Moreno i companyia

¿Pagar sense sucar?

Vicent Moreno Mira

Sabem que la ingenuïtat ens fa mirar el dit que assenyala la lluna, en lloc de mirar el fenomen principal de l’acció.

Ho dic per les disputes que suscita el pressupost de l’Estat i, de manera especial, la partida destinada al sector audiovisual per al pròxim exercici. Crec que aquesta assignació és la que ens fa fixar-nos en el missatger i no en l’objectiu.  És a dir, com si ens abaixàrem els pantalons davall del rètol on posa WC i procedírem. Per tant, és convenient enfocar el què original que no és altre que la mateixa Constitució que tant branden els uns i els altres.

Desconec si  la pertinaç vulneració de la “ley de leyes que nos hemos dado” (sic) pot ser considerada com un delicte per part de l’Estat: d’entrada, prevaricació. En efecte, els punts 2 i 3 de l’article 3 són ignorats, si no violats, des de totes les instàncies de l’Estat. No d’una altra manera s’explica la negligent marginació de l’idioma propi i oficial del 28% de la població espanyola.

Dit açò, estic perplex per l’heroica negociació que ha aconseguit —verbalment— un 5% de quota per a la llengua pròpia i oficial de catorze milions, més o menys, de persones.

L’Espanya del “todos somos iguales”, no ens vol per a res més que no siga la recaptació dels tributs i les platges. País Valencià. Cada dia ho tinc més clar.