Fernando Savater deia, en una entrevista a La Vanguardia (15-10-2012) que l’independentisme català és com el ric que fuig amb el tresor a una altra banda. Alguns diaris d’altres països també expliquen el nostre desafiament sota aquesta perspectiva. De fet, molts espanyols –i bastants catalans–, veuen Catalunya com un país ric.
És una imatge que, si no la matisem, falseja la realitat. Catalunya no és pròpiament un país ric sinó un país capaç de generar riquesa. No és el mateix. Un país pot ser ric pels seus recursos energètics o minerals, per la seva extensió agrícola, per l’acumulació de capital… però Catalunya ni té petroli ni minerals essencials ni grans planes productives ni aigua abundant ni grans fortunes hereditàries… L’únic gran valor de Catalunya –a banda de la seva gent– és la seva posició geogràfica. No som, doncs, un país ric. En canvi, hem estat i podem continuar essent un país generador de riquesa, un país capaç de produir i comerciar, de donar oportunitats a la creativitat, a l’emprenedoria i a l’esforç de la gent que hi viu.
Els països generadors de riquesa tenen la seva principal vulnerabilitat en un punt: que no poden adormir-se, que necessiten estar constantment batallant per la competitivitat, per la formació, per la convivència, per la innovació, per la internacionalització, per la responsabilitat col·lectiva, pel talent, per la modernitat, per l’equitat social, per la sostenibilitat… La llista d’atributs pot semblar interminable, però és certa.
L’actual crisi econòmica ens ha mostrat, en tota la seva cruesa, que l’autonomia aconseguida els últims trenta anys no ens atorga prou capacitat de decidir en tots aquests aspectes, que no tenim un estat que els vetlli com fan els estats d’altres països que tampoc no són rics però també saben generar riquesa. L’esforç d’empresaris, professionals, treballadors… és imprescindible, però insuficient.
Per això, o ens dotem d’aquest estat propi o la nostra prosperitat penjarà sempre d’un fil –que, a més, no aguantarem nosaltres. ¿És viable econòmicament una Catalunya indepedent? S’ha de veure, però el que no és recomanable, si volem assegurar la nostra prosperitat, és una Catalunya dependent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De fa 300 anys mai hem tingut Estat propi i abans de 1714, el concepte d’Estat era molt diferent de l’Estat modern d’ara.
Per tant, amb l’Estat propi, som a tocar d’una revolució de la nostra ideosincràsia i davant de moltes incógnites.
El nostre Govern serà realment “el nostre govern” i el nostre país, reconegut oficialment, el “nostre país”. Això implica un canvi de mentalitat d’una alçada abismal que estic segur que generarà molts canvis a mig termini.
Però la il·lusió de veure’ls esvaeix qualsevol por perquè, efectivament, sense Estat propi, una Catalunya depenent no te futur.