Hui he afegit Josep a la meua encara breu llista d?enllaços. El món de l?arquitectura m?és completament aliè, i només interseca tangencialment amb la meua vida en forma de pis prefabricat, i d?hipoteca. Però potser aquesta manca d?experiència directa, de coneixença empírica de l?activitat, de la disciplina (eixa paraula horrible a què recórrec tan sovint), em permet teoritzar sobre el que crec que és comú tant a la meua visió del món com a la d?un arquitecte: un gran desig d?ordre lògic, de racionalitat pràctica, i una concepció estètica sotmesa a regles, a lleis ? la de la gravetat primer, i les que imposen les necessitats de la vida tot seguit. L?arquitecte opera sobre el món amb uns límits (els físics, potser també els econòmics) amb què no topa el músic, el poeta, el místic ? i potser tampoc el pintor, d?un temps ençà. Sempre he valorat eixa creativitat constreta, pròpia també del científic de laboratori, del jugador d?escacs, o de qui composa fugues, pinta retrats, o escriu sonets. I si potser en el cas de l?arquitectura no he aprés del tot a gaudir-la amb tots els sentits, fa anys que n?he reconegut el mèrit.
No fa massa dies vaig topar amb un llibre de poemes que té un títol molt atractiu per a mi ? però que deu haver fet enrere més d?un lector potencial. Es tracta de ?Càlcul d?estructures?, de Joan Margarit ? un poeta d?allò més conegut, però que he de confessar que per a mi és nou del tot. No havia llegit un sol poema encara quan, a més del títol, vaig sentir una profunda afinitat entre els meus biaixos estètics i els de l?autor. Cite de l?epíleg del llibre: ?un poema és com l?estructura d?un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s?enderrocaria?. (De passada, i no és una circumstància menor: Margarit és arquitecte i catedràtic emèrit d?una de les universitats de Barcelona.) Ara que encara estic explorant les superfícies dels seus versos, entendria que algú digués que es tracta de poemes escrits per a la gent que no acostuma a llegir-ne: la claredat, la transparència, potser neguen d?entrada altres possibilitats més profundes, més extremes, de la poesia. Però, modestament, a mi ja em va bé entendre el que llegisc, i notar que em diu alguna cosa. Eixa pròpia claredat és el més paregut a un criteri estètic que guia aquestes notes de diari ? afortunadament, hi ha altres criteris més importants que cap sentit de la bellesa que em justifiquen per a continuar cosint i embrutant aquests ?draps de la memòria?. Vos deixe, si ho desitgeu, amb un fragment (no el millor, només un entre tants) del llibre de què he parlat:
És fill de Theo, però no li queda
cap dels quadres ?donats o malvenuts-
de l?oncle Vincent, que ara van buscats.
De sobte ha recordat el drap de cuina
que va pintar-li un dia per jugar.
Ho remou tot buscant el gira-sol
que l?ha d?alliberar de la misèria.
No sé si el va trobar, però el que importa
és saber que entre els draps de la memòria,
entre els errors i la mala sort,
ens queda alguna cosa de valor.
Potser, de molt valor. Qui sap si mai
haurem tingut res més tan valuós.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!