Moreno i companyia

Coses dels Moreno

17 de juliol de 2016
0 comentaris

Jo denuncie

Jo denuncie

(A manera d’introducció, diré que em dispose a reproduir un article escrit el maig del 2015 i que resta inèdit, ja que la premsa presumptament progressista de Madrid no va considerar oportú publicar-lo. Si no ha perdut –malauradament– vigència, la decisió d’enviar-lo a LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ haurà estat correcta. Naturalment, el traduïsc a la llengua que és pròpia dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó on no en tenen una altra de més elegant.)

No m’avergonyeix amprar el títol a Zola, encara que el contingut d’aquest text no es refereix a un fet concret, sinó a la situació d’un assumpte crucial. Crucial per a mi, he d’afegir; malgrat que aquest material inflamable hauria d’haver sigut detectat –i assumit– per la totalitat de l’Estat. Almenys eixe era el propòsit –supose– dels pròcers que redactaren la Constitució del 78. És a dir, la qüestió hauria de preocupar tota la ciutadania espanyola perquè l’abast i els efectes que té no són innocus ni menors.

Encara que, vist amb la perspectiva temporal, la conducta que denuncie ha sigut la norma inalterable al llarg dels quaranta anys de democràcia. M’ajustaré a aquest darrer període perquè, tot i que puc fer-ho, preferisc no remuntar el curs del temps més enllà del necessari. Aquestes conviccions, sancionades en el banc de proves de l’empirisme, són les que forgen la base intel·lectiva d’aquestes ratlles.

No obstant l’afany de justícia que impregna el meu propòsit, no em faig vàcues il·lusions: dubte que es produïsquen excessives mostres de complicitat; ni tan sols confie en l’onejar somrient dels estendards de la comprensió. Perquè els últims anys han sorgit greus motius perquè les doctes i solvents plomes que envege s’hagueren involucrat en el problema. No ho han fet. He d’entendre, doncs, que el clamorós silenci em llança un avís: La “seua” cultura –interprete– és l’única que mereix atencions pecuniàries i estimuladores. Però aquesta passivitat i anuència amb el poder establit no eludeix el conflicte: l’ajorna, l’amaga. Sí, l’Espanya d’arrel estrictament castellana té un problema i ofereix símptomes d’oblidar-lo encara que el potencial latent a l’interior puga esclatar en qualsevol moment. Els efectes podrien ser letals. Sobretot si s’encaparra a assentar el pes ideològic de l’Estat en un sol pilar cultural. No descobrisc cap enigma si afirme que el concurs ¡equitatiu! de les nacions no dominants desactivaria la metxa encesa que podria fer tremolar l’estructura fràgil de la unicitat. No. No m’equivoque quan qualifique de feble l’arquitectura política i anímica d’Espanya. Tan làbil és l’esquelet substancial que necessita recórrer a la força –física i psíquica– per a integrar allò que hauria d’adherir-se al projecte comú voluntàriament i sense recances. Sense recances i sense por, és clar. Per això arribe a la conclusió que la inclusió que suggerisc és una exigència moral i pragmàtica alhora. A les cultures històriques no castellanes no se’ls pot negar la presència real en la bastida de la res publica. Si la intelligentsia dominant –o acastellanada que és el mateix– no creu en la riquesa que comporta la diversitat intrínseca, Espanya s’ha de trencar un dia o altre. Tal vegada per a reinventar-se amb uns paràmetres més justos… o no (tot depèn de la voluntat de les parts).

Bé, el pensament lliure ja no accepta el rebuig obscé o l’oblit sofisticat que l’arrogància de l’Estat unitari ha practicat durant segles. És hora, doncs, d’abraçar els qui, reafirmant els legítims orígens –res a veure amb don Pelayo– romanen díscols tancats pels forrellats de la coerció (que potser és eixe el mecanisme que sosté l’artifici d’una indissolubilitat unilateral?)

Els drets substanciats de la història reclamen actuar i protagonitzar el seu rol sobre les taules d’un escenari amable i fraternal. Escenari que haurà de fer un gir copernicà si vol sobreviure indemne. Per això entenc l’equitat com el que és: igualtat absoluta. En fi, crec que la rigidesa impostada d’una fictícia superioritat elevada a l’estadi de supremacia pot clavillar els fonaments, la base. No és, ho repetisc, un litigi que es puga ocultar darrere dels vels evidents del desdeny ni del subtil laissez faire de la indolència estulta.

Aquest article, a pesar de les tensions que el configuren no vol ser tampoc el cant planyívol que sol entonar la víctima d’una ignomínia secular. Res d’això. D’altra banda, eludiré els detalls per a evitar al lector el discurs d’una inacabable llista de greuges que l’aclapararien. (Podria omplir diverses planes de lletra menuda i espais compactes). Per això les ratlles que flueixen d’una deu inesgotada pertanyen a l’àmbit de l’exigència legal en vigor: prescindiré, doncs, del passat i ometré els arguments que dicta la regió emocional. I ho faré encara que el context primordial que il·lustra aquest text s’inscriu en els recòndits refugis del sentiment.

