El pols de la llengua als Països Catalans

En una entrevista[1] que se li féu l’any passat, l’escriptora catalana d’origen amazic Najat El Hachmi afirmava, sense embuts, que per a molta gent d’aquest país “la immigració té la culpa de tot, també dels problemes de la llengua” i ho reblava quan deia: “com si abans hagués estat tot resolt. És defugir la responsabilitat de cadascun de nosaltres envers la nostra llengua, és molt fàcil culpar qui acaba d’arribar, que no té ni idea del que passa aquí. És més fàcil que fer autocrítica i veure què és el que no funciona”.

Pel que fa als usos lingüístics a Catalunya, com en altres temes (habitatge, sanitat, situació laboral…), el que ha fet la immigració és posar damunt la taula tot allò que la nostra societat no havia acabat de resoldre. Posar, en definitiva, en evidència algunes qüestions més o menys somortes, que alguns s’entossudien a fer veure que no eren importants, en el cas que ens ocupa, per al futur de la llengua:

·         Quina llengua predomina en una conversa en què només un interlocutor no s’expressa en català tot i que l’entengui perfectament?

·         En quina llengua ens adrecem a una persona que no percebem del grup[2]?

·         Té sentit fer l’escolaritat dels infants en català però la formació dels adults, en molts llocs de Catalunya, en castellà?

·         Hi ha continuïtat, pel que fa als usos lingüístics, entre el centre educatiu i les activitats culturals, esportives, lúdiques que s’organitzen en l’entorn escolar?

·         És lògic fer un ensenyament primari en què la llengua primera és el català, però que, en canvi, quan es passa a secundària els usos lingüístics de, fins i tot, el professorat no són sempre favorables al català ja que es fa un ús no professional de la llengua (molts cops a classes teòricament en català, davant d’un alumne que pregunta en castellà, el professorat contesta també en aquesta llengua perquè fa el mateix que fa la majoria de la ciutadania al carrer: contestar en castellà quan algú se li adreça en castellà)?

·         (…)

Tot això ha fet que, com a societat, ens preguntéssim quina volíem que fos la llengua de cohesió social i, per tant, quina havia de ser la principal llengua d’acollida a Catalunya. En aquest sentit, cal recordar que el 2 de juny proppassat el Govern català aprovà el Projecte de Llei d’Acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya,

[1] L’escletxa. Revista de llengua i cultura catalanes. Núm. 18. Barcelona, estiu 2008.

[2] Per exemplificar aquesta actitud dels catalanoparlants, només cal recordar l’anècdota que explicava el cantant mallorquí de mare guineana Guillem d’Efak (vegeu el llibre de Tomeu Mestre, Balada d’en Guillem d’Efak, Palma: Documenta 1997): “anava a una fonda o un casino a dinar i l’amo em demanava què volia en foraster (a Mallorca vol dir castellà). Quan jo li contestava en català, més d’una vegada em replicaven: germanet, si no vos sentís xerrar hauria jurat que éreu negre!”…

on s’afirmava:

En la seva condició de llengua pròpia de Catalunya, el català té la consideració de llengua comuna per a la gestió de les polítiques d’acollida i d’integració. Té també la consideració de llengua vehicular de la formació i la informació, instrument bàsic per a la plena integració al país. Amb aquesta finalitat, l’aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida començarà per l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana.

Per tant, hi ha una aposta clara, institucionalment parlant, de fer del català la llengua de cohesió social d’aquest país, tal i com es deia ja al Pla per a la Llengua i la Cohesió Social, que aprovà el Departament d’Educació el 2004.

Ara bé, malgrat aquesta, diguem-ne, declaració de principis, la realitat és que la integració a la llengua catalana es fa des d’una feblesa considerable, ja que, actualment, el català no és la llengua necessària, imprescindible, per viure en bona part del nostre país. Però ha de quedar molt clar que aquesta feblesa no és producte de la immigració sinó d’unes circumstàncies que arrenquen d’una altra època.

