Diletant i dissonant

Bush anuncia un aparent cop de timó en la seva estratègia a l’Iraq. Com era de preveure, el fa en sentit contrari al que recomana tothom. Indelicadament, el seu discurs coincideix amb el cinquè aniversari d’aquesta ignonímia que és Guantánamo. Tot plegat fa que es multipliquin les declaracions als mitjans. No em puc resistir de comentar ?amb ingènua impertinència? tres d’elles, autèntiques perles del cinisme polític.

Primera. El flamant nou secretari de Defensa dels Estats Units, Robert Gates, mira d’atenuar l’impacte negatiu de la decisió d’incrementar les tropes a l’Iraq amb l’excusa que serà temporal. Què vol dir? Que un cop estabilitzada la situació ?si això realment s’arriba a produir? tornaran al nivell actual? Jo creia, il·lús de mi, que era temporal la presència d’absolutament totes les tropes nord-americanes a l’Iraq.

Segona. Michael Ledeen, analista del conservador i influent American Entreprise Institute, aplaudeix la mesura i espera que hi hagi accions encara més contundents amb Síria i l’Iran. Reclama que s’hi incentivin les revolucions democràtiques (no sé si de la mateixa manera que s’ha incentivat la revolució democràtica a l’Iraq). Ho té clar: aquests dos països són còmplices proactius de la insurgència i un perill per a la pau global. En la seva anàlisi, però, s’oblida del Paquistan, país que fa exactament el mateix paper a la crisi de l’Afganistan que aquests dos a la iraquiana. Les acusacions de col·laboració amb la guerrilla talibana les ha fet el mateix Hamad Karzai, president afganès. I el Paquistan no pugna per tenir la bomba atòmica. Ja la té. De fet, va aconseguir-la pel mateix camí que avui serveix per a etiquetar de règim pervers l’iranià. Jo creia, il·lús de mi, que els prestigiosos analistes de prestigiosos centres de pensament aplicaven els mateixos criteris d’avaluació a totes les situacions.

Tercera. El també flamant nou secretari general de les Nacions Unides, el sud-coreà Ban Ki Moon, es va estrenar provocant una certa decepció. Va esquivar pronunciar-se sobre l’ajusticiament de Saddam Hussein qualificant-lo d’un afer intern de l’Iraq. Ara, s’ha vist en la obligació de posicionar-se sobre Guantánamo, un indubtable atemptat als drets humans i una vulneració dels convenis internacionals que les Nacions Unides han de fer complir. La seva condemna és una peça mestra del sarcasme diplomàtic: Crec que la presó de Guatánamo hauria de tancar-se. El president Bush també ha dit que li agradaria tancar-la. Brillant: hi està en contra… igual que ho està en Bush! Qualsevol postil·la a les seves paraules és innecessària.

Vet aquí, doncs, com alguns personatges rellevants deixen anar afirmacions que qualsevol illetrat ?en sóc l’exemple? pot esmicolar amb una esbalaïdora facilitat. Potser és un símptoma de per què l’Iraq va tan malament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!