Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
L’article de Quim Monzó que, sota el títol Vista del Observatorio, ha publicat La Vanguardia (21-2-2007) és brillant, sarcàsticament brillant. Arran de la petició de l’Instituto de la Mujer que es retiri un anunci de Dolce & Gabanna perquè incita a la violència contra les dones, l’escriptor descriu l’escena fotografiada des d’una perspectiva completament diferent.
La interpretació d’en Monzó és inversemblant, però és tan inversemblant com la que fa aquest organisme públic. Pensar que la fotografia és una apologia de l’ús de la força per al sotmetiment de la dona em sembla una absurditat. En fer-ne una lectura ridícula, Monzó fa aflorar la idèntica ridiculesa de l’altra lectura, l’oficial.
M’he mirat i m’he remirat la fotografia i em sento incapaç de trobar-hi ni la perversitat denunciada ni el seu efecte perniciós sobre la societat. Em passa si la contemplo així, solitària. Em passa encara més quan la contemplo dins del conjunt de fotografies d’aquesta campanya publicitària, que poden trobar-se fàcilment a la web de l’empresa.
Tenim, però, un problema de fons. Quan es creen organismes amb la funció de revisar la publicitat per a detectar-hi tics discriminatoris per a la dona, és inevitable que en trobin. D’entrada, perquè algun n’hi deu haver, però sobretot perquè llegeixen els anuncis amb l’ànim de descobrir-hi qualsevol insinuació vexatòria i arrencar-la d’arrel. Aquesta actitud escrutadora converteix el menor indici potencial en una evidència inqüestionable.
Si tu llegeixes anuncis, llibres o cançons buscant-hi ofenses a la religió, hi trobaràs ofenses a la religió. Si hi busques imatges o expressions antipedagògiques, hi trobaràs imatges i expressions antipedagògiques. Si hi busques missatges que promouen el consum de greixos o d’alcohol, hi trobaràs missatges favorables al consum de greixos o alcohol.
En realitat, és l’actitud censora la que introdueix un biaix en la teva capacitat interpretativa. Per això, aquest tipus d’organismes són especialment perillosos. Fan apreciacions subjectives però, en poder-les embolcallar amb la defensa d’una causa noble, aconsegueixen que siguin acatades ràpidament i acríticament per gairebé tothom (no fos cas que t’acusessin de masclista i d’insensible per portar la contrària).
Malament rai. Una societat és sana no pas per haver creat molts organismes que vetllen que la publicitat sigui avorridament pulcra sinó perquè la gent té uns valors sòlids que no trontollen per cap anunci d’una marca de roba.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament, jo no crec que l’anunci de D&G inciti a la violencia. Però no crec que es pugui fer broma, com veig que es fa en molts mitjans de comunicació. La imatge que ens presenta la firma es una dona al terra dominada per una home i altres al voltant que s’ho miran? esperen? Per desgràcia imatges com aquestes les hem vistes tan en pel·licules com a la vida real, i el que habitualment representaven eren violacions. Al igual que m’ha passat a mi moltes dones que conec quan han vist la imatge han sentit una esgarrifança perquè a mes del xoc del que podia ser dona la sensació que digui "al portar una roba tan guapa una dona pot gaudir del que sigui"
Això si que en fa por, perquè mentre hi hagin jutges que quan violen a una dona facin comentaris com : "Es que sembla que no es va defensar", "Clar es que portava una faldilla molt curta" " Es que amb aquest pantalons tan estrets" "No se la veu tan afectada", qualsevol imatge que pugui donar entendre que una dona sotmesa segons com sigui encara pot disfrutar, em sembla totalment aberrant i sobretot si pensem la quantitat de dones que moren a l’any per la violencia domèstica i la quantitat que viuen sotmeses a la parella (que mes aviat es el seu amo i el que les cuida ni que sigui a garrotades). A mi em sembla bé que s’hagi denunciat l’anunci i que d’aquesta manera s’hagi donat un toc d’atenció a la gent dient, no tot si val per fer un anunci.