Diletant i dissonant

Al número de Wired, datat ja el març del 2011, Andrew Keen insisteix una vegada més en els riscos de les noves tecnologies. Aquesta vegada posa l’èmfasi en la pèrdua de la privacitat.

L’èxit i la consegüent expansió de les xarxes socials comporta, segons Keen, que tothom acabarà sabent tot el que qualsevol de nosaltres estigui fent a qualsevol lloc i moment. Aquesta tendència hauria d’inquietar-nos, però se’ns sol presentar disfressada amb noms atractius. El mateix Keen en recull alguns:

·         L’era de la intel·ligència en xarxa, un punt d’inflexió comparable al Renaixement (Don Tapscott i Anthony D. Williams).

·         El teixit conjuntiu de la societat, atès que la tecnologia digital va néixer com una eina per a sostenir una segona vida però s’ha convertit en una part central de la vida real (Clay Shirky).

·         La tercera gran onada d’innovació tecnològica, després de l’ordinador personal i l’internet (John Doerr)

Keen, de totes maneres, no s’ho empassa. Cada vegada està més convençut –i així ho demostra el to d’alarma creixent dels seus successius textos– que aquesta desaparició de la privacitat portarà més mal que bé. Hi estic d’acord. De totes maneres, no comparteixo el seu argument central. Sosté que patim un culte d’allò social basat en una concepció errònia de la condició humana. Segons Keen, no som éssers socials per naturalesa sinó tot el contrari. Per això, defensar-nos de la socialització és defensar les nostres llibertats bàsiques, la nostra individualitat.

Res de nou a l’horitzó del debat politicofilosòfic: és la clàssica dialèctica entre aquells que atorguen la preeminència a l’individu i aquells que l’atorguen a la societat. A mi no em convencen els uns ni els altres. Al meu parer, som una espècie dual, que necessita combinar un caràcter individual (i egoista) amb un caràcter social (i altruista). Quan n’eliminem o en marginem un a favor de l’altre, la nostra psicologia pateix. Portant-ho a l’extrem: para boig qui es veu condemnat a viure sol en una illa deserta per sempre més i para boig qui se sap observat i controlat sense interrupció. Aquesta dualitat –ni del tot solitaris ni del tot gregaris– és la nostra naturalesa original.

Per això, trobo sensacionals les eines d’interrelació que ofereixen les noves tecnologies i alhora considero imprescindible protegir la privacitat individual. La regla hauria de ser senzilla: participar en les xarxes amb la plena capacitat de posar una barrera infranquejable a allò que ens vulguem reservar. I, quan parlo de plena capacitat, em refereixo tant a la protecció legal com a l’educació rebuda per a comprendre l’abast de les nostres decisions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!