Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
Fa poc (dissabte 9 de desembre), comentava una iniciativa visionària de James Martin: the 21st Century School. Continuo amb ell, perquè el gurú britànic exposava, en una recent entrevista, algunes reflexions estimulants sobre el canvi que convindria a les nostres societats.
N’extrec tres.
Primera idea. Afirma que el principal mal del nostre temps és l’apatia. De fet, és un diagnòstic compartit amb altres pensadors. N’hi ha que n’hi diuen desvinculació: molta gent es desentén dels problemes globals i col·lectius, els ignora voluntàriament i es refugia en la seva vida privada. Martin, però, qüestiona que aquesta actitud meni a la insatisfacció personal. Al contrari, creu que pot ser del tot reconfortant: Una pila de gent apàtica és feliç com un gínjol mirant els “reality shows” de la televisió i emborratxant-se les nits del divendres.
Avui mateix, surt la notícia d’un estudi sobre les elits franceses que reforça, des d’una altra òptica, aquesta idea: el 87% tenen una opinió negativa de l’evolució recent de la societat francesa, però el 94% afirmen estar satisfets amb la seva situació personal. Podríem justificar-ne la lògica: responen les elits, els privilegiats. Passa que el 85% de la població francesa en el seu conjunt també se’n declara, de satisfeta.
Vivim una escissió entre l’esfera personal i l’esfera comunitària. De la primera, procurem tenir-ne cura perquè sigui òptima. De l’altra, ens n’excloem voluntàriament, ens en protegim, perquè no destaroti la privada. Només els episodis catastròfics ens sensibilitzen i mobilitzen… transitòriament.
Segona idea. Proposa la creació d’un senat mundial. Els problemes globals necessiten respostes globals i aquestes haurien de ser avalades per un organisme que tingués prou autoritat i coneixement per a emetre opinions sòlides. Per això, recomana una doble composició: d’una banda, estadistes –que aportin l’experiència de prendre decisions complexes, per tal d’ajudar a definir la viabilitat de les mesures recomanades–; de l’altra, científics rellevants –que sàpiguen llegir la informació sobre l’estat del món.
Les solucions que necessitem només poden sorgir de la interacció del saber pràctic (d’aquells que tenen experiència de prendre decisions complexes) i del saber teòric (d’aquells que són capaços d’interpretar el signes vitals del planeta).
Tercera idea. Enyora l’ensenyament universitari de la seva jovenesa. Recorda que no va fer un examen durant els tres anys que va estudiar a Oxford. En canvi, va assistir a classes magistrals de C.S. Lewis, Bertrand Russell… També és oportuna aquesta referència, ara que encetem l’enèssima polèmica sobre els currículums escolars. Cíclicament, ens enfrontem per la distribució d’hores lectives, la naturalesa de l’assignatura de religió, el model de puntuació –que no d’avaluació-, el rol dels directors dels centres o el cobrament de quotes per les escoles concertades. No negaré que alguns d’aquests elements tenen interès pràctic, però m’agradaria molt més que el debat, la controvèrsia fins i tot, giressin sobre el paper que volem que tingui l’educació en el món d’avui, sobre si els continguts previstos s’ajusten a les habilitats que s’hauran de posar en joc en el futur, sobre quina part de la formació ha de ser responsabilitat directa dels pares… Aquests són alguns dels aspectes d’un debat sobre l’educació que ens haurien d’apassionar.
Són tres idees. Com a tals, opinables. En qualsevol cas, fan llum sobre algunes qüestions que hem d’afrontar:
– la recuperació del sentit de comunitat
– l’aprofitament intel·ligent del capital humà
– la governació dels afers globals
– els propòsits i els continguts del sistema educatiu
Sens dubte que hi ha altres reptes que podríem afegir a la llista, però no podem estalviar-nos cap dels que hi són. Ens convé reflexionar-hi. Amb promptitud i amb gosadia intel·lectual. A escala mundial, però també a escala catalana. Els problemes del món són, més que mai, els nostres problemes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això del Senat mundial és d’aquelles coses que sonen bé i aviat són dites. Però qui posa i qui treu els estadistes i científics? ¿Quants científics han avalat l’energia nuclear?¿Quants científics estan en nòmina dels complexos industrials-militars?
Si tot plegat no es sostingut per un moviment de base excepcional, pot ser pitjor el remei que la malaltia. Tot el que està malament és susceptible d’empitjorar.