Partint d’aquestes premisses, el model català s’ha de basar per una aposta per l’addició de llengües i de cultures, on el català esdevingui realment la llengua comuna i, certament, en aquests moments, només un part de l’escola garanteix que s’avanci en aquesta línia. Aquesta afirmació implica, per tant, un respecte, una valoració, un manteniment i una potenciació de les diverses llengües presents en la nostra societat.

Evidentment que es tracta d’un repte molt complex. D’entrada, cal saber de què estem parlant, perquè, a voltes, sota el nom de “llengua materna”, de “llengua familiar”, de “llengua d’origen”, s’amaga la imposició de llengües oficials que no són, ben bé, la llengua familiar o materna de molts dels nostres alumnes. Quina llengua parlen, familiarment, la majoria dels xinesos que viuen a Catalunya? El wu i no pas el mandarí. Quina llengua parlen, familiarment, bona part dels paquistanesos que viuen entre nosaltres? El panjabi i no pas l’urdú. Quina llengua parlen els gitanos romanesos? El rom i no pas el romanès. Quina llengua parlen els marroquins que viuen aquí? Variants de l’amazic i variants col·loquials de l’àrab (el darija) i no pas l’àrab que s’aprèn a les classes d’àrab o a la mesquita… Molts cops s’ensenyen llengües estatals i no llengües familiars… En tot cas, el discurs de la importància de la primera llengua, de construir el coneixement a partir també d’aquesta primera llengua quedaria molt limitat perquè en molts contextos –com passa, per exemple, també a l’Estat espanyol, on a la Franja de Ponent el català no és la llengua de l’educació, sinó que ho és el castellà, malgrat que el català sigui la llengua de bona part de la població– la llengua d’instrucció no és la llengua pròpia del territori –la qual la majoria dels casos ni s’ensenya com assignatura.

També cal tenir en compte que aquest model català no s’hauria de basar en models que s’han aplicat en estats de “llengua forta”. Per exemple, segons una enquesta de 2002 de l’Institut national de la statistique et des études économiques (INSEE)

de l’Estat francès el 26% dels adults actuals van rebre dels seus pares una llengua diferent del francès (sigui un llengua dita “regional” sigui una llengua procedent de la immigració), però només un 9% d’aquest 26% la traspassava als fills. La pressió de la llengua forta, la llengua de l’escola (i quina escola!, que ha acabat pràcticament amb el català, el basc, l’occità, el bretó, el francoprovençal i, fins i tot, amb  el neerlandès, l’alemany i l’italià de Còrsega…), dels mitjans de comunicació, de l’Estat (en majúscula), de la gran cultura… ha acabat –i continua fent-ho– amb totes les altres llengües en nom de mentides tan grans com són, per exemple, l’afirmació que parlar a casa una altra llengua que no sigui la de l’Estat dificulta l’aprenentatge no únicament de la llengua de l’escola sinó l’aprenentatge en general (a la ciutat catalana de l’Alguer, a l’Estat italià, encara ara, podem trobar mestres que desaconsellen als, poquíssims, pares que mantenen el català que el continuïn parlant als seus fills, perquè consideren que dificulta l’aprenentatge de l’italià). Cal que recordem, per enèsima volta, J. Cummins quan afirmem  que el desenvolupament de la primera llengua ajuda al progrés de la segona llengua i a la inversa, el desenvolupament de la segona llengua influeix en el de la llengua familiar, és a dir, els dos sistemes lingüístics són interdependents?

