Diletant i dissonant

Reconec que no tinc criteri format sobre el risc real que el túnel del TGV pot generar a la Sagrada Família. En això, no sóc gens especial: la major part de la ciutadania tampoc no el té, malgrat ser espectadora de tanta polèmica com ja ha suscitat aquest cas. De totes maneres, me’n vaig començar a malfiar dijous passat, 8 de febrer, quan vaig llegir a La Vanguardia unes declaracions del senyor Antonio González, president d’ADIF, l’empresa pública responsable de les obres. Segons el rotatiu, el Sr. González va afirmar: La tècnica permet fer-ho pràcticament tot.

La frase fa feredat. No pas perquè el Sr. González deixi anar una butada, sinó perquè recull un sentiment àmpliament compartit per la societat industrial: la convicció que la tecnologia és omnipotent –que és una manera implícita de pensar que ho és l’espècie humana. No sóc contrari a la tecnologia, en absolut. De fet, en sóc un decidit partidari. Un entusiasta, fins i tot. Del que sóc contrari és de la confiança cega en la tecnologia; sóc contrari a pensar que és ben bé igual el que vulguem fer perquè, amb tecnologia, tot ho podrem abastar. Sóc contrari a aquelles actituds que menystenen la possibilitat d’error o disbarat perquè presumeixen que, si s’esdevé, es podrà corregir amb més tecnologia.

Insisteixo: encara que sovint de manera inconscient i irreflexiva –en el sentit de no reflexionada–, aquesta és la forma de pensar que ens domina a la pràctica quan hem de prendre decisions. Oblidem, volem oblidar-nos, dels límits. I, de límits, n’hi ha.

N’hi ha de tecnològics. Fins i tot, reconeixent que el potencial futur de la tecnologia és immens i, en bona mesura, inimaginable, hauríem d’acceptar que el nivell tecnològic de cada moment és limitat per definició i que, dit de manera planera, no s’hauria d’estirar més el braç que la màniga. I, sobre aquest límit conjuntural –perquè la tecnologia sens dubte avençarà–, hauria d’operar el límit moral, el d’allò que, simplement, no s’hauria d’intentar fer malgrat que la tecnologia ho permeti.

Repeteixo que no tinc criteri format, ni cal que el tingui, sobre el pas del TGV per sota de la ciutat de Barcelona, ni que avali des de la meva ignorància la posició d’aquells que veuen amenaçada la seguretat de la Sagrada Família per aquestes obres. El que opino, simplement, és que la decisió s’ha de fonamentar en estudis suficients i consistents i no pas en la fe que la tecnologia és garantia d’èxit de qualsevol pretensió. I que, en conseqüència, els missatges que s’enviïn a la societat haurien d’anar en la mateixa línia.

La insostenibilitat del món present potser no és tant un abús de la natura com un excés de confiança –per tant, també un abús– en la tecnologia. Per això, un principi essencial del sostenibilisme és entendre i assumir l’existència de límits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!