Que et moqui la iaia

Sóc un seguidor apassionat d’això dels blocs, tot i la meva escassa habilitat internàutica. Els blocs són dels pocs espais on les notícies que representa que ens interessen no són, encara, seleccionades al servei d’interessos inconfessables. 

Com a lector, he observat que quan trobes un bloc que t’agrada i comences a navegar amunt i avall pels apunts, acabes espetegant al primer de tots, que sol ser improvisat i insegur. Per això he decidit explicar una mica dels meus propòsits en aquesta primera entrada, per tal de no donar una impressió desendreçada als futurs lectors, que, com deia la iaia, convé tenir-ho tot a lloc per si ve una visita inesperada.

Hi ha molts blocs de polítics i de política, cosa que desmenteix que aquesta noble i antiga ocupació hagi perdut interès. Els polítics, pobrets, s’emporten alguns disgustos amb la seva obsessió d’omplir el ciberespai amb les seves dèries i proclames, però això no sembla desalentar-los. Hi ha, per exemple, un senyor que es diu Joan Puig, que dedica les seves energies a causes tan perdudes com aturar la piscina del director d’El Mundo, protagonitzant agosarades accions reivindicatives, com deixar-se fotografiar amb el seu banyador blau cel, la seva panxolina i la pell tota blanca, armat amb el seu carnet de diputat a la boca per tal d’aturar l’abús del poderós perejota. El bon home, que manté amb constància màrtir un bloc incendiari, va tenir no fa gaire el disgust de perdre el seu escó de diputat per molt pocs vots. Tot i portar anys amb el seu apreciable bloc, ha resultat que l’apunt més llegit és el que va escriure després de la desfeta. Morbositat, suposo que és el nom escaient. A la gent li agrada (o ens agrada, jo també posava Antena 3 quan en èpoques llunyanes el Barça guanyava la lliga) veure com el proïsme afronta l’adversitat.

Bé, això no és el bloc d’un polític, o sigui que els que alimentin aquestes baixes passions no cal que s’hi entretinguin.

Després hi ha els blocs bufons, que jo n’hi dic, com el del Salvador Sostres o el tristament desaparegut Bloc Blotxí. Aquests blocs miren desesperadament de captar audiència i no s’hi posen per poc. L’amic Botxí era capaç de declarar des que s’alegrava que la María San Gil (aquesta bona senyora que ara surt tot el dia a la Cope) tingués càncer, fins que la sida feia bona feina carregant-se indesitjables, passant per tirar-se un pet cibernàutic el dia de la Hispanitat. Què dir de l’inimitable Sostres, capaç de deixar escrit que la malaltia del Duran i Lleida era conseqüència de la somatització de la derrota o que l’edat que la gent s’hauria d’incorporar al mon del treball són els sis anys, o que el Josep Anglada és un patriota català? Genis de la bufonada, de l’art de cridar l’atenció.

Però, no, tampoc, aquest no és un bloc bufó (o freaky, com dirien els joves escassos de vocabulari), bàsicament per la falta de qualitats del seu autor, que tot i ser sensible al pecat de la vanitat, no té ocurrències tan extravagants, i, sense proposar-s’ho, conserva encara algun principi moral.

 Després hi ha els blocs íntims de tendències eròtiques, com el famós Bloc de Mireia, que ha donat el salt al mon del paper imprès amb un títol tan fi com “Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)”. Tampoc em veig capaç d’imitar-los, tot i la gràcia que es veu que fa quan dius calces, tita o cul. He estat víctima d’una educació repressiva i espanyolista, contra la que provo de rebelar-me, però em temo que en un racó del meu cervellet hi ha una molla que salta quan es parla de sexe amb paraules grolleres, i no aconsegueixo no avergonyir-me’n.

Bé, de moment ho deixo aquí i ja continuarem, que quan trobes un post massa llarg et venen ganes de sortir, i no és el cas de començar a perdre lectors abans de començar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!