Diletant i dissonant

En ciència, el sistema igualitari no funciona. S’ha d’afavorir l’excel·lència per a eliminar la mediocritat. Amb aquesta claredat s’expressava en una entrevista Juan Carlos Izpisúa, un dels investigadors estrella en el camp de la medicina regenerativa. Venint d’una veu tan autoritzada i referint-se al món de la recerca, és probable que ningú no qüestioni l’afirmació.

Ara bé, si la volguéssim fer extensiva a l’àmbit de l’educació, segurament sorgirien moltes veus crítiques, contràries a qualsevol mena d’insinuació d’aquesta mena. Ràpidament, les acusacions planarien per damunt de qualsevol reflexió.

En realitat, aquest és un dels nostres problemes. No es pot fer un debat serè sobre les necessitats del nostre sistema educatiu perquè hi ha massa etiquetes, massa dogmes i, també, massa tabús. Al final, totes les reformes –cada canvi de color polític en presenta una de nova– acaben limitant-se a aplicar presumpcions ideològiques a uns pocs aspectes, sovint tan apassionants de discutir com perifèrics a les qüestions nuclears del tema.

Per exemple, s’ha assumit que l’escola ha de ser igualitària –tots els alumnes al mateix ritme, amb el mateix currículum, amb els mateixos mecanismes d’incentivació i de valoració. Si algú estigués temptat de plantejar una alternativa “no igualitarista”, probablement rebria bufetades de totes bandes. Se l’acusaria de propiciar l’elitisme, de promoure la guetificació escolar, de fomentar la desigualtat social… la rècula completa de crítiques que es disparen automàticament en aquests casos.

El país surt molt malparat de l’èxit d’aquesta filosofia anorreadora. Hi surt d’entrada perquè aquells alumnes amb capacitats individuals superiors no reben la formació apropiada per a desenvolupar-les plenament. Així es retalla el capital humà, que és un avantatge col·lectiu. També hi surt, de malparat, perquè aquells estudiants que poden formar-se adequadament, ho fan per compte propi i, en conseqüència, no se senten deutors de la comunitat que no els ha atès prou.

El sistema públic d’educació –sigui qui sigui el titular dels centres– és un pas crucial en la democratització de la societat. Potser també és el principal factor de prosperitat. Ningú no ho nega, sinó tot el contrari. Ara, però, caldria fer un altre pas. No n’hi ha prou que tothom rebi educació; cal, a més, que tothom rebi l’educació idònia per a desenvolupar plenament les seves capacitats.

En general, aplaudim que el mercat passi dels productes estàndards, iguals per a tothom, a productes més pensats per a cada client. ¿Seria una barbaritat aplicar aquesta lògica a una qüestió molt més rellevant com és l’educació? ¿No hauríem de passar de l’educació universal generalitzada a l’educació universal personalitzada?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!