És ben sorprenent la quantitat d’actes de diferent naturalesa que es fan a les comarques lleidatanes.
Quan no es presenta un llibre es fa un aplec, quan no es reestrena una òpera infantil s’inaugura una exposició; una trobada de centenars de cantaires és seguida d’un altra de milers d’escoltes.
De tant en tant, em trobo amb pessimistes conspicus que veuen negre el passat, el present i el futur. No ens en sortirem, diuen per acabar de reblar el clau del discurs “realista”.
Naturalment, no conec què passarà demà ni si ens en sortirem o no. Ningú no ho sap. El que sé és que mentre hi hagi vida col·lectiva i es conservi una certa manera de ser i de fer, diguem una cultura, i aquesta sigui ferma, arrelada i estimada, tot és possible.
La llàstima és que no tothom sap valorar-ho i que massa gent s’entesta en mirar endarrere o en fixar-se massa en el que els altres fan i no pas en les capacitats pròpies.
Hi ha motius per l’esperança, malgrat tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!