L’anècdota, digna de ser aprofitada, li serveix a Lupano per desenvolupar un veritable esperpent que funciona a dos nivells. Primer, com una comèdia francament divertida, amb unes escenes d’humor negre i gestual molt aconseguides. I segon, com una reflexió sobre aquell tipus de nacionalisme lligat a les fronteres, la guerra i l’odi, tan característic de països amb tradició imperial com França o la mateixa Espanya.
Per tal d’explicar això últim, es contraposa la gentada a alguns personatges que es mantenen al marge la bogeria general: un doctor que viatja amb el seu misteriós fill, una nena assenyada i un nen soldat francès que té l’anglès com a llengua materna.
El que és una llàstima és que no s’aclarisca aquesta tesi segons la qual tot nacionalisme és primitiu, excloent i irracional. Si fos així, seria fàcil rebutjar-lo del tot, però aquesta simplificació suposaria deixar de banda el pensament de gent com Mahatma Gandhi o Rafael Correa.
Tanmateix, la impressió general de “El mono de Hartlepool” és molt positiva, en bona part gràcies a un apartat gràfic senzillament espectacular. A més de bellesa pictòrica i teatralitat narrativa ben entesa, la creació de personatges realitzada per Moreau és digna de menció. Una interessant lectura amb una acurada edició.
(c) Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!