Hi ha articles que hom li estimaria més no haver d’escriure. M’estimaria molt més intentar enfilar l’agulla parlant de les bucòliques prades on, fa uns dies, es feia ben visible aquell vers de Bartomeu Rosselló- Pòrcel: “Oh desmai en les tiges onejants”; però si volem que algú en el futur pugui emocionar-se amb aquesta imatge no ens queda altra alternativa que agafar el mall i començar a picar pedra, que massa sovint el marge, que ens pensàvem fort, s’esboldrega.
La notícia m’ha transportat gairebé 30 enrere anys i la veritat que no m’ha arrebossat de nostàlgia, sinó més aviat d’oi i d’impotència. Fa 30 anys o més que la jurisprudència va instituir que el dret dels administrats (en aquest cas de poder-se expressar en català a les Illes) passava per damunt dels drets dels administradors. Així, tot i que les primeres varen ser impugnades, va ser ben lícit i s’ajustava a l’Estatut, ergo a la Constitució, que els coneixements de català fossin un requisit per a accedir a una plaça pública de l’administració, local o autonòmica, de les Balears.
Si en voleu llegir més, clicau l’enllaç
https://dbalears.cat/opinio/2018/05/11/315045/doctrines-imposicions.html
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!