Diletant i dissonant

El ministre de l’interior italià, Giuliano Amato, ha aixecat polseguera en proposar mesures de control del capital estranger que arriba a Itàlia per a finançar la construcció de mesquites.

Alguns portaveus musulmans ?no pas tots? l’han blasmat. També és cert que d’altres l’han aplaudit. Ja va bé que comencin a sertir-se veus plurals en aquest terreny.

M’ha sorprès, però, la utilització d’un argument que podríem qualificar de radicalment occidental i que han fet servir alguns dels crítics: en una societat oberta, no s’han de posar dificultats a les donacions benèfiques amb innecessàries intervencions públiques. És a dir, ja que tenen la sort de viure a un país democràtic, haurien de beneficiar-se de la idea dominant que l’Estat no ha d’immiscir-se en la vida privada de la gent. I rebre diners per a activitats religioses s’ha d’incloure en aquest capítol.

Aquesta precisió sobre la societat oberta em suscita ràpidament un interrogant: ¿volen dir que aquest control sí que és admissible a les societats tancades?

Si fos així, ens estarien dient entre línies que les democràcies europees no han de controlar els diners que arriben de l’Aràbia Saudita per a sostenir-hi i ampliar-hi les activitats islàmiques i que, alhora, les democràcies europees han d’acceptar amb bona cara totes les limitacions que aquell país estableixi per a ajudar econòmicament les comunitats cristianes que hi vulguin operar.

En definitiva, els autors ?espero que minoritaris? d’aquest argument ens estarien exigint dues coses. Primer, que no ens fiquem amb el que fan els musulmans a Europa atès que, com a societats obertes que som, és criticable que vulguem controlar la gent que hi viu. Segon, que no ens fiquem amb el que fan els musulmans a la pràctica totalitat de països islàmics atès que, com a societats tancades que són, no és criticable que vulguin controlar la gent que hi viu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!