Per Tutatis!
Novel·la gràfica i cultura dispersa
Em sembla que la cosa va anar més o menys així:
– D’acord, i ara que t’has convertit en autor total a Daredevil, esperem de tu un bon còmic de superherois.
– Faré un dels millors còmics de gènere negre que heu vist mai.
– Frank, he dit superherois.
– Ah, sí, clar, això mateix…
Una resposta digna de Will Eisner, trobe. Amb Frank Miller vaig descobrir, ja crescut, que potser pagava la pena parar un poc d’atenció als superherois. Ara que estic rellegint el seu Daredevil, em pense que aquella sensació no va ser fortuïta. Avui dia aquest còmic encara suporta una lectura crítica a molts nivells, senyal inequívoca de la seva qualitat, i a sobre és ben entretingut.
Fa goig passejar-se per les seves pàgines a la recerca de planxes com la que acompanya aquest apunt. És tracta d’un dibuix amb molta força però encara tendre, d’una certa ingenuïtat comparat amb el que hauria de venir… però, una tendresa que ja la voldrien molts veterans. No sé què se’n deu haver fet d’aquell home.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Escric una mica tard, però tens tota la raó. Daredevil de Miller és un comic molt bo de génere (de génere híbrid entre superherois i génere negre que tan bé fa ara Ed Brubaker) i si no els coneixes acosta’t a “Daredevil, born again” i “Batman, year one” i descubriràs a un Miller guionista genial a més de disfrutar d’un dels grans com és en Mazzucchelli.
“Sin City” era una gran esperança amb una primera història magnífica i una tercera (That yellow bastard) encara millor però noi, de cop tot s’en va norris i l’home s’autoplagía, es torna mandròs i fins i tot dolent. Suposo que això de dibuixar cansa molt i és més còmode el cine; pero xicot! com a director no vals ni un ral… Llastima.