(El president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, va dir al ple del Parlament que la culpa del fracàs escolar a les Illes Balears la tenien les lleis socialistes i la immersió lingüística, en aquest article li adreça una carta que segur no llegirà. Convé deixar-ne testimoni i respondre als atacs a la llengua
(Dins aquesta ofensiva del PP contra la llengua catalana, a les Illes Balears s’acaba d’aprovar el TIL, un decret que a s’anticipa a la llei WERT i que l’únic que pretén, com ja ha fet a altres territoris de parla catalana, és arraconar el català de l’escola o de la res publica. No és l’únic
Sembla que l’Ajuntament de Palma vol aprovar sancionar amb 300 €, aquells renous provinents d’actes carnals. Ja s’ho imaginen: xiscles, esglais, crits i altres barrumbades sonores tot just quan es tasta l’inefable. La mesura em sembla quasi insultant i discriminatòria. I sobretot, fomenta l’incivisme o, millor dit, la incivilitat. Vegem-ne algunes flaques discriminatòries. Com que
Supòs que tots envejam allò que no tenim. I si una cosa jo enveig del germà proïsme és l’aplom necessari. El sempre navegar dins la justa mesura. Diuen que quan Barcelona va ser bombardejada per l’aviació franquista, Carles Riba va prosseguir, immutable, la seva lliçó a la universitat de Barcelona. Malauradament, la meva constitució interna
Seria insultar la literatura, en Cervantes en especial, comparar el president Bauzá amb el Quixot. Una barbàrie imperdonable. Tanmateix, alguna cosa tenen en comú: aquesta obstinada mania d’aniquilar tots els seus enemics. I si no el tenen a mà, se’ls fabriquen. Es tractava, en el cas de l’heroi literari, d’envestir amb la llança a tort
En aquests moments hi ha una orquestra d’opinions coincidents: la culpa de l’actual situació de crisi sobretot correspon a les comunitats autònomes i, més secundàriament, als ajuntaments. L’Estat s’autopresenta com l’administració responsable i eficient que serà capaç de posar remei a tant de desgavell.Evidentment la responsabilitat de la crisi està molt repartida, ben segur
Arribares a la platja com una metàfora de la creació, Gràcia escindida d’una tela de Sandro Boticcelli. Havies passat, criatura anònima i perserverant, la zona de roques i pedres seguint el caminoi de terra empolsimada. En arribar a la zona d’algues et vares treure les sandàlies. Avançaves per l’arena amb el teu vestit ample
Havia decidit que avui seria un dia especial. Mentre s’afaitava, rostre de pallasso decrèpit, així mateix pensà que, potser, aquestes coses no es poden instaurar. No depenen d’un mateix. Arrufà el nas, entre la boira del bany, pel vidre, retrovisor entelat, contemplava la imatge fugaç del seu atropellament. En un pas zebra, un cotxe vermell,
No ho puc evitar, m’entra per la boca una bafarada agra d’indignació i se’m fa un nus a l’estómac. Tenc la panxa inflada com els infants de Biafra. Ells la hi tenen de fam i de misèria, jo encara no, però sí d’una potent indignació. L’assumpte de Bankia em supera. I això que no n’entenc
A les Illes Balears, quan es varen anunciar des de Madrid les retallades en matèria educativa, els governants varen treure pit i digueren que a les Illes no es retallaria res perquè ja havien fet els deures. Als caps d’uns dies, a través de la premsa – El Mundo- ens vàrem assabentar que sí que
Ara que ja està fet es pot proclamar amb certesa que la lliga l’ha guanyada el més regular, però no el millor ni qui ha practicat un joc més estètic. El joc simplista, moltes vegades, del Madrid ha pogut més que no les alambinades jugades del Barça; també, el primitivisme verbal i gestual està
L’exercici del govern de la cosa pública hauria de tenir grans dosis de coherència i responsabilitat. I sembla que ni una cosa ni l’altra hi abunden gaire. Alerta, dins aquest cove no només hi hem de posar els electes i els digitalitzats, sinó també hi hem d’incloure el que podríem anomenar les forces vives.
Majestat, Avui a l’escola ens han dit si volíem participar en un concurs Què és un rei per a tu? La mestra, ens ho ha dit una mica de cap de dent, sense gaire entusiasme. Els alumnes tot d’una ens adonam de les coses. Segurament la direcció la hi deu haver obligada. Ja se sap,
Ja em perdonarà, sr. Rajoy, que em dirigeixi a vostè, però és el qui mana en aquests moments. Ja sé que la culpa no és tota seva. Com bé diu, la cosa l’ha rebuda en herència. Dels altres? No, no sigui tan poca pena. També dels seus. De quan manava l’Aznar i més lluny encara.
La fita va ser històrica. El nombre de participants exactes tant fa ! La policia només en va comptar 15.000, devia ser perquè per maca de pressupost ja no tenien tinta al bolígraf ni paper per consignar-hi més quadrets. L’organització parla de 50.000, que són molts en l’illa de la Calma. Tanmateix, l’oblit del president/presidente