En aquest sentit, només una dada referida al català, una llengua que, evidentment no té la força del francès. Segons l’enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 a Catalunya també hi ha un procés de transmissió lingüística intergeneracional a favor del català: l’ús del català amb el fill més gran (41%) és més alt que amb el pare (32,3%) o la mare (32,6%) i més encara que amb els avis materns o paterns. La dada és especialment significativa si tenim en compte que, majoritàriament, de la llengua que poua el català és d’una llengua forta com és el castellà, la qual, però, continua sent coneguda –i usada–  per totes les persones que viuen a Catalunya i, per tant, no és perd, ni de bon tros, com passa a l’Estat francès amb les llengües que no són el francès,

El cas de la llengua amaziga, i de les altres llengües procedents de la nova immigració, especialment les que al darrere no tenen una estructura estatal, és, però, un xic diferent. Fixem-nos si és complicat el manteniment de la llengua d’origen fora del territori original, quan un parlant del francès que viu a Anglaterra declara el següent:[1]

Em veig parlant malament en anglès al meu fill, ja que no és la meva llengua materna i que, evidentment, tinc accent francès quan parlo en anglès. La llengua majoritària s’aprèn a l’escola, al carrers, amb els amics, a la televisió… La llengua minoritària no disposa dels mateixos mecanisme reals d’aprenentatge. Mantenir-la, fins i tot fer-la progressar (sense acontentar-se, per exemple, amb la comprensió i l’expressió oral, sinó reclamar igualment un aprenentatge de la lectura i de l’escriptura) és una muntanya que cal escalar de mica en mica cada dia. Difícil, però no impossible. No fa falta anar de pressa. Cal procedir per etapes. Avançar sempre, però a passes petites. En tot cas, tinc el sentiment de fer-li un regal sagrat de vida al meu fill. Té aquesta immensa sort de ser bilingüe i, sobretot, bicultural. Pot ser que, quan sigui gram, opti per una llengua més que no pas l’altra. Pot ser que rebutgi el francès, abans adorat. No ho sé i, de tota manera, aquesta decisió li correspon a ell.

Sigui com sigui, el cert és que el sistema educatiu de Catalunya ni els anys 80, amb la immigració d’origen estatal –bàsicament de parla castellana[2]– ni en l’actualitat mai no ha aconsellat el canvi de llengua familiar, ja que es parteix de la idea que un bon model de llengua familiar (i bon model no vol dir precisament un model basat en una llengua “forta”, sinó amb una llengua viva, fluïda, rica en matisos amb la qual s’interactuï amb els fills…) ajuda decididament la llengua vehicular de l’escola, que és el català.

Per tant, i com a conclusions:

L’amazic, com les altres llengües procedents de la nova immigració, no és cap mena de problema per a l’ús del català.

Els problemes en l’ús del català provenen de la presència continuada d’una llengua “forta” que és coneguda per 100 per cent de la població i és la llengua inicial d’un 55%[3] de la població, que, a més, durant períodes històrics recents, ha ofegat l’ús públic de la llengua catalana i ha creat unes pautes de comportament lingüístic sempre desfavorables al català.

És molt difícil mantenir una llengua familiar diferent de l’oficial (o millor dit en el cas de Catalunya, de les dues llengües oficials). Només es pot aconseguir si hi ha un pla clar d’ensenyament, si hi ha una xarxa de la comunitat potent, si hi ha accés a mitjans de comunicació en aquesta llengua i, evidentment, si es manté en el terreny particular.

L’ensenyament de la llengua d’origen no dificulta l’aprenentatge del català, més aviat és al contrari.

Mantenir la llengua de l’alumnat, a més de ser una recomanació que se’ns fa des del Parlament Europeu, és un benefici per al país d’acollida, ja que tindrà parlants plurilingües amb una inversió relativament petita. Segons l’informe Informe sobre la educación de los hijos de los inmigrantes del Parlament Europeu (9 de març de 2009) : “cal conservar i fomentar el multilingüisme; es considera que ha de confiar-se expressament als Estats la integració de la llengua materna en els plans d’estudi, així com l’ensenyament. S’insisteix que els menors immigrants aprenguin la seva llengua materna i les del país de residència”.

[1] Citat per B. Abdelilah-Bauer a Le défi des infants bilingues. Éditions La Découverte, París, França, 2006.

[2] Fa la impressió que la immigració d’origen gallec, gallegoparlant, no ha existit mai a Catalunya, quan en la dècada dels 90 eren quasi 100.000 les persones que vivien a Catalunya i que havien nascut a Galícia.

[3] Segons dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008.