Moreno i companyia

Coses dels Moreno

3 d'octubre de 2015
0 comentaris

Tres xiques de calendari

Tres xiques de calendari

Intrèpids i benvolguts lectors del blog “Moreno i companyia”:

Acabe de tancar un “poema” que pretén alegrar al lector, ja que dimana fragàncies de falla.

L’escena hauria de tindre com a fons “Les tres Gràcies de Rubens”. I els ninots estarien inspirats en la volumetria real, per tal d’aspirar a l’indult. Us demane clemència de bestreta alhora que el sotmet a la vostra consideració crítica.

 (hipotètics redolins per a una falla de la Secció Especial)

L’escena tindria com a fons “Les tres Gràcies” de Rubens

Només us diré un secret:

si m’atorgueu confiança,

descobrireu l’aliança

entre dos porgues i un vitet.

I el contuberni té gràcia

si el veiem amb perspectiva

perquè són daga ofensiva

d’una falsa democràcia.

Tres xiques de calendari

han assumit el paper

de rendir-li al foraster

el nostre ésser identitari.

Com un pom de flors divines

acabades d’esclatar

elles miren d’agranar

cap al niu de les gavines.

Una porta el ram simbòlic

d’una murta aristocràtica

assumint la fe dogmàtica

del pensament estrambòtic.

La rosa que du la segona

té espines que fan mal;

punxen com un espinal

disfressat de papallona

I què podem dir de la lira

que mostra la tercera dama?

no res, cantar el pentagrama

asseguts a la cadira.

La Bonig i la Punset

van juntetes a l’ofrena

la Isabel du la cadena

i Carolina el ganivet.

Però ara falta la tercera

per a combinar-ne tres.

Un trio de mosqueters

amb els trabucs de cacera.

Per això la de Torrent,

que és una excel•lent tribuna,

ha tingut la gran fortuna

de parlar un bell accent.

Però María José Català

no s’hi troba gens contenta:

abomina de la llengua

que sa mare li ensenyà.

Les tres detesten la ciència

que es resumeix en un punt.

Volen soterrar un difunt

que encara alena i és València.

Apàtrides i abdicants

de la seua obligació,

caminen a genollons

i adoren els ocupants.

Allà on claven la banya

surt un gran bisturí

que els acomoda el florí

al destí imperial d’Espanya.

I per si no en tingueren prou,

amb cadències d’odalisques

acusen de catalanistes

els qui fan servir la raó.

Este “poema” ha arribat

al final del cavalló.

Ara li cal un bon regó:

haurem d’anar amb trellat.

Cento de Patraix

 

Trauma social… ara?
15.11.2017 | 9.12
Elogi del radical
02.04.2018 | 2.04
Tres xiques de calendari
03.10.2015 | 2.12

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.