Amb quina rapidesa Cronos fa girar la roda inexorable del temps. Sembla que ha sigut un sospir i ja fa més d’una setmana que, seguint els savis consells de l’exalcaldessa del Valle del Ujón, plore l’amargor de la derrota. Reclòs al racó més penombrós de casa, enyore un passat venturós. Perquè dues dècades i mitja són prou raons per a marcar una època: l’era atziaga de la perfídia.
Ah, quines èpoques d’esplendor patriòtic que només la il·lusió metafísica i delirant és capaç d’imaginar. Com recorde aquelles gestes èpiques mereixedores d’un capítol brillant en el devenir de la història del meu Poble. Mentre les llàgrimes caven solcs d’atribolament en les galtes pansides per la nostàlgia, les propostes i els fets desfilen com en una pel·lícula de gàngsters. Efectivament, aquests són temps de contricions i de rendició de comptes. Fem-ho.
Com me’n recorde, de l’entusiasme del poder mediàtic (incloent-hi el diari degà), exigint la presència del valencià de tots els rètols públics escrits, exclusivament, en la llengua salvífica!
I de quina manera les prodigioses ments governants elaboraven una llei de símbols obseqüents i llagoters amb el poder; veure’ls amb les esmolades banyes envestir la Gran Sangonera Imperial en demanda del Corredor Mediterrani; sentir el clamor indignat quan clausuraren els únics mitjans que ens connectaven amb les arrels irrevocables. I, també, veure la massa militant del partit que pilota La Diva soprano, eixint al carrer en tromba, protestant per la vulneració sistèmica de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Quins records…
Que feliç em feia la valentia dels seguidors de la Pitonissa Màxima, quan intentaven recobrar els cabals –morals i materials– confiscats en virtut del justo derecho de conquista.
Quin goig em feien les mobilitzacions de les multituds addictes llançant-se al carrer i enarborant els estendards de la reivindicació justa en les àrees identitàries i financeres…!
En contaria tants, de moments estel·lars…! Però he de concloure. Els gemecs m’ennueguen i sóc incapaç de remembrar tants instants de glòria com m’inundaren el dipòsit de joia exultant. Ara vaig amb la reserva.
Per tot això, acabe aquestes malenconioses ratlles quan ressona dins de mi la veu imperiosa de l’Honorable Dama. Ah, la veu, quin do de la natura!: el verb hiperbòlic, grandiloqüent i emfàtic de la Gran Sibil·la tonant reconforta l’ànima ferida. Sí, sí. Però alerta: les apocalíptiques arengues, inspirades en les al·locucions de certes ideologies sorgides en el període d’entreguerres, poden ser l’anunci d’una altra travessia del desert. I, si és així, benvolgut lector, alguns no arribarem a l’oasi.
V. M. i M.
València, 3 de juliol del 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!