El procés endegat en nom de la llibertat catalana posa en risc un bé que jo considero superior: la unitat civil catalana. Ho escrivia l’Antoni Puigverd a “La Vanguardia” (7-1-2013). Hi combrego: la convivència del país ha estat i ha de continuar essent un referent inexcusable de tota decisió política.
De totes maneres, cada vegada que surt aquesta reivindicació, em faig la mateixa pregunta: per què reclamar la sobirania es considera una amenaça a la unitat civil i, en canvi, defensar la subordinació a Espanya, no?
Si s’argüeix que molts catalans no són independentistes i, per tant, no se’ls hauria de forçar a separar-se d’Espanya sense trencar l’ambicionada unitat civil, per què no és igualment vàlid recordar que molts catalans no són unionistes i, en conseqüència, no se’ls hauria de forçar a resignar-se a la unitat d’Espanya sense posar en risc igualment la convivència?
Per què donem per bona la idea que només posen en risc la unitat civil els d’una banda? En realitat, sé la resposta: perquè aquesta apel·lació només pot funcionar en aquells que s’estimen el país i que atorguen de debò un valor suprem a la convivència interna. Als altres, que es trenqui el país no els preocupa; de fet, molts d’ells ho prefereixen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!