Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
La primera història la protagonitza David Lassman, un britànic amb vocació de novel·lista. Va escriure fa temps una obra que ha estat sistemàticament rebutjada per totes les editorials. Fart de la situació, va plagiar descaradament algunes grans peces de Jane Austen, les va signar com si fossin pròpies i va enviar-les als mateixos editors. Totes elles foren igualment rebutjades. Ni Pride and prejudice ni Northanger Abbey ni Persuasion han estat considerades de prou categoria per aquells que, almenys al Regne Unit, decideixen què té interès per al lector d’avui.
La segona història té a veure amb un quadre que va subhastar-se fa poc a Leicestershire (Anglaterra). Tenia un preu de sortida de 450 €, però es va vendre per més de 300.000. Com era possible aquesta puja? Algú havia descobert que aquella anònima pintura podria ser de Tiziano. Un cop feta la transacció, es va confirmar aquesta autoria i el valor del quadre va augmentar automàticament a 7 milions i mig d’euros.
¿És més bo un llibre de Jane Austen quan se sap que és de Jean Austen que quan pensem que és de David Lassman? ¿És millor un quadre de Tiziano quan sabem que és de Tiziano que quan pensem que és anònim? La resposta hauria de ser, racionalment, que no. Tanmateix, l’experiència –com les experiències aquí comentades– indiquen exactament el contrari.
Ens agrada presumir de racionalitat, però la intel·ligència emocional té un pes dominant en moltes de les nostres decisions. Per això, saber que estem admirant una novel·la o un quadre d’una figura reconeguda com un clàssic fa que el nostre barem canviï, que li atorguem d’entrada, acríticament, una qualitat superior. La famosa teoria de l’elecció racional –en què se sustenten tants plantejaments econòmics– és qüestionada diàriament per la nostra forma d’actuar.
I en això repenja l’èxit esplendorós de les marques. No pas en la valoració objectiva del producte que emparen sinó en la nostra adhesió a la marca en si, a la seva representació d’un estil de vestir, de pensar, de viure… Els autors clàssics esdevenen també marques amb aquesta funció de representació. En aquest cas, representen la nostra ànsia de ser cultes, elegants, savis… de ser capaços de distingir l’excels de l’ordinari… I, com que no sol ser així, recorrem a la marca clàssic per a fer creure i fer-nos creure que tenim criteri. Apreciem Austen i Tiziano perquè tothom sap que són bons i aquest reconeixement ens allibera d’haver de valorar personalment la qualitat de les seves obres. I, per això, quan les tenim entre les mans despullades d’aquesta autoria, no considerem que siguin publicables –tot i ser editors experimentats– o les taxem en una misèria –tot i ser experts en subhastes d’art.
L’omnipresència de les marques és un símptoma de la nostra renúncia a tenir -o, si més no, a defensar- un criteri propi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que tenim el mateix problema a la política. Quan algú s’afilia a un partit, se suposa que aquella persona passa a tenir un pensament ideològic associat a aquell partit. Però la persona continua sent la mateixa.
I a la inversa: moltes persones s’han afiliat a partits per poder tenir una coartada ideològica o bé una imatge de seriositat que com a polítics independents (si haguessin de defensar o fins i tot construir idees) no tindrien.
I així com en les marques això provoca que puguis pagar molts diners per merda de marca, en la política ens trobem que votem unes entitats abstractes anomenades partits però ens manen unes persones molt concretes que poc tenen a veure amb el que ens prometia l’anunci.