Joan Herrera segueix les passes de
Jesús i va camí del martiri. Ell predica la fe
federalista i a cada plantofada para l’altra galta. S’ha de tenir
moral. El 10 de novembre va tenir aquella patinada pública
davant d’unes tres-centes persones a l’acte d’Òmnium quan va
fer la pregunta retòrica ?què és més
fàcil?, la independència o reformar la constitució
espanyola?? i l’auditori, que havia entès molt bé les
explicacions d’Alfons López Tena, va fer-li pujar els colors.
Ja en vaig parlar en un apunt l’endemà
mateix. Però des d’aleshores hi ha hagut un parell més
d’ocasions que demostren que l’Herrera és un federalista de
pedra picada, que continuarà intentant fer camí vers
l’impossible encara que es quedi sol.
La segona patacada li va venir de la
ministra més federalista de totes, aquella que, en un exemple
de com les gasta el federalisme, li va etzibar que no és antes
partida que doblada sinó
antes partía que doblá.
Si amb una ministra del PSOE l’Herrera rep aquests mastegots, què
passaria amb ministres del PP? Perquè el problema és
que amb Izquierda Unida i prou la constitució no es pot
reformar. I amb el tracte que rep un federalista com Joan Herrera
tant per part del PSOE com per part del PP, preu per preu surt més
a compte ser independentista que no pas federalista.
I
l’última patacada torna a tenir relació amb Magdalena
antes partía
Álvarez. El Congrés de diputats espanyols l’havia de
reprovar i ara ha estat el PNB qui ho ha evitat. Per què?
Doncs perquè diuen que a ells no els va tan malament amb el
ministeri i que no té cap sentit demanar-ne la dimissió
ara que falten tres mesos per a les eleccions. Aquest fet puntual
demostra les poques possibilitats que tenim en un estat que es
reserva el poder i la sobirania i que després juga a dividir
els contendents. Si fóssim un estat, no ens caldria demanar la
dimissió d’una ministra que no atén les necessitats del
nostre país. Però com que l’hem de demanar, ens hem de
posar d’acord, i com més n’hi hagi a posar-se d’acord, pitjor.
El federalisme és un camí sense sortida que tampoc
estalvia les bufetades. Mal per mal, tirem pel dret, doncs.
Ara que ICV
coincidirà amb ERC i CiU, les altres forces partidàries
d’exercir el dret d’autodeterminació, en la manifestació
de dissabte, aniria bé que a ICV apostessin primer per la
recuperació de la sobirania nacional; i després ja ens
plantejarem amb qui compartim, d’igual a igual, aquesta sobirania.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pobre Joan Herrera! Ja li deia fa poc a un amic: "En Joan Herrera es farà independentista. I serà aviat!".
De fet, se’n farà quan entengui que amb la independència no fem res dolent. No "trenquem" res, atès que moltes de les fronteres estatals són artificials (resultat de guerres i d’imposicions). ¿No és millor canviar-les per les que siguin resultat de la voluntat de la gent? A més, en una Catalunya independent ningú no serà "estranger" ja que tots serem ciutadans de la Unió Europea: catalans, espanyols, italians… Fins i tot, els catalans amb lligams espanyols podran gaudir de la doble nacionalitat.
Això sí, no cal dir que ens administrarem molt millor.
Quan en Joan Herrera hagi vist això, esdevindrà independentista immediatament.
Vèncer o convèncer.
La ciutadania catalana enlloc d’anar-nos esclafant entre nosaltres, hauríem d’intentar fer un front comú, i poder arribar a debatre sense consignes partidistes el nostre paper dins les Espanyes. Malauradament la majoria dels electes i càrrecs polítics son incapaços de qüestionar res. No fos cas que es qüestionés la seva bicoca personal dins les estructures del partit. La vida és molt dura, quan te l’has de treballar sense el paraigua del partit.
El sobiranisme ens garantiria una nació més democràtica?.
Xavier, al meu parer, han estat els 21 diputats del PSC qui han salvat la ministra. A més de felicitar-la al final de la votació.
Els diputats d’altres nacions no espanyoles (PNB, BNG), potser seria millor per a tots votar plegats, però no són catalans.
Els del PSC sí que són catalans. Bé, ciutadans de Catalunya.
Per tota la resta d’acord. I fins dissabte a la mani.