Els meus pares han marxat de viatge un parell de dies aprofitant el pont del Nou d’Octubre, i he hagut de quedar-me en ma casa del poble, amb els meus germans, i sobretot, pendent del meu avi, que comença a estar més allà que ací. Just abans de dinar, l’home ens comentava amb una miqueta de mala llet, potser més per queixar-se d’alguna cosa que per la profunditat de la seua indignació, que a la plaça del poble havien penjat una bandera catalana en comptes d’una bandera valenciana. Sabent com sé de quin peu coixeja el meu avi, el que m’ha sorprés del comentari no ha estat tant el signe polític que evidenciava, sinó un altre detall. El meu avi està quasi cec, és incapaç de veure un partit de futbol ni a dos pams de la tele, perquè no veu la pilota i confon els jugadors dels dos equips. Per això mateix, no acabava de creure’m que ell hagués pogut examinar la senyera penjant i distingir-ne el dibuix i el color. En efecte, les seues queixes han passat immediatament de l’heràldica a la salut, i ell mateix ha confessat: "Jo no ho sé, perquè no m’hi veig, no ho he pogut vore. Però m’ho ha dit un home que estava allà…"
He estat tot el matí a casa, i encara que he sentit passar la música de dolçaina i tabalet no he eixit a veure els actes de la plaça jo mateix. És més que probable que, com diu el meu avi que li han dit, la senyera fóra una quadribarrada austera, solemne, sense afegitons. Però això, al capdavall, és secundari – podria haver estat completament a l’inrevés, en algun altre lloc, amb altres protagonistes. El que m’ha recordat el fet trivial és la facilitat amb què aquest país meu reflecteix, impassible, el que cada ull vol veure, convertint totes les formes de la ceguesa en perspectives privilegiades – que per tant, no cal guarir de cap manera. Aquest país xicotet inclou més països al seu interior dels que cap de nosaltres, individualment, pot considerar compatibles. No és possible donar-los tots per bons sense acabar en el cinisme, o l’esquizofrènia – o sense acabar amb el país mateix. Però de vegades, el que ens manca als valencians és la capacitat de mirar primer, i estimar després – i així poder veure clar més enllà de les coses que ja estimem des del principi.
Des d’aquest raconet de la xarxa, faré el possible per obrir els ulls cada dia més. Crec que he començat escrivint massa – potser ho deixaré durant uns dies, em caldrà temps, també, per a observar. Als d’ací i als d’allà, vos desitge que passeu un bon Nou d’Octubre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una és la senyera de la Generalitat Valenciana fins Felip V i el decret de nova planta.
I l’altra és la senyera de la ciutat de València amb una franja blava per a reflectir la doble lleialtat del comandament de l’ordre militar de la ciutat de València a Felip V, amb el canons de la muralla apuntant al poble, per a que no es sublevara, a estil Milans del Bosch. Que ha esdevingut després de la transició i per les renuncies del PSPV-PSOE la senyera oficial de l’actual "Chene" i de la "comoditat valenciana".