Tenien confiança en recollir 3.000 milions. I ara només són 1.200. 

El desconcert en el si del govern català creix. En Montilla, afeblit, ha de dir que no convocarà eleccions anticipades quan coneix que en ZP fa una escena de sofà amb ERC. Amb CiU se l’estalvia, bona cosa, perquè sap que no està per més mentides. ZP està enganxat perquè ja no pot prometre res sense que se li vegi el llautó. 

Sigui com sigui, l’estratègia del silenci se n’anà en orris. La fortalesa negociadora és transmutada en ineficàcia. L’allargament de la negociació, alhora que dóna vida al govern, pot acabar essent un viacrucis.  

El fet és, malauradament, que les xifres del finançament no són gens bones per Catalunya. Les necessitats dels catalans no poden ser degudament ateses. No és possible el desenvolupament sostingut i sostenible del país sense finançament. No es poden atendre les necessitats dels catalans sense recursos.  

Els prefabricats creixen a les escoles com a bolets, les llistes d’espera als hospitals no es redueixen, les infrastructures progressen, quan ho fan, a ritmes exasperants. Les indústries catalanes no tenen finançament suficient, la llei de la dependència segueix essent un esperpent en la seva aplicació. Les setmanes de passió dels exclosos es concatenen una rera l’altra.  

És injust, és insostenible, és una vergonya que a tots ens concerneix. Ben aviat, si no és ja l’hora, caldrà dir prou i s’escaurà de tornar a donar la veu al poble de Catalunya. Per sort, hi ha motius fonamentats d’esperança.

(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!