Els partits no es perden (ni es guanyen) fins que xiula el “refri”. Aquest molt “refri” el vaig escoltar de ben petit al cap d’esports del Lleida, al “xoperal”. Pel context, vaig entendre que el “refri” era el senyor amb calça curta que no duia els colors de cap equip.
La frase era d’un amic dels meus oncles que era un optimista compulsiu, seguidor inconscient de Voltaire (Candide-Pangloss). Amb “refri” vaig aprendre un munt de paraules que després vaig saber que eren de la llengua anglesa.
Ahir nit, mentre esperava a donar els darrers llibres del dia i quan ja creia que el Barça no havia guanyat a Madrid, en escoltar una remor de fons que arribava, com el Big Bang, de tots els racons de l’Univers, vaig tornar a la infantesa per recordar-me del veí optimista.
No sabia si eren afeccionats del Madrid o del Barça els que estaven contents. En vaig tenir prou en veure que el so pujava de to per saber qui havia guanyat. Vostès en saben ja la resposta.
Mentrestant, Europa jugava un de les semifinals de la seva vida a França. La victòria de Le Pen, malgrat que les enquestes la situaven segona, i el segon lloc de Macron a curta distància fan pensar que l’ultradreta no presidirà França.
Tanmateix, haurem d’esperar fins al darrer minut del 7 de maig per a saber-ho. Uf, quin patir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!