Moreno i companyia

Coses dels Moreno

8 d'agost de 2015
0 comentaris

“Oigo, Patria, tu aflicción…

“Oigo, Patria, tu aflicción…

y escucho el triste concierto

que forman el dúo imperfecto

de Soraya y de Rajoy”

 

Una vegada feta la introducció amb l’èpica que l’assumpte reclama, entraré en matèria.

Tot fa pensar que l’anhel de llibertat d’una bona part de Catalunya, no fa gens de gràcia a l’Espanya castellana o castellanitzada. És més: els horroritza! Era ben previsible, ja que la gàbia indissoluble no admet rebequeries dissidents.

No és, doncs, cap sorpresa la incomoditat de la classe dominant enfront d’uns designis suficientment enraonats. Per això les jerarquies, insensibles, impassibles i sordes, s’han trobat amb rebel·lies inesperades, insòlites. No descobriré res de nou si afirme que els poders centrals de tot pelatge pugnen per mantenir les persones i les cultures no castellanes en estat de submissió.

Ara, el primer ministre del Regne d’Espanya, assistit per la inefable princesa de l’últim vers, està interessat a fer avortar moviments democràtics. Alterat, compungit i agre, amenaça el lliure albir de molts catalans; se li trenca la veu, quan apel·la a la sagrada unitat de la seua pàtria. Però ell sap que, tant si guanya l’integrisme –solució probable– com si triomfa el sobiranisme, la batalla ja l’ha perduda. En cas que dominen els unionistes, sap que la voluntat d’un considerable i respectable segment de catalans està en marxa. Indeturables i carregats de raons, han dit prou. Ja no admetran junyir-se al jou de la Gran Castilla. S’han acabat les imposicions manu militari. I si els ofesos en mil circumstàncies seguen cadenes, les classes intel·lectuals i polítiques castellanòfones colliran les messes que han sembrat. Les omissions i els silencis també són responsables

Hauria de saber l’ínclit personatge que –majúscula– Ell va ser el màxim instigador de l’estat de la qüestió. Qui era qui arreplegava firmes contra un estatut referendat pel poble de Catalunya?

Ah, però l’espai s’acaba i no faré cap memorial de greuges. Només queda un interrogant que m’amoïna: nosaltres, els valencians, quan desconnectarem?

València, 5 d’agost del 2015


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.