Ahir, primer de maig, en passejar-me per les notícies dels digitals, em vaig trobar amb una notícia (fins ara no desmentida) signada per en Barbeta. En Montilla, Chacón, Corbacho i Táboas, la mà dreta d’en Montilla, s’han trobat a la seu del Ministeri de Defensa. Segons en Barbeta, es tractava de buscar com reconciliar-se amb el
Els he vist a la foto de la manifestació. Van cofats amb gorra vermella, la del sindicat. Exerceixen responsabilitats en els governs que tenen l’obligació de treure el país de l’atzucac en el que es troba, o en els partits que els sostenen. Van darrera la pancarta que demana plantar cara a la crisi, la
La humanitat no avança pas en línia recta, ni seguint un esquema prefixat. Prou sovint, accions que en un moment determinat s’albiraren temporals, amb data de caducitat preestablerta, acaben esdevenint fets històrics de llarga durada i significat universal. El Primer de Maig n’és un exemple. No cal reproduir aquí l’origen i el significat de la festa,
De la Casa Gran se n’han escrit ja moltes, de coses. El que més em xoca és que s’hi acosta molta gent. Què els mou ? Paradoxalment, en un context de perplexitat, la necessitat de tornar a tenir referents segurs en el govern de les institucions catalanes, n’és un motiu recurrent. En paraules molt informals,
Els qui governin amb vocació de garantir i enfortir l’exercici de la sobirania del poble català han de tenir al Parlament un suport massiu, inapel·lable, democràtic, fonamentat en una alta participació ciutadana. I un cop en el govern de les institucions catalanes, fer un bon ús de la força atorgada pels ciutadans i no faltar
Alguns de vostès hauran interpretat que les ideologies han desaparegut del discurs. És possible un projecte i una articulació de l’acció política sense ideologia? Amb “l’obediència catalana” n’hi ha prou? Qüestió difícil. És manifestament impossible no tenir implícit un model de país, i si hom concreta una mica més, un model de societat. No existeix
Bona política, bons polítics, gent compromesa. I què més? Posar poder polític democràtic en bones mans. Donar força als qui volen i poden canviar les coses. Sap greu dir-ho. Espanya no atén prou a raons. No sempre respecta les lleis que s’ha atorgat. No tracta amb justícia les nacions que s’apleguen sota el mateix paraigua
Les taxes d’atur són molt elevades a Catalunya. En el post d’ahir s’apreciava com la població jove està més castigada que no pas la més gran. Succeeix també que afecta força més els homes joves que les dones joves. De ben segur que no hi ha una única raó que ho explica. Però, l’educació influeix.
A Catalunya, la taxa d’atur ja és del 16,2 per cent. En tres mesos, s’han generat 166.900 aturats més que en el darrer trimestre de 2008. Un desastre, es miri com es miri. La població jove, amb contractes precaris i retribucions minses, és la més afectada. El drama es concentra en una gran
D’acord fins aquí. Bona política, però també bones paraules, pensaran. I què més cal fer? Aplegar gent per tornar a fer política. Sortir de casa i de les pròpies sabates. Comprometre’s amb el país i les persones que hi viuen. Canviar els partits i els sistemes de representació. Fer xarxa ciutadana, en tots els àmbits.
Disculpin que el post d’avui no continuï la sèrie sobre l’estat de l’art de la política. És Sant Jordi i em sembla que m’ho permetran. No ho faig pas perquè em sembli, la política, incompatible amb la festa i amb tot el que representa. Ho faig per subratllar una festa, que serà absurda, a criteri
La pregunta segueix essent: què s’hi pot fer? En aquest post no trobaran la resposta, perquè no hi és. No hi ha cap resposta tancada i elaborada. Hi ha línies de resposta, cartes que poden ser jugades. Més que mai hi ha una resposta en procés, que pot tenir moltes bifurcacions, però cap drecera. La
En els posts anteriors (“Panorama Polític” I-IV) s’ha dibuixat l’estat de la qüestió. La pregunta que pertoca respondre ara és: què s’hi pot fer? Els pessimistes diran no res. S’encongiran d’espatlles i diran quelcom semblant a “les coses són així”. Pot seguir un discurs més o menys ben elaborat sobre l’acomodació a les circumstàncies. Fins i
M’he entretingut a mirar la liquidació del pressupost de la Generalitat per al 2008. És preocupant. I xoca molt que no se’n parli més. La preocupació més gran m’ha vingut per la part de les despeses. Especialment la despesa corrent. En personal, les obligacions reconegudes pugen, en acabar 2008, 4.976 milions d’euros. L’any que 2003,
El relleu esperat ja s’ha produït. ERC té candidat per a les properes eleccions a la Generalitat. En una valoració d’urgència, es pot dir que ERC s’ha canviat de camisa. La de veritat, la que es duu per fora de la pell. De les camises interiors val més no parlar-ne fins que albiri quina és