Diletant i dissonant

Un conte d’Augusto Monterroso explica la història d’un camaleó que s’interessava per la política. Lògicament, l’animal modificava el color de la seva pell en funció de la situació, per tal de mostrar sempre aquell aspecte que podia ser més simpàtic al seu interlocutor. Dic lògicament perquè aquesta és la visió que predomina del polític, aquell que mira de dir el que espera sentir l’oient.

Tanmateix, en aquest cas la guineu va assessorar els habitants de la selva i tots van dur, a partir d’aleshores, una col·lecció de vidres acolorits que feien servir quan convenia per a restituir el camaleó tot el seu color natural. Així volien corregir els seus intents d’entabanar-los.

El camaleó va detectar el truc i va adoptar-lo pensant que els altres animals també podien mudar el seu color a pler. Alguns altres van seguir-li la petja i, al final, tothom mirava els altres a través del filtre que li semblava més convenient per a contrarestar l’engany que s’imaginava que li volien endossar.

Tot plegat va menar a un embolic colossal. El breu relat acaba amb una dita que l’autor  guatemalenc atribueix a aquest episodi:

Tot camaleó és segons el color

del vidre amb què es mira.

És probable que nosaltres visquem en aquesta mateixa confusió selvàtica: anem carregats de vidres de color i només mirem els altres a través d’ells. Tant si ens referim a la política –on el fenomen és molt més exagerat– com a d’altres aspectes de les nostres relacions socials.

El problema més greu, però, no és aquest (mirar els altres a través d’un filtre que en condiciona la visió i l’adequa als nostres pre-judicis). El problema més greu sorgeix quan també fem servir un vidre per a contemplar-nos a nosaltres mateixos, un vidre que atenua les arestes, dissimula les taques, edulcora les expressions, potencia les simetries, intensifica certs tons i n’amorteix d’altres… Si perdem la capacitat d’observar-nos tal com som i només veiem de nosaltres allò que ens interessa projectar, no només afeblim la tan necessària capacitat d’autocrítica sinó que diluïm la nostra identitat.Perquè, al capdavall, quin és el color propi d’un camaleó?

Si renunciem, doncs, a tenir color propi –si més no, a veure’ns a nosaltres mateixos amb aquest color genuí, sense maquillatge– i preferim adoptar el que faci més joc en cada ocasió amb l’entorn, res no impedirà que caiguem en l’anomia, en la desorientació vital. I això tant val per als individus com per a les organitzacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!