Per a reflectir l’al·legat que inspira el voluntariós treball, em permet singularitzar un exemple a través de la modèstia del sotasignat. Veureu per què. Jo seria feliç dins d’un estat que respectara les diverses cultures constitutives del territori. A priori se’m pot objectar: «però és que no s’han fixat en els diversos estatuts d’autonomia?». En el meu cas, no; supose que aquells que adopten la docilitat com a síntesi ideal de vida, estan encantats. Però jo vos faig partícips de la meua dèria i confesse el següent: percep que els governants que han pilotat la nau valenciana durant els últims cinc lustres, han sigut mà d’obra de franc la missió de la qual era seccionar el fet idiomàtic i cultural en una fragmentació inviable i, en conseqüència, suïcida. Per a aquesta finalitat disgregadora, el centre peninsular mai no ha discutit recursos econòmics, mitjans jurídics i reforçaments interiors còmplices. Fabulosa manera d’interpretar el mandat constitucional! En altres paraules, el poder omnímode obvia unitats científiques mentre intenta homogeneïtzar diversitats que consoliden una idea espúria. No ho aconseguiran en la mesura que la intel·ligència, la ciència i la llibertat no siguen extirpades per la via del justo derecho de conquista. O és que la meua il·lusió de permanència m’impedeix captar una realitat fagocitadora? Em negue a considerar tal contrafur. Tanmateix, què no seran capaços de perpetrar davant de la innocència dels administrats amb alzheimer induït?

El tema no és banal: incumbeix als alts poders de l’estat. Per això mateix importa a tot el conjunt, en el cas que l’article 3, punt 3 de la Constitució, no siga una mera simulació d’intencions no satisfetes. O el que té similar valor argumental: un estratagema més que perseguisca l’obediència mitjançant l’afalac embafós en forma de fal·làcia legal.

Des del regnat dels Àustria –recordem les consignes del comte duc–, fins a les operacions dels ministeris actuals , les mesures indiquen una forta recentralització dels antics regnes. I no ho fan a través de la seducció, sinó amb la duresa prepotent i imperativa. El nacionalisme de l’estat, pacient lector, degluteix la història dels altres pobles. Aquesta característica, filla predilecta de l’astúcia vassallàtica, mai no ha de substituir la raó. És una actitud nefasta perquè aquesta, la raó, no consentirà mai que la submissió eclipse la consciència de ser. De moment les gònades obturen el raciocini. Per tot açò, sent el pes d’Espanya com la llosa d’un sepulcre dictatorial.

Unes ratlles abans he dit regnes i no comunitats. No m’he equivocat i advertisc que no tinc la intenció de submergir-me en glòries pretèrites. Sols que no vull ser inclòs en l’esfera obseqüent, servil i estèril. El requeriment que formule no té data de caducitat (per dissort); és actualitat pura. D’altra banda, sé que els objectius de les classes dominants pretenen sostraure’ns la memòria. No sols la memòria, sinó, també, la consciència. La identitat. Mai no ho permetré. Ho he dit més amunt. Sols tinc la facultat de pensar en llibertat. Les línies vermelles inviolables les traça cadascú segons els nivells de coneixements assolits. D’autoreconeixement, afegisc. I amb açò dibuixe, més encara, els perfils de la meua exigència politicocultural.

Riquesa, idioma i cultura són termes bells, indispensables i explícits. L’articulat constitucional els recull en el frontispici i els ofereix com a primícia. Però el realisme és contumaç: han sigut emmudits, suprimits, oblidats… només són un esquer, un placebo per a càndids irreflexius. Un altre miratge… Així doncs, si no es cometera prevaricació amb el teòric article 3.3 del document tantes vegades esgrimit com un arma llancívola, la permanència en el mapa hispànic seria un plaer. Quanta variada bellesa! Quants contrastos! Quantes cultures! Quanta saviesa! Quin panorama més just! Quin somni tan dolç! Però, pel que es veu, la uniformitat granítica –i no pas la unitat plural–, necessita el sacrifici dels fets identitaris no afins. Incordiem. (És una reflexió, no una arenga, encara que podia ser ambdues coses). En fi, la cosa no pot ser i prou que ho lamente. Aquesta és, doncs, la raó última que m’impulsa a denunciar l’estrepitosa absència de sensibilitat dels que regeixen el Regne d’Espanya. Ah, persistisc en la denúncia. On és la comprensió, la fraternitat, la solidaritat de la intel·lectualitat creadora d’opinió a nivell general? Res. Paraules gastades sense valor d’ús.

Els mitjans públics i privats que controlen l’espai comunicatiu espanyol reflecteixen, amb pertinaç obstinació, l’hegemonia d’una sola nació. Una sinècdoque falsària per a incauts. Estan madrilenyitzant la inerme ciutadania. I quan podria coexistir una pluralitat audiovisual pròpia del meu món lingüístic, és ofegat per instints xenòfobs. Conste el profund repudi a la catequització via subliminar. Aquest incontrovertible fet –la transgressió a l’article de la “consti”– infringeix la llei a la vegada que omet les cultures no castellanes. Les autoritats que ens han governat –tots, m’afanye a concretar– haurien de captar i sospesar les reaccions que són rèplica legítima. Llevat que la contumàcia secular dels fets mostren un objectiu altament perillós: el tancament de la Gran Castella.

Seria una llàstima, germans de les Astúries d’Oviedo, de Lleó, de les Castelles, d’Andalusia, d’Extremadura, de Múrcia… I és summament dolorós que les forces que tenen el monopoli absolut del poder no hagen entés que en el tauler de la política es juga el tresor de la meua dignitat.

Bé, tal vegada aquest escrit és un anacronisme Però persistiré en aquest quefer fins que les forces m’abandonen. Aquesta és, amic lector, la meua naturalesa.

V. M. i M.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.