A principis d’any, el líder nacionalista escocès, Alex Salmond, confessava a The Times que seguia el consell del seu avi: “si has de dir coses radicals, fes-ho vestit amb un trajo”.
A Catalunya, hem seguit el consell de l’avi de Salmond. El sobiranisme que fa el pas cap a l’exercici del dret a decidir porta trajo. Per això, ha sotraguejat tant la dreta i l’esquerra espanyoles –la política, la institucional i la mediàtica.
No és el clam bel·licós i hostil d’uns revolucionaris utòpics. És la veu pausada i serena de bona part de les classes dirigents, dels professionals liberals i dels emprenedors, dels acadèmics i dels docents, dels burgesos i dels menestrals, dels autònoms i dels assalariats. De gent de totes les edats i de totes les procedències.
Potser per això, les reaccions són tan viscerals, tan carregades de ràbia. L’agitació independentista marginal, amb formes barroeres i tics antiespanyols, és fàcil de contrarestar. En canvi, quan el cos central d’una societat manifesta inequívocament que vol encetar la via de l’estat propi, els manuals anti agitació deixen de servir. Encara perplexos perquè no entenen el “canvi” que s’ha produït a Catalunya, no saben com reaccionar eficaçment i ho fan per instint, amb una agressivitat fora de mida.
Quan les veus apocalíptiques i amenaçadores no fan forat, s’adonen que han de canviar de tàctica. No pas cap a la via democràtica sinó la contrària. Li han de treure el trajo al sobiranisme majoritari, embrutant-lo, esparracant-lo… perquè sembli un perdulari i, així, perdi l’efecte magnètic que tenen les propostes radicals fetes des de la serietat política, el rigor argumental i la calma espiritual.
No han copsat, però, l’element clau: no només tenim un trajo elegant; també tenim el sastre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!