Vaig començar a interessar-me pel canvi climàtic fa més de vint-i-cinc anys, quan encara abundaven els escèptics i el negacionisme formava part del manual discursiu de molts economistes, empresaris i polítics. Aquesta batalla s’ha guanyat: l’acceptació del fenomen és general, es multipliquen les mostres de preocupació i sovintegen les reunions convocades amb el propòsit de fer-hi front. Malgrat aquest dràstic canvi d’enfocament, avui sóc més pessimista que fa un quart de segle. Ho sóc per dos motius. El primer, de caràcter objectiu. El segon, clarament subjectiu.
L’objectivitat ens la proporcionen les observacions que recullen els organismes oficials. Recentment, la National Oceanic and Atmospheric Administration dels Estats Units i l’Institut Goddard de la NASA ens feien saber que el primer semestre del 2016 ha estat el més càlid des del 1880, any en què va començar la recollida sistemàtica de dades: 1,3°C més ara que aleshores. També ens indicava que l’extensió del glaç àrtic –que segueix uns cicles estacionals d’expansió i retrocés– havia arribat al mínim registrat dels últims 40 anys. No hi ha dades seriades més antigues, però la progressiva disminució del mínim anual d’extensió és una tendència molt sòlida d’aquest període.[1]
L’element subjectiu el conforma la successió de negociacions intergovernamentals per a un pacte global contra el canvi climàtic. Ni s’han acomplert els compromisos del protocol de Kyoto del 1997 –amb un pla poc ambiciós però, per això, assumible de reducció de les emissions– ni l’acord de París de finals del 2015 va més enllà de mesures que, per a ser realment efectives, depenen de la bona voluntat de les parts. Encara que es va qualificar d’històric i es va celebrar amb goig[2], els precedents no preconitzen pas el seu èxit.
Convé anar a les essències: el canvi climàtic és la conseqüència d’un model econòmic basat en un sistema productiu lineal (usar i llençar), d’alta rotació dels productes i sostingut per uns combustibles fòssils de preu oscil·lant però usualment assequible. Si no s’altera significativament aquest model, és poc probable que es pugui aturar el canvi climàtic (entenent per aturar-lo que la temperatura planetària no augmenti més de 2°C en relació a la preindustrial, tot i que aquest increment no és pas innocu).
Dos investigadors del University College London van publicar un estudi a principis del 2015 en què calculaven que, per tal de no superar aquests 2°C, caldria que no s’explotessin un terç de les reserves estimades de petroli, la meitat de les de gas i quatre cinquenes parts de les de carbó.[3] Sense aquesta limitació, les aportacions de CO2 a l’atmosfera faran inviable mantenir-se per sota dels idealitzats 2°C.
¿Hi ha alguna perspectiva raonable que el món assumirà deixar tots aquests combustibles fòssils als seus jaciments? És molt difícil de creure i, per tant, bona part de tot allò que s’ha inscrit en l’acord de París és, a la pràctica, paper mullat. Puc entendre les resistències econòmiques i geopolítiques a tancar explotacions. Ara bé, per què no hi ha un pacte mundial perquè els governs no autoritzin noves prospeccions? Si amb el petroli que tenim localitzat en disposem de molt més del que hauríem d’utilitzar, quina necessitat hi ha de buscar-ne més? ¿I, a més a més, fer-ho sovint en zones d’alt valor ecològic o amb perjudicis greus a les comunitats locals?
Tot el debat europeu per a buscar gas de roca mare a extreure mitjançant la fracturació hidràulica (el famós “fracking”), l’amenaça constant de perforar Alaska, els conflictes prebèl·lics al sud-est asiàtic per a fer-se amb illots que només tenen valor per la potencial riquesa energètica del subsòl marí… són mostres inequívoques que la nostra addicció als combustibles fòssils no minva: no només en dependem avui sinó que actuem com si en volguéssim dependre també demà.
Per tot plegat, crec que la política més intel·ligent i més prioritària per a un país com Catalunya és preparar-se per a les conseqüències. Cal estudiar bé com els escenaris d’escalfament global més probables a la nostra àrea geografica afectaran a mitjà i a llarg termini la nostra economia, la nostra salut, la nostra seguretat… i dissenyar plans per a adaptar-nos-hi per endavant.
De fet, ara que gairebé ningú no qüestiona el canvi climàtic, ha sorgit una altra mena d’escepticisme: no acabar-se de creure les conseqüències i la urgència de la resposta. Si ens ho creguéssim, no hi hauria titubeigs a l’hora de posar fre a la voracitat amb què consumim combustibles fòssils ni practicaríem la procrastinació com a única estratègia adaptativa. Aquest escepticisme pràctic és, doncs, un càstig autoinfligit.
[1] Global climate breaks new records January to June 2016. Nota de premsa de l’Organització Meteorològica Mundial, 21-7-2016.
[2] Harvey, Fiona (2015) Paris climate change agreement: the world’s greatest diplomatic success. The Guardian, 14 de desembre.
[3] McGlade, Christophe & Ekins, Paul (2015) The geographical distribution of fossil fuels unused when limiting global warming to 2 °C. Nature, 517(7533):187-190.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!