Sucronensis sinus
Vicent Moreno i Mira
Aneu a saber què s’ha fet d’aquelles grues del port de València que em fascinaven de tan grans com eren. Totes dues portaven noms en què la força era l’atribut superior. La més gran duia el nom d’Hèrcules; i la més petita, el de Goliat. El primer, extret de la mitologia clàssica i l’altre del relat veterotestamentari. Després n’instal·laren moltes de més potents, immensament més altes, però sense nom. També ampliaren les capacitats portuàries succionant, amb ambició famèlica, el litoral sucronensis. La Creu de la Conca i la Punta d’en Silvestre foren les grans sacrificades, com també les platges de més al sud de l’estuari del riu. Ara ja han començat a executar un pla mastodòntic sense que les previsibles conseqüències els faça tremolar el pols.
Tot açò ve a tomb perquè em pregunte si és necessari créixer sense límits. Em pregunte si és menester guanyar metres quadrats –i cúbics!– al mar, per tal de convertir València en el primer port de la Mediterrània en el tràfic de mercaderies de dubtosa rendibilitat per al nostre país. El País Valencià, vull dir, perquè l’Estat sí que pot traure’n benefici a costa del que siga. Per exemple, liquidar les platges del sud i perjudicar l’Albufera. Per això torne a preguntar: és honest devastar físicament un país després de buidar-lo psíquicament?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!