Aquest cap de setmana passat, el del 18 de novembre, les carreteres franceses han estat un punt calent. Milers de ciutadans les han ocupades impedint-ne el trànsit. Duien armilles grogues, d’un groc més que sospitós. Els aldarulls han estat grossos, tant per la dimensió de la protesta com també pel nombre de persones que hi
Ja sé que és un títol llustrós. De cara a la galeria, que es diu. I potser, els més optimistes, que sempre n’hi ha, i per ventura és saludable que n’hi hagi, s’ho veuen fet. A un negat donau-li aigua. I a la justícia espanyola només li faltava aquesta poalada de verrim per quedar tan
Tenc un amic de Sueca que compra moltes coses on line. La seva dona, graciosa ella, diu, rient-se’n, que és un comprador compulsiu, gairebé patològic i ens explica, als sopars, les darreres adquisicions del seu marit. Una de les novetats ha estat comprar-se una cafetera. Ens en va mostrar la foto i el preu,-
Anar a Lluc era, no sé si ho és encara, una forma de religiositat popular molt arrelada a l’illa de Mallorca. Encara record, de menut, que quan una família comprava un cotxe, un Seat 600, acudien al santuari tot cercant la protecció de la Verge i en tornaven amb les cintes de rigor. També, era
M’agrada llegir les petites notes que publica l’historiador Guillem Morro Veny. Ho fa en el seu perfil de facebook. Són escrits breus, sovint a partir d’una il·lustració, de la fotografia d’un document o d’un dibuix seu, que també se’n desfà prou bé. Una de les darreres, per exemple, mostra una fotografia de part d’un document
Ara en diuen karma.. que el mot fa modern i cosmopolita. Karma és un mot de moda, com una mena de paradoxa compensadora de les injustícies humanes o còsmiques. Abans érem molt més de la terra. I quan algú ens feia una mala passada o ens agreujava per qualsevol raó es deia amb to de
La fauna domèstica s’ha multiplicat. I no ho dic per les Cospedals i les Sorayas, que sí, potser són fauna, però no domèstica. Ho dic per les mèl·leres del corral, que aprofitant aquesta primavera ufana s’han multiplicat. Han guanyat la batalla de la supervivència als moixos, que també n’hi ha, ensenyorits, comunals, però que a
Ja sé que el nou govern de Sánchez mereix un termini d’indulgències plenàries, encara que sigui curt, i que mostri una mica allò que és capaç de fer. De totes maneres, encara que vulgui tenir una carcassa d’allò més progressista – hi ha més dones que homes, això és el gran llautó que brilla refulgent-,
Començarem pel títol. A Mallorca una tereseta és un titella, un putxinel·li, ras i curt. Un d’aquests personatges buits, sense cos ni ànima i que són manipulats per una mà aliena. Per ca nostra, he sentit a dir: no facis més la tereseta. Això volia dir, que no fes més el pallasso, més o menys
En Rajoy està nerviós. Pipelleja amb una freqüència inusitada. La flegma gallega se li esvaeix com una calça que es desfà. Tot fa pensar que té les hores comptades. Tanmateix, tot era una qüestió de temps, però la sentència del cas Gurtel sembla que en precipitarà els esdeveniments. Fa uns dies, vaig llegir no sé
Segurament si a un mallorquí d’aquests que gonelleja una mica molt li demanassin per aquesta expressió sens dubte afirmaria per activa i per passiva que és ben mallorquina. Per altra banda, si la mateixa pregunta es fes a una valencià d’aquests que blavegen tant com bavegen diria que aquesta expressió deu ser catalana, que ells
Hi ha articles que hom li estimaria més no haver d’escriure. M’estimaria molt més intentar enfilar l’agulla parlant de les bucòliques prades on, fa uns dies, es feia ben visible aquell vers de Bartomeu Rosselló- Pòrcel: “Oh desmai en les tiges onejants”; però si volem que algú en el futur pugui emocionar-se amb aquesta imatge
Sembla que de cada dia més la política s’esbutza per les costures més sòrdides i cavernícoles. Allò que compta és el titular cridaner, el tuït esbofegador, la coça a l’os de la cama de la dignitat. En Gabriel Company, el mitja unça del PP Balear, sembla que també s’hagi apuntat a aquest carro de l’estultícia
O COM TRAURÀ UN CANDIDAT NET EN RIVERA ENTRE TANTA CLAVEGUERA? Ja sabem que en Rajoy no sol parlar gaire; a vegades s’embarbussa, d’altres esportella la frase de mala manera, deixa paraules enlaire. Silencis. Buits. Els tests s’assemblen a les olles de la mateixa manera que la paraula emesa al cervell productor. Coses inevitables de
A ca nostra, quan m’enviaven a cercar alguna cosa – el covenet del cosir, ma mare, per exemple- i jo m’estorbava més del compte ella em reprenia i em deia; què hem d’esperar que vengui el sant Adveniment! I jo llavors agafava unes carreres una mica més falagueres no fos cosa que fora l’espardenya qui