Tota la tensió acumulada d’una tragèdia se’n pot anar en orris quan, en el moment precís en què la trama exigeix una revelació, un tomb aclaridor, apareix un Deus ex machina impertinent i posa ordre, a cops de divinitat, en allò que no només semblava irresoluble – sinó que molt probablement ho era.
Als grans escenaris dels nostres dies continuen passant aquestes coses. Els déus poden ser perfectes, infal?libles, però les màquines no ho són, definitivament. D’aquesta forma tan poc èpica, en aquest anticlímax, ha acabat aquest mateix matí la cursa (i quasi també el campionat) de Fórmula 1, quan a Schumi se li ha fotut el motor quan dominava el GP del Japó. Però el públic respectable, en comptes de xiular-li al productor de l’obra, insultar els guionistes, demanar que els tornaren els diners, ha aplaudit emocionadament. Eixa pirotècnia de fum, oli i benzina, ha donat sentit a les seues renúncies (no eixir anit, no continuar dormint aquest preciós matí de diumenge), i els ha endolcit el regust de la cafeïna.
Aquest factor de catàstrofe aleatòria no és exclusiu de les curses de F1, però és un tret característic a què ens hem anat acostumant de fa un temps ençà. El futbol, o altres esports, no ofereixen eixa constant sospita o esperança de veure com l’adversari, autònomament i espontània, com per un caprici dels déus, queda absurdament eliminat. És clar, que això li pot passar a qualsevol, inclòs el pilot favorit de cadascú – però si hom pren la precaució d’anar a favor d’un sol competidor, o de dos, les possibilitats de gaudir d’una desgràcia aliena i no pròpia són de vint o de deu contra una. Potser és aquest plaer inconfessat i reprovable el que alimenta l’afecció pels motors: imaginar-los no com a prodigis de la velocitat, sinó com a bombes de rellotgeria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!