Aquestes notes, tal i com les puc preveure, es mouran entre dos extrems irreconciliables. D?una banda, tenen la voluntat de ser rellegides en el futur, quan tinguen per únic valor el de les coses antigues, passades, i puguen ajudar a respondre la constant pregunta de ?com he arribat fins ací??. (La pregunta és constant, les respostes no ho haurien de ser). D?altra banda, també sent la necessitat de tindre un públic immediat, encara que siga mínim, que m?ajude a reforçar una disciplina, un costum d?escriure que no havia tingut mai fins que la tecnologia va posar al meu abast la possibilitat de ser llegit. Ni tan sols em cal tindre públic real: m?és suficient la il·lusió de tenir-lo (encara que les estadístiques de visites fan massa senzill confrontar certes il·lusions amb la realitat).
El conflicte sorgeix ben aviat, quan el que un voldria rellegir de sí mateix dintre d?uns anys no és, de cap de les maneres, el que voldria que altres persones saberen ara i ací, de manera pública i immediata. Eixa estranya contradicció demana compromisos que no estic segur de saber resoldre. Si opte per evitar certes intimitats, com crec que faré, no puc sinó tenir la sensació que estic deixant buits molt valuosos en aquest suposat registre documental. Però per a assumir eixa pèrdua em basta imaginar quina seria l?alternativa: se?m faria tan difícil exposar transparentment els propis dubtes, angoixes, i alegries, que ben prompte deixaria d?escriure ? fent la pèrdua més gran encara. Així doncs, em resignaré al que crec que ja fan molts, inadvertidament: pretendre parlar d?ells mateixos quan, en realitat, del que parlen és d?allò de què ja parla tothom ? i molt sovint dient les mateixes coses, opinions de segona mà, impersonals i prescindibles. Confesse aquest pecat per endavant ? i en conseqüència, done l?absolució a tots els qui el comparteixen amb mi.
Per ara, és suficient. L?home sensat només té una forma d?acomplir les seues promeses: fer-ne poques. Jo promet que tornaré a escriure, però no sé quan, no hi ha pressa. No serà tots els dies. Voldria continuar escrivint uns quants mesos més ? i no estic segur de tindre tantes coses a dir com per a fer-ho massa sovint.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les intimitats de les màquines correctores.