Paraula de moda, avui. Ja sabran vostès que n’hi ha de dos tipus. La que convé a l’analista i la que no. La que convé a alguns mitjans i la que no. La que afecta els partits espanyols i la que no.
Fa dos dies que he optat per escoltar una ràdio espanyola que emet per a tot el territori que ells anomenen nacional. Amb aquesta dada vostè no pot saber quina ràdio és perquè n’hi ha per donar i vendre.
Estan exultants! El PSOE i el PP han establert les bases per a un acord històric. S’acaba amb trenta anys de govern excloent al País Basc. Els constitucionalistes, finalment, podran posar ordre en aquell estimat territori espanyol. Aquestes tres frases no reprodueixen literalment cap de les expressions escoltades a la ràdio, però reflecteixen el contingut del que ha estat emès.
L’alternança política elevada als altars (laics, evidentment) democràtics. L’alternança consagrada com un valor democràtic essencial, quan no ho és. El valor fonamental, aquest sí essencial en democràcia, és respectar la voluntat popular expressada en sufragis universals amb totes les garanties i on totes les veus són escoltades en pla d’igualtat.
La possibilitat de l’alternança en un joc plural, amb llibertat, és també un valor essencial. Sufragis “nets” i respectuosos amb la voluntat popular en règim de partit únic no són possibles, si de democràcia parlem. L’alternança política pot ser bona, justa i necessària. Ho és, per exemple, quan es substitueix un mal govern.
Si l’alternança fos sempre la regla a seguir, els mateixos mitjans tronarien, de ser coherents, contra el virregnat socialista a Andalusia o a l’Ajuntament de Barcelona. I no ho fan.
Molt em temo que no ho fan perquè el resultat compta i molt. Si el foragitat del govern a Euskadi fos un partit espanyol l’alternança no seria ben vista i els mateixos mitjans no pararien de prevenir contra els riscos immensos que albirarien